1909, 1939, 1979.
Tres generacions de lluitadores i lluitadors ens precedeixen, i de totes elles vull recollir l'energia i l'empenta per tal que, com deia Pere Quart i cantava Ramon Muntaner, cavem els fonaments d'una vida més alta. De tots ells, tu també, Toni Farrés, en vas aprendre. Va per tu.
1909, la Setmana Tràgica. La Barcelona obrera i obrerista que es va revoltar contra la incorporació a files de la Guerra d'Àfrica, de les que els joves burgesos es lliuraven a canvi del pagament d'una mena de carta de llibertat a l'abast només dels més rics. La Catalunya que somiava en un món nou en tots els ordres, i que va ser durament reprimida. L'any de l'afusellament del creador de l'Escola Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia. Em quedo amb una imatge que considero preciosa d'aquella impagable pel·lícula, "La ciutat cremada", amb un grup d'anarquistes estudiant esperanto a la llum d'una espelma per poder comunicar-se amb els treballadors de tot el món en el futur ordre revolucionari...
1939, la derrota republicana. La mort o l'exili del bo i millor del nostre país, de l'Espanya democràtica, de la Catalunya progressista, dels santfeliuencs que van caminar 18 dies a peu carregats de fam i de tristesa. L'acabament del breu i creatiu període en què tot ho vam guanyar i tot ho vam perdre, en part per errors propis i sobretot per la força de les armes de Mussolini, Hitler i Franco. El breu període en què fins i tot en guerra no es paraven de fer biblioteques i escoles, en què les dones van tenir tots els drets que no tornarien a tenir fins 50 anys després, en què les treballadores i els treballadors van ser infinitament més que mà d'obra barata. L'inici del llarg període de la fam dels nostres pares, del silenci i la por dels nostres avis, del combat de pocs i grandiosos herois per tornar-nos la llibertat a tots i a totes.
1979, ajuntaments democràtics. Ara fa trenta anys que els pobles i les ciutats d'Espanya ens vam treure del damunt el jou del franquisme, la caspa de la religiositat imposada, el pols de la mediocritat més intensa. 30 anys que joves psuqueros majoritàriament es van retrobar amb uns quants vells demòcrates i uns moltíssims assedegats de democràcia, i van donar la volta a ciutats grisíssimes per convertir-les, amb tots els peròs que vulgueu, en allò infinitament millor que tenim ara. Sant Feliu no en va ser una excepció, amb un alcalde amic i company psuquero d'en Toni, amb companyes i companys d'aquell roig encès que cantava en Raimon i que van deixar la pell per recuperar més de quaranta anys perduts de vida democràtica.
De tots ells em confesso aprenent i hereu i els vull homenatjar, simplement, dient-los gràcies i afirmant que la seva bandera segueix essent la meva.
1909, la Setmana Tràgica. La Barcelona obrera i obrerista que es va revoltar contra la incorporació a files de la Guerra d'Àfrica, de les que els joves burgesos es lliuraven a canvi del pagament d'una mena de carta de llibertat a l'abast només dels més rics. La Catalunya que somiava en un món nou en tots els ordres, i que va ser durament reprimida. L'any de l'afusellament del creador de l'Escola Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia. Em quedo amb una imatge que considero preciosa d'aquella impagable pel·lícula, "La ciutat cremada", amb un grup d'anarquistes estudiant esperanto a la llum d'una espelma per poder comunicar-se amb els treballadors de tot el món en el futur ordre revolucionari...
1939, la derrota republicana. La mort o l'exili del bo i millor del nostre país, de l'Espanya democràtica, de la Catalunya progressista, dels santfeliuencs que van caminar 18 dies a peu carregats de fam i de tristesa. L'acabament del breu i creatiu període en què tot ho vam guanyar i tot ho vam perdre, en part per errors propis i sobretot per la força de les armes de Mussolini, Hitler i Franco. El breu període en què fins i tot en guerra no es paraven de fer biblioteques i escoles, en què les dones van tenir tots els drets que no tornarien a tenir fins 50 anys després, en què les treballadores i els treballadors van ser infinitament més que mà d'obra barata. L'inici del llarg període de la fam dels nostres pares, del silenci i la por dels nostres avis, del combat de pocs i grandiosos herois per tornar-nos la llibertat a tots i a totes.
1979, ajuntaments democràtics. Ara fa trenta anys que els pobles i les ciutats d'Espanya ens vam treure del damunt el jou del franquisme, la caspa de la religiositat imposada, el pols de la mediocritat més intensa. 30 anys que joves psuqueros majoritàriament es van retrobar amb uns quants vells demòcrates i uns moltíssims assedegats de democràcia, i van donar la volta a ciutats grisíssimes per convertir-les, amb tots els peròs que vulgueu, en allò infinitament millor que tenim ara. Sant Feliu no en va ser una excepció, amb un alcalde amic i company psuquero d'en Toni, amb companyes i companys d'aquell roig encès que cantava en Raimon i que van deixar la pell per recuperar més de quaranta anys perduts de vida democràtica.
De tots ells em confesso aprenent i hereu i els vull homenatjar, simplement, dient-los gràcies i afirmant que la seva bandera segueix essent la meva.
Comentaris