Quo vadis, Sant Feliu?

A punt d'alçar-me, en el ple d'ahir, envoltat dels companys i companyes d'un grup municipal que vessa Sant Feliu per cadascun dels porus de la seva pell. Moltíssimes gràcies, tovaritxs!!!!

En una primera lectura, el ple d'ahir es recordarà per aquesta imatge i per la bronca de la gent que cridava "¡Vázquez dimisión!" mentre sortia de la sala de plens després de la votació de la compra de la Sala Ibèria. El resultat de la votació ja és sabut: 13 vots a favor (8 PSC, 3 CiU i 2 PP) i 8 vots en contra (7 ICV-EUiA i 1 ERC). El resultat per a la ciutat també. Com en alguns acudits, hi ha una notícia bona i una de dolenta. La bona, és que incorporem un nou equipament al patrimoni cultural de la ciutat. La dolenta, que ho han fet malament, molt malament: generant i no resolent dubtes més que raonables sobre el preu i les condicions de l'adquisició.

En una lectura més aprofundida, és un ple que a mi em va deixar mal regust de boca. Per moltes raons, el vaig trobar molt trist.

El que m'entristeix més el que va passar als bancs dels regidors. Com més va, més difícil és trobar serenitat i debat d'un cert nivell a la vida política de Sant Feliu. És una mena de diàleg de sords, en què escoltar és com més va més impossible. I en aquesta situació, hi ha una responsabilitat primera, directa i clara de l'equip de govern. Després del debat de l'Ibèria, en què l'alcalde va fer un comentari desafortunat quan el representant de les associacions de veïns li va fer una pregunta i ell va respondre que no tenia cap obligació de contestar, va retreure als grups de l'oposició una manca de respecte a la institució. Jo li vaig replicar mostrant el nostre desacord amb aquesta afirmació inadmissible. No es pot dir que manca de respecte és mostrar i defensar discrepància, i que respecte és obediència cega, resignació i silenci. M'entristeix molt també el fet que, quan es va acabar el ple (i, de fet, fins i tot creuant-nos al carrer) hi ha regidors i membres dels partits del govern que ni tan sols saluden, portant a un camp gairebé personal el que hauria de ser una simple, encara que sigui dura, visió diferent dels temes locals.

Però també m'entristeix el que va passar a la part del públic. El discurs de les associacions de veïns va començar bé, però es va convertir en un relat que buscava estendre sospites sobre tot i tothom en una mena de desqualificació general que jo no puc compartir. A Sant Feliu, com a tants altres llocs, es dóna sovint un moviment puntual i intens, de reacció i protesta del tipus "aquí, no" en comptes d'un moviment menys visible però més durador, d'anticipació i proposta del tipus "així, sí". És clar que aquesta protesta és legítima, faltaria més! Però m'entristeix que gairebé només ens moguem pel tema que ens apreta la sabata, que no sapiguem i ni tan sols ens plantegem (fora d'honrosíssimes excepcions!) mirar una mica més enllà, fer-nos una imatge global del Sant Feliu que volem i començar a avançar en un cami col·lectiu que hi porti. 

I això no es pot fer sense noves reflexions a fons que vagin més enllà dels lemes i els tòpics que tots hem usat fins ara. Per exemple, a mi m'amoïnen molt les conseqüències, a petita escala del sistema injust en què vivim: la pobresa i el seu rostre cada cop més jove i femení, la gent gran que viu sola sense recursos, l'exclusió social, l'atur creixent, la poca participació dels nous santfeliuencs en la vida de la seva nova ciutat... Per exemple, a mi m'amoïna molt que tinguem gairebé un 10% d'infants catalans de pares estrangers al cens municipal, i que no tinguem un 10% d'infants catalans de pares estrangers a l'escola de música, a les escoles bressol, als esplais, als clubs esportius... En la meva opinió, haurem de reflexionar molt més a fons les raons d'aquesta exclusió i posar-hi remei. I potser haurem de revisar la fiscalitat local, haurem de superar una etapa en què només valorem com es desvien els tributs respecte a l'IPC, per plantejar un nou model tributari (que a Iniciativa anomenem de "tarifació social") que faciliti unes tarifes dels serveis municipals que permetin un accés més fàcil a les famílies de renda mitjana i baixa però que, possiblement, comportarà increments en altres impostos locals. D'això, i de moltes altres coses, hauríem de poder parlar per tenir un horitzó estratègic d'inclusió social i igualtat d'oportunitats a la nostra ciutat. Molt més enllà de tòpics i simplismes,

Tornant al ple, deia que em va deixar mal regust. Tinc la impressió que només abordem els temes immediats, i deixem de banda els temes importants i que configuraran el nostre futur. Hi va haver un temps que Iniciativa va liderar un model de ciutat i una manera de fer política que ens va deixar un llegat fonamental en aspectes com la cultura, l'educació, l'espai públic de qualitat a tots els barris... Una visió global i a llarg termini de la ciutat que avui encara ens enorgulleix, per més que alguns regidors de l'actual govern vulguin desacreditar-la. Un equip de govern que, criticant barroerament el nostre passat, són incapaços totalment ni tan sols d'esbossar la seva visió de futur...

I així em sembla que ens trobem. Entre el simplisme, la prepotència i la desorientació. Sento que això m'entristeix, però també sento que això m'estimula. I quan em pregunto "quo vadis, Sant Feliu?", em dic a mi mateix, vull debatre al meu partit i m'agradaria fer amb la ciutat que m'estimo, un rumb que ens porti a la inclusió social, el desenvolupament sostenible i la qualitat democràtica. Aquests són els grans trets d'un horitzó sensiblement millor que l'actual i que hauríem de saber definir i concretar, amb tothom, per a tothom, dia a dia.