Què podem fer des dels ajuntaments per afavorir una educació inclusiva i l'èxit escolar per a tothom?
Treballar a l'Àrea d'Educació de la Diputació de Barcelona ha estat una experiència francament interessant. Aquests darrers tres anys, amb l'Àngel Merino marcant el rumb d'un gran i bon equip de tècnics en educació i personal administratiu de suport, han estat anys en què he pogut participar en una interessantíssima reflexió sobre el paper dels ajuntaments en l'educació. He d'agrair a l'Àngel que em proposés incorporar-me al seu equip, ara que aviat tornaré a l'Institut.
Han estat anys en què hi ha hagut una doble i feliç coincidència. L'impuls a les polítiques educatives locals que va comportar el canvi de PSC a ICV en l'Àrea d'Educació de la Diputació a l'estiu del 2003, va coincidir poc temps després amb la formació del primer Govern Maragall, a la tardor del 2004. Això va permetre anar construint un nou discurs municipalista en educació, al mateix temps que la Generalitat s'obria explícitament i efectivament a rebre i implicar-se en una nova manera d'entendre el paper dels ajuntaments en la política educativa catalana. I jo vaig tenir la sort de ser ben bé al mig d'aquest procés. Impagable.
Quan jo era regidor d'Educació a Sant Feliu (1991-1999), vaig tenir una excel·lent relació personal amb els delegats territorials (primer, l'Emili Pons i després la Carme Arnau als quals agrairé sempre la seva sincera actitud de col·laboració!), però gairebé tot el que acordàvem topava frontalment quan anàvem a Diagonal primer o Via Augusta després. Una mínima inversió en RAM o un petit acord en escoles bressol era una autèntica odissea. Gairebé molestava que ens dediquéssim a alguna cosa més que pagar els conserges i pintar les escoles de primària...
En canvi, el primer Govern Maragall va establir ràpidament un canvi total d'escenari i d'actituds. Acords per a la inversió en edificis escolars, creació de noves escoles sense regatejar-les fins a l'infinit, noves dotacions de mestres, creació de serveis com les oficines municipals d'escolarització o de programes com els plans d'entorn, fins arribar al que jo considero imprescindible i positivíssim Pacte Nacional per a l'Educació. I, a la Diputació, un recorregut simultani que fixava en tres grans àmbits el nou paper que els ajuntaments sabem, podem i volem jugar en política educativa:
- la coresponsabilitat del govern local amb les administracions i amb la mateixa ciutadania per impulsar un compromís prioritari dels municipis amb l'educació dels seus habitants,
- l'educació com a dret de tothom, una educació inclusiva, que doni més oportunitats i recursos a qui surt en posició més desafavorida en el seu context social o en la seva circumstància personal, que busqui explícitament la cohesió social en escoles i instituts,
- l'educació com a dret que no prescriu, una educació permanent, que no tanqui les portes a cap persona de cap edat per ampliar la seva formació, per reciclar-se o millorar la seva ocupabilitat o per tenir un millor coneixement de la societat en què viu o del context cultural en què es troba.
Aquests àmbits s'han recollit en el Pacte Nacional per a l'Educació i s'hauran de recollir en el marc de la immediata Llei d'Educació de Catalunya, el primer esborrany de la qual arribarà al Parlament la propera tardor. Serà la primera llei educativa catalana, que -creuem els dits!- anirà significativament més enllà de traduir al català la legislació educativa que surt del Congrés dels Diputats. Una nova llei que haurà de recollir i concretar les moltes veus que, des dels centres docents i dels dels ajuntaments, reclamen un paper més actiu i més decisiu dels governs locals en l'educació, coneixedors com són de les realitats socials en què es desenvolupa la feina docent i dels múltiples recursos que, des dels ajuntaments, es poden mobilitzar per afavorir una escola capaç d'acollir a tot l'alumnat i de fer més possible l'èxit escolar per a tothom. Una tasca en què, com a docent i com a regidor, hi vull continuar deixant la meva empremta.
Han estat anys en què hi ha hagut una doble i feliç coincidència. L'impuls a les polítiques educatives locals que va comportar el canvi de PSC a ICV en l'Àrea d'Educació de la Diputació a l'estiu del 2003, va coincidir poc temps després amb la formació del primer Govern Maragall, a la tardor del 2004. Això va permetre anar construint un nou discurs municipalista en educació, al mateix temps que la Generalitat s'obria explícitament i efectivament a rebre i implicar-se en una nova manera d'entendre el paper dels ajuntaments en la política educativa catalana. I jo vaig tenir la sort de ser ben bé al mig d'aquest procés. Impagable.
Quan jo era regidor d'Educació a Sant Feliu (1991-1999), vaig tenir una excel·lent relació personal amb els delegats territorials (primer, l'Emili Pons i després la Carme Arnau als quals agrairé sempre la seva sincera actitud de col·laboració!), però gairebé tot el que acordàvem topava frontalment quan anàvem a Diagonal primer o Via Augusta després. Una mínima inversió en RAM o un petit acord en escoles bressol era una autèntica odissea. Gairebé molestava que ens dediquéssim a alguna cosa més que pagar els conserges i pintar les escoles de primària...
En canvi, el primer Govern Maragall va establir ràpidament un canvi total d'escenari i d'actituds. Acords per a la inversió en edificis escolars, creació de noves escoles sense regatejar-les fins a l'infinit, noves dotacions de mestres, creació de serveis com les oficines municipals d'escolarització o de programes com els plans d'entorn, fins arribar al que jo considero imprescindible i positivíssim Pacte Nacional per a l'Educació. I, a la Diputació, un recorregut simultani que fixava en tres grans àmbits el nou paper que els ajuntaments sabem, podem i volem jugar en política educativa:
- la coresponsabilitat del govern local amb les administracions i amb la mateixa ciutadania per impulsar un compromís prioritari dels municipis amb l'educació dels seus habitants,
- l'educació com a dret de tothom, una educació inclusiva, que doni més oportunitats i recursos a qui surt en posició més desafavorida en el seu context social o en la seva circumstància personal, que busqui explícitament la cohesió social en escoles i instituts,
- l'educació com a dret que no prescriu, una educació permanent, que no tanqui les portes a cap persona de cap edat per ampliar la seva formació, per reciclar-se o millorar la seva ocupabilitat o per tenir un millor coneixement de la societat en què viu o del context cultural en què es troba.
Aquests àmbits s'han recollit en el Pacte Nacional per a l'Educació i s'hauran de recollir en el marc de la immediata Llei d'Educació de Catalunya, el primer esborrany de la qual arribarà al Parlament la propera tardor. Serà la primera llei educativa catalana, que -creuem els dits!- anirà significativament més enllà de traduir al català la legislació educativa que surt del Congrés dels Diputats. Una nova llei que haurà de recollir i concretar les moltes veus que, des dels centres docents i dels dels ajuntaments, reclamen un paper més actiu i més decisiu dels governs locals en l'educació, coneixedors com són de les realitats socials en què es desenvolupa la feina docent i dels múltiples recursos que, des dels ajuntaments, es poden mobilitzar per afavorir una escola capaç d'acollir a tot l'alumnat i de fer més possible l'èxit escolar per a tothom. Una tasca en què, com a docent i com a regidor, hi vull continuar deixant la meva empremta.
Comentaris