Patint, entorn dels 50 anys, perquè no mori el pare.

Imatge lliure procedent d'aquest arxiu.

Molt recentment, he tornat a tenir dues entrevistes al meu despatx de les que m'aclaparen i m'ho fan qüestionar tot. Homes adults, un a punt de fer cinquanta i un altre de poc més d'aquesta edat, que s'ensorren davant meu absolutament vençuts pel desànim i la impotència després d'anys de no poder treballar. En tots dos casos, agraïts amb l'Ajuntament per haver pogut fer alguna substitució o algun pla d'ocupació ja fa anys, perquè els hem pagat algun rebut o ajudat en alguna situació, però els dos atrapats en una espiral infernal de desànim, trencament familiar, depressió, solitud, sensació de culpa, de caiguda lliure en algun pou sense fons. Els dos sense subsidi, un pendent que la seva exparella li passi alguns diners, l'altre patint pel dia en què el seu pare, amb qui viu i cobra pensió, es mori. Aquests són els que em vénen a veure, els que en tenim constància, els que atenem en un treball conjunt entres els serveis socials i els d'ocupació, entre Can Ricart i Can Maginàs. Però sóc conscient, som conscients, que n'hi ha molts més que no ploren davant meu, que ploren sols a casa seva o mentre vaguen amb rumb perdut. Amb aquesta consciència, intento, intentem, pal·liar, mitigar, aquest dolor i aquesta espiral en què es troben.Sempre aturant el cop, tapant forats, acompanyant-los des de la perspectiva de la nostra prioritat del rescat social. Sempre també intentant que no es culpabilitzin per les decisions que creuen que els han portat fins aquí, dient-los que no és un problema exclusivament personal i seu, que és un problema general, un enorme problema social.

La mirada i l'estat que es desprenen del rostre d'aquesta imatge que he trobat a Google són, al meu parer, el rostre del principal problema de fons que tenim a Sant Feliu, que tenim a Europa, que tenim al món. Un problema que Intermón Oxfam ha volgut explicar en una gran campanya contra la desigualtat extrema i que ha expressat gràficament en aquesta imatge:

Aquesta imatge resumeix amb claredat que vivim en un sistema econòmic i social injust, tant per la situació que crea (acumulació de la riquesa poquíssimes persones i extensió de la pobresa en moltíssimes persones) com per la seva pròpia definició i origen: el capital i l'afany de lucre com a motor de l'economia, una economia al servei del capital i no de les persones. És a dir, el capitalisme com a principal problema de les societats i de la democràcia... si és que són compatibles les nocions de democràcia i de capitalisme.

Perquè el problema de les persones que em van venir a veure i dels milions de persones en situació similar o en risc de viure una situació similar no és un problema individual, no és pel seu mal cap. Si amb prop de cinquanta anys no troben feina, és perquè hi ha un doble problema per accedir al mercat de treball: perquè diuen que no n'hi ha, i perquè diuen que ja són massa grans. El que falla llavors no és la suma de milers de situacions personals desesperades (pèrdua de feina, pèrdua d'habitatge, pèrdua d'estabilitat personal i familiar, etc) sinó el mecanisme implacable de mala producció de la riquesa i pèssima distribució de la riquesa que genera aquests milers de situacions. El problema és el capitalisme.

Algú em dirà, perquè sap que em confesso cristià i comunista i perquè deu pensar que vivim en el millor dels móns possibles, que pitjor es vivia a la Unió Soviètica. Ni tinc temps ni crec que servís de gaire convèncer als anticomunistes recalcitrants que, com a mínim, aquesta afirmació és discutible. Només els diria que, com a mínim, reflexionin sobre les causes estructurals de la pobresa, com, entre d'altres, la teologia de l'alliberament, persones destacades de l'església sudamericana com el bisbe Hélder Cámara:

Per acabar: estic profundament convençut que cal canviar radicalment les bases del sistema, amb independència que no tinguem encara clares les bases d'un model econòmic i sobretot social creat sobre bases anticapitalistes o alternatives al capitalisme. El capitalisme no té cap fonament ètic, és un sistema que es basa en l'acumulació del capital en poques mans, es justifica i fonamenta en l'aparent accés a la riquesa de classes mitjanes cada cop menors i més empobrides i que provoca la misèria obscena de capes socials cada cop més grans als països desenvolupats i condemna a una misèria aparentment eterna als països subdesenvolupats.

Jo no sé si tenim encara les bases prou clares del món que ha de venir, però sí que tinc clares algunes de les premisses en què s'haurà de construir:

• cal frenar el capitalisme especulatiu, limitar les enormes transaccions financeres que no tenen cap finalitat de finançar empreses o enfortir l'economia productiva sinó que simplement busquen, amb allò que el capital no té pàtria, el màxim rendiment a curt termini costi el que costi i allà on sigui.
• cal regular l'economia de mercat, subjectar-la, embridar-la: eliminació de paradisos fiscals, nacionalització de sectors estratègics, banca pública en suport a la legítima iniciativa privada que crea riquesa amb responsabilitat social i ambiental, etc.
• cal passar de la democràcia merament política (que òbviament cal mantenir!) a la democràcia econòmica (que òbviament ens hem de proposar!), dels governs locals supeditats al que avui ens imposen (us sona l'austericidi?) "els mercats" a un govern global que marqui i controli el funcionament dels mercats,
• cal acabar amb les idees del creixement i el consum il·limitats: el nostre ritme i model de vida no és sostenible si avui fos el ritme i model de vida de tota la humanitat i serà molt i molt menys sostenible en la mesura que la població del planeta creixi al ritme que ho fa ara.
• en conseqüència, cal passar de l'economia global i familiar basada en la propietat de les coses, a l'economia global i també familiar de l'ús de les coses.
• cal acabar amb l'hegemonia cultural que justifica i banalitza el consum desenfrenat, les desigualtats socials, els fins que justifiquen els mitjans, l'esgotament dels recursos, la concentració del poder i la corrupció que l'acompanya, que no promou cap valor humà o social perquè ni té ni busca cap valor humà o social,
• cal "embridar" l'economia de mercat, però és absolutament imprescindible acabar amb "la societat de mercat".

Cal construir un model econòmic i social alternatiu al capitalisme. Un model arrelat en una sòlida consciència social i una sòlida majoria electoral, amb una esquerra que vulgui governar, no merament testimonial, deixant enrera personalismes per ser, tant a nivell local com global, una alternativa viable, fiable i digna a un sistema que fa plorar a tantes i tantes persones com les que he rebut aquesta setmana, com les que ens posen la pell de gallina cada cop que veiem, sentim o llegim notícies que ens avergonyeixen. Una alternativa al capitalisme simplement per garantir la dignitat de totes les persones humanes, una a una, i per garantir la supervivència de la Humanitat, en conjunt, sencera. I no exagero: mireu el documental "Diez mil millones":