Joan Coscubiela: el candidat que representa més nítidament el que volem ser!
Tot fa pensar que demà hi haurà canvi de govern a Espanya. Per raons que hi haurà temps d'analitzar, milions de bones persones dipositaran la seva confiança en polítics que socialment no els representen i que objectivament no defensaran els seus interessos.
Ho haurem d'analitzar, però simultàniament haurem d'anar construint un discurs que arribi a convèncer a aquests milions de persones que hi ha, sobretot, altres maneres de dirigir democràticament l'economia i de construir democràticament Europa. No sobre les bases de la resignació als dictats de la borsa i als moviments canviants dels especuladors segons el seu infinit afany de lucre, sinó sobre les bases amb què es va construir el contracte social europeu després de la II Guerra Mundial: reconeixement de l'economia de mercat, sí, però sota la regulació i el control d'autoritats polítiques democràticament escollides i amb l'objectiu de fer partícips de la generació de riquesa al conjunt de la ciutadania, mitjançant polítiques fiscals progressives i un bon funcionament de les administracions públiques.
Per construir aquest discurs amb la voluntat que sigui socialment majoritari, caldrà que ens plantegem una cursa de fons, en què l'articulació de forces polítiques àgils i encoratjadores i la pedagogia política des de les institucions marqui el cami pel qual proposem transitar. Una cursa de fons per reconstruir una força política que una part majoritària dels treballadors i treballadores considerin com a pròpia. Una cursa de fons per fer alguna cosa similar a la que va fer el Partit dels Treballadors de Lula al Brasil, aconseguint fer polítiques de fort contingut social i participatiu ajuntament a ajuntament, elecció a elecció.
Cal, en la meva opinió, reconstruir un discurs que, com deia el PSUC, cerqui l'aliança de les forces del treball i de la cultura... però amb molta visibilitat i potència dels treballadors i les treballadores del camp i de les indústries, de les oficines i dels serveis, del món privat i del sector públic, nascuts aquí i arreu, en defensa clara i alta dels seus drets socials i laborals, que no són més que una expressió també clara i alta dels seus drets de ciutadania.
Això és, ni més ni menys, el que representen els dos homes de la fotografia: Joan Coscubiela, que va dirigir Comissions Obreres a Catalunya, i Antonio Gutiérrez Vegara, que va dirigir Comissions Obreres a Espanya i encara és, per pocs dies, diputat del PSOE al Congrés dels Diputats i única veu crítica a les polítiques laborals i socials del grup parlamentari a què pertany.
En Coscu representa nítidament, com ningú, allò en què crec: un home valent, sorgit del poble, forjat en la defensa dels drets socials i laborals, que se sent com a casa a les fàbriques i al carrer, que sabrà portar la veu dels treballadors i les treballadores i de la classe mitjana al Parlament.
Per això, jo avui, en comptes de reflexionar sobre el dia mateix de demà, reflexiono sobre el que cal fer per fer una llarga cursa de fons i construir el Demà socialment just i democràticament més ric que vull ajudar a construir, i que és, no només allò en què crec, sinó allò que imprescindiblement, als treballadors i treballadores de tot el món, ens cal.
 |
| Foto extreta del diari El Periódico del dijous 17/11/11 |
Ho haurem d'analitzar, però simultàniament haurem d'anar construint un discurs que arribi a convèncer a aquests milions de persones que hi ha, sobretot, altres maneres de dirigir democràticament l'economia i de construir democràticament Europa. No sobre les bases de la resignació als dictats de la borsa i als moviments canviants dels especuladors segons el seu infinit afany de lucre, sinó sobre les bases amb què es va construir el contracte social europeu després de la II Guerra Mundial: reconeixement de l'economia de mercat, sí, però sota la regulació i el control d'autoritats polítiques democràticament escollides i amb l'objectiu de fer partícips de la generació de riquesa al conjunt de la ciutadania, mitjançant polítiques fiscals progressives i un bon funcionament de les administracions públiques.
Per construir aquest discurs amb la voluntat que sigui socialment majoritari, caldrà que ens plantegem una cursa de fons, en què l'articulació de forces polítiques àgils i encoratjadores i la pedagogia política des de les institucions marqui el cami pel qual proposem transitar. Una cursa de fons per reconstruir una força política que una part majoritària dels treballadors i treballadores considerin com a pròpia. Una cursa de fons per fer alguna cosa similar a la que va fer el Partit dels Treballadors de Lula al Brasil, aconseguint fer polítiques de fort contingut social i participatiu ajuntament a ajuntament, elecció a elecció.
Cal, en la meva opinió, reconstruir un discurs que, com deia el PSUC, cerqui l'aliança de les forces del treball i de la cultura... però amb molta visibilitat i potència dels treballadors i les treballadores del camp i de les indústries, de les oficines i dels serveis, del món privat i del sector públic, nascuts aquí i arreu, en defensa clara i alta dels seus drets socials i laborals, que no són més que una expressió també clara i alta dels seus drets de ciutadania.
Això és, ni més ni menys, el que representen els dos homes de la fotografia: Joan Coscubiela, que va dirigir Comissions Obreres a Catalunya, i Antonio Gutiérrez Vegara, que va dirigir Comissions Obreres a Espanya i encara és, per pocs dies, diputat del PSOE al Congrés dels Diputats i única veu crítica a les polítiques laborals i socials del grup parlamentari a què pertany.
En Coscu representa nítidament, com ningú, allò en què crec: un home valent, sorgit del poble, forjat en la defensa dels drets socials i laborals, que se sent com a casa a les fàbriques i al carrer, que sabrà portar la veu dels treballadors i les treballadores i de la classe mitjana al Parlament.
Per això, jo avui, en comptes de reflexionar sobre el dia mateix de demà, reflexiono sobre el que cal fer per fer una llarga cursa de fons i construir el Demà socialment just i democràticament més ric que vull ajudar a construir, i que és, no només allò en què crec, sinó allò que imprescindiblement, als treballadors i treballadores de tot el món, ens cal.
Comentaris
Aviam si t'haurem de denunciar a la junta electoral i se't caurà el pèl!!
Quin tiu...
Y tras años de aquello somos el único país donde pasó algo gordo que no tenemos a nadie en serio en la cárcel por ello y que hemos tenido que sacar a todo el mundo de la trena por falta de pruebas. Pero claro, mientras que tras los atentados de Nueva York y Londres las investigaciones se alargaron por meses, nosotros aquí teníamos que saber quién había sido al día siguiente para mayor gloria de ZP... lo saben en toda Europa y en todo el mundo, ese nefasto gobierno que ya caduca lo pusieron unos terroristas, cambiaron el sentido del voto y aqsí nos ha ido a todos.