Viure junts, per viure més vida.
Com a alcalde de Sant Feliu, visc moments d’intensitats molt contraposades. Moments dramàtics, causats normalment per l’atur de llarga durada, i el pendent cap avall que provoca a nivell econòmic però, sobretot, anímic, moral. Però també moments d’una intensíssima càrrega emocional, d’expressió gairebé tangible d’un amor capaç de superar totes les barreres, d’una felicitat compartida que es manifesta i es viu a la sala de plens o a la sala noble del Palau Falguera.
Aquest mes de juny, que estic fent molts casaments, tenia ganes de parlar d’aquest amor intens i viu que sovint tinc ocasió de veure i viure, tant en casaments civils com en unions de parelles de fet. Ganes de reflectir trajectòries vitals que emocionen i que t’omplen les piles de la confiança en la vida, en el futur, en l’empenta dels homes i les dones que estimen i s’estimen.
A la foto, la Sílvia i en Samson. Ella, va anar un dia a l’Índia com a voluntària d’una ONG. Ell tenia un quiosc de refrescos en una platja de Goa. Ell era, en teoria, el pobre, totes les seves pertinences cabien en una motxilla. Ella era, en teoria, la rica, però la seva motxilla, plena d’objectes del nostre món, no tenia la riquesa interior del món d’aquell hindú de rialla tan real, tan franca. L’amor va fer la resta, i una rialla compartida, una felicitat compartida, una vida compartida prenen forma i cos cada dia a Sant Feliu, on ara resideixen. Qui ha aportat més a la vida de l’altre/a? Només ells ho saben i ho celebren, conscients que junts viuen més vida, molta més vida.
Em fa una emoció especial casar persones de Sant Feliu amb les que he tingut alguna relació especial. Avui mateix, he casat una parella en què conec la núvia des que era nena, perquè anava a l'escola amb el meu fill gran i en què conec el nuvi per ser fill d'una treballadora de l'Ajuntament. No us dic res quan he casat exalumnes meus: flota alguna cosa especial en l'aire quan caso a algú a qui he ensenyat a llegir o escriure! En certa ocasió, en què havia casat a un alumne, vaig casar anys després a la seva mare, en segones núpcies. En algun cas, he repetit casaments de germans dins una mateixa família: fins a tres germans, en tres anys i casaments diferents, s'han casat davant meu. Casar a algú de la família té també una intensitat especial: el primer casament que vaig fer com a alcalde va ser, pura coincidència, amb el fill d'una cosina de la Cèlia, la meva dona... a la que vaig casar poques setmanes després!
Vacances i món cada cop més petit i proper fan parelles tan precioses com la que formen en Samson i la Sílvia. No fa massa, un noi de Sant Feliu es va casar amb una noia que havia conegut en unes vacances a Xile. Al casament, la mare de la núvia li va adreçar unes paraules bellíssimes, barrejades amb un lament alhora intens i bell por “tener al fruto de mi vientre allende los mares”. O la noia de Sant Feliu que, en unes vacances al País Basc, va enamorar a un jove basc que se la mirava, al moment de dir el “sí, vull” amb una felicitat i una forma d’expressar-la que em va commoure. O el noi de Sant Feliu que avui he casat amb una noia de San Diego, California, en una cerimònia preciosa d'amor expressat en castellà i en anglès.
Amor i mort, Eros i Tanatos, m’han emocionat intensament altres moments. Com aquell matrimoni, en què ella era a punt de tornar a ser mare i ell, amb un càncer molt avançat, va voler endreçar tots els papers perquè començava una nova tongada de quimioteràpia de la que creia que potser no sortiria. L’intercanvi d’anells en aquell moment i el seu bes interminable no se m’esborraran mai del record. O aquell vellet, vidu després de més de seixanta anys de matrimoni, que em va demanar si us plau un canvi de nínxol en el cementiri, perquè la seva dona era en una cinquena fila, cada dia hi anava a veure-la i parlar-hi, li costava pujar l’escala i em va demanar amb llàgrimes als ulls si podia canviar a un nínxol a primera o segona fila... per poder-hi parlar mirant-li als ulls.
Amor jove, molt jove i alegre, de descoberta apassionada i superació de tots els obstacles. Com el de dos nois joves, enamoradíssims i nerviosos, que mostraven alegria a cada instant en què, envoltats de les seves famílies, van poder mostrar el seu amor lliurement i obertament. O el d’un noi alemany i una noia veneçolana, que m’explicaven de manera fascinant com s’havien conegut a Barcelona amb un Erasmus, havien decidit fer créixer el seu amor allà on havia nascut i van arribar a Sant Feliu simplement perquè havien trobat aquí el pis que combinava lloguer assequible i proximitat al lloc on s’havien conegut.
I retrobaments imprevistos i fantàstics. Com el d’una parella de més de cinquanta anys, que havien nascut al mateix poble d’Extremadura. Amb catorze anys, van ser el primer amor l’un de l’altre. Però ella va emigrar amb la família a Sant Feliu, mentre ell va emigrar a Madrid anys després. Tots dos es van casar i tenir fills, i tots dos es van divorciar anys després. Van tornar al poble per un funeral i es van retrobar. Quan es van casar davant meu, traspuaven la mateixa passió que segur que ja havien compartit amb els seus catorze anys.
Paraules d’amor dites en català i en castellà, i en moltes altres llengües; anells portats pels fills o les filles dels nuvis; poemes llegits o cançons cantandes per germans o amics, algunes vegades acompanyades de somriures, altres de kleenex, altres d’aplaudiments, sempre de felicitat; record dels avis o dels pares que ja no hi són i s’enyoren especialment en moments com aquest; cerimònies íntimes o bé multitudinàries; nous santfeliuencs i noves santfeliuenques de noms que fins fa poc eren llunyans i ara ja són també nostres; músiques sorprenents que evoquen a cada parella allò que més íntimament els uneix o els va dur l’un als braços de l’altre...
Vista de manera global i en conjunt, la vida és difícil en els temps que ens ha tocat viure. Però vista de manera individual o, millor dit, a dos, la vida continua essent fascinant, apassionant... “complicada pero hermosa”, com vaig llegir en certa ocasió no recordo en quin poema. I jo tinc la sort i el privilegi de comprovar-ho –i ja són més d’un centenar de vegades!- quan veig com es miren i com es donen les mans les persones que estimen com volen i a qui volen i ho proclamen, obertament i feliç, davant de les persones a qui han volgut convidar per compartir aquests bocins tan fascinants de vida.
Que el temps sigui llarg i propici a totes les persones que el viuen cuidant l’amor, i sigui la cançó d'"Els vells amants" l’himne i l'horitzó de les seves vides!
Una altra casualitat: aquest és l'escrit 700 del meu bloc. M'agrada que sigui, precisament, aquest...
Aquest mes de juny, que estic fent molts casaments, tenia ganes de parlar d’aquest amor intens i viu que sovint tinc ocasió de veure i viure, tant en casaments civils com en unions de parelles de fet. Ganes de reflectir trajectòries vitals que emocionen i que t’omplen les piles de la confiança en la vida, en el futur, en l’empenta dels homes i les dones que estimen i s’estimen.
A la foto, la Sílvia i en Samson. Ella, va anar un dia a l’Índia com a voluntària d’una ONG. Ell tenia un quiosc de refrescos en una platja de Goa. Ell era, en teoria, el pobre, totes les seves pertinences cabien en una motxilla. Ella era, en teoria, la rica, però la seva motxilla, plena d’objectes del nostre món, no tenia la riquesa interior del món d’aquell hindú de rialla tan real, tan franca. L’amor va fer la resta, i una rialla compartida, una felicitat compartida, una vida compartida prenen forma i cos cada dia a Sant Feliu, on ara resideixen. Qui ha aportat més a la vida de l’altre/a? Només ells ho saben i ho celebren, conscients que junts viuen més vida, molta més vida.
Em fa una emoció especial casar persones de Sant Feliu amb les que he tingut alguna relació especial. Avui mateix, he casat una parella en què conec la núvia des que era nena, perquè anava a l'escola amb el meu fill gran i en què conec el nuvi per ser fill d'una treballadora de l'Ajuntament. No us dic res quan he casat exalumnes meus: flota alguna cosa especial en l'aire quan caso a algú a qui he ensenyat a llegir o escriure! En certa ocasió, en què havia casat a un alumne, vaig casar anys després a la seva mare, en segones núpcies. En algun cas, he repetit casaments de germans dins una mateixa família: fins a tres germans, en tres anys i casaments diferents, s'han casat davant meu. Casar a algú de la família té també una intensitat especial: el primer casament que vaig fer com a alcalde va ser, pura coincidència, amb el fill d'una cosina de la Cèlia, la meva dona... a la que vaig casar poques setmanes després!
Vacances i món cada cop més petit i proper fan parelles tan precioses com la que formen en Samson i la Sílvia. No fa massa, un noi de Sant Feliu es va casar amb una noia que havia conegut en unes vacances a Xile. Al casament, la mare de la núvia li va adreçar unes paraules bellíssimes, barrejades amb un lament alhora intens i bell por “tener al fruto de mi vientre allende los mares”. O la noia de Sant Feliu que, en unes vacances al País Basc, va enamorar a un jove basc que se la mirava, al moment de dir el “sí, vull” amb una felicitat i una forma d’expressar-la que em va commoure. O el noi de Sant Feliu que avui he casat amb una noia de San Diego, California, en una cerimònia preciosa d'amor expressat en castellà i en anglès.
Amor i mort, Eros i Tanatos, m’han emocionat intensament altres moments. Com aquell matrimoni, en què ella era a punt de tornar a ser mare i ell, amb un càncer molt avançat, va voler endreçar tots els papers perquè començava una nova tongada de quimioteràpia de la que creia que potser no sortiria. L’intercanvi d’anells en aquell moment i el seu bes interminable no se m’esborraran mai del record. O aquell vellet, vidu després de més de seixanta anys de matrimoni, que em va demanar si us plau un canvi de nínxol en el cementiri, perquè la seva dona era en una cinquena fila, cada dia hi anava a veure-la i parlar-hi, li costava pujar l’escala i em va demanar amb llàgrimes als ulls si podia canviar a un nínxol a primera o segona fila... per poder-hi parlar mirant-li als ulls.
Amor jove, molt jove i alegre, de descoberta apassionada i superació de tots els obstacles. Com el de dos nois joves, enamoradíssims i nerviosos, que mostraven alegria a cada instant en què, envoltats de les seves famílies, van poder mostrar el seu amor lliurement i obertament. O el d’un noi alemany i una noia veneçolana, que m’explicaven de manera fascinant com s’havien conegut a Barcelona amb un Erasmus, havien decidit fer créixer el seu amor allà on havia nascut i van arribar a Sant Feliu simplement perquè havien trobat aquí el pis que combinava lloguer assequible i proximitat al lloc on s’havien conegut.
I retrobaments imprevistos i fantàstics. Com el d’una parella de més de cinquanta anys, que havien nascut al mateix poble d’Extremadura. Amb catorze anys, van ser el primer amor l’un de l’altre. Però ella va emigrar amb la família a Sant Feliu, mentre ell va emigrar a Madrid anys després. Tots dos es van casar i tenir fills, i tots dos es van divorciar anys després. Van tornar al poble per un funeral i es van retrobar. Quan es van casar davant meu, traspuaven la mateixa passió que segur que ja havien compartit amb els seus catorze anys.
Paraules d’amor dites en català i en castellà, i en moltes altres llengües; anells portats pels fills o les filles dels nuvis; poemes llegits o cançons cantandes per germans o amics, algunes vegades acompanyades de somriures, altres de kleenex, altres d’aplaudiments, sempre de felicitat; record dels avis o dels pares que ja no hi són i s’enyoren especialment en moments com aquest; cerimònies íntimes o bé multitudinàries; nous santfeliuencs i noves santfeliuenques de noms que fins fa poc eren llunyans i ara ja són també nostres; músiques sorprenents que evoquen a cada parella allò que més íntimament els uneix o els va dur l’un als braços de l’altre...
Vista de manera global i en conjunt, la vida és difícil en els temps que ens ha tocat viure. Però vista de manera individual o, millor dit, a dos, la vida continua essent fascinant, apassionant... “complicada pero hermosa”, com vaig llegir en certa ocasió no recordo en quin poema. I jo tinc la sort i el privilegi de comprovar-ho –i ja són més d’un centenar de vegades!- quan veig com es miren i com es donen les mans les persones que estimen com volen i a qui volen i ho proclamen, obertament i feliç, davant de les persones a qui han volgut convidar per compartir aquests bocins tan fascinants de vida.
Que el temps sigui llarg i propici a totes les persones que el viuen cuidant l’amor, i sigui la cançó d'"Els vells amants" l’himne i l'horitzó de les seves vides!
Una altra casualitat: aquest és l'escrit 700 del meu bloc. M'agrada que sigui, precisament, aquest...
Comentaris
Maica
M'ha emocionat el teu escrit i alhora les històriques verídiques que expliques, fan mirar endavant, en el futur amb optimisme..
carme