Reconciliables.
He llegit el darrer resum de ple que ha fet el Ferran Alberdi, regidor company del PSC. Diu, textualment: Aquest ple, com d´altres, ha vingut marcat per la irascibilitat d´ICV-EA, ...Al final una conclusió: hi ha coses que són irreconciliables i ni tan sols en política val tot.
M’ha dolgut una mica que en Ferran parlés així: sé del seu tarannà gens groller i de la quantitat i qualitat de les seves aportacions a l’Ajuntament, i sé també que no està contaminat del distanciament personal que hi ha entre alguns vells regidors d’un partit i un altre. Tampoc és dels qui, des de l’anonimat, desbarren contínuament.
Vull explicar –especialment als companys i companyes del PSC- que no hi va haver irascibilitat en el darrer ple, com no n’hi ha hagut en altres. Hi va haver, és innegable, un inici de legislatura que no es pot tornar a repetir i del que en el seu dia jo vaig demanar disculpes, però crec sincerament que aquell dia no justifica un enfrontament a Sant Feliu in eternum entre dues formacions que col·laboren en tantes altres institucions i governs.
És evident que hem fet d’oposició, però en cap cas gratuïta o irascible: ens hem oposat frontalment al que hem cregut que era dolent per a Sant Feliu, de la mateixa manera que hem donat suport a allò que hem considerat convenient per a la nostra ciutat. Hi ha hagut, potser per primer cop a la nostra petita història democràtica local, dos models confrontats de ciutat i de forma de governar. El darrer punt polèmic del ple n’és un bon exemple: un “xequet” escolar populista que no resol res i no s’ha acordat amb ningú confrontat a una política d’equitat en educació acordada amb la comunitat educativa. Però això no és irreconciliable, forma part del necessari debat democràtic, de la necessària confrontació d’idees!
Personalment, crec que la ciutadania (més enllà dels hooligans d’un i altre partit) agrairà que cap partit d’esquerra tanqui d’entrada les portes a acords amb un altre partit d’esquerra: els acords són entre forces polítiques i entorn de programes, i no és bo que només depenguin de relacions personals.
És en aquest sentit que jo considero que, com que ICV-EUiA i PSC seran els dos partits més votats, seria desitjable que tots dos deixessin, com a mínim, la porta oberta a una possible entesa. Per part nostra, crec que ho tenim clar: podem arribar o no a acords després del 27 de maig, però ja és hora que ens comencem a veure els uns i els altres com a... reconciliables. No seria millor així, companys?
M’ha dolgut una mica que en Ferran parlés així: sé del seu tarannà gens groller i de la quantitat i qualitat de les seves aportacions a l’Ajuntament, i sé també que no està contaminat del distanciament personal que hi ha entre alguns vells regidors d’un partit i un altre. Tampoc és dels qui, des de l’anonimat, desbarren contínuament.
Vull explicar –especialment als companys i companyes del PSC- que no hi va haver irascibilitat en el darrer ple, com no n’hi ha hagut en altres. Hi va haver, és innegable, un inici de legislatura que no es pot tornar a repetir i del que en el seu dia jo vaig demanar disculpes, però crec sincerament que aquell dia no justifica un enfrontament a Sant Feliu in eternum entre dues formacions que col·laboren en tantes altres institucions i governs.
És evident que hem fet d’oposició, però en cap cas gratuïta o irascible: ens hem oposat frontalment al que hem cregut que era dolent per a Sant Feliu, de la mateixa manera que hem donat suport a allò que hem considerat convenient per a la nostra ciutat. Hi ha hagut, potser per primer cop a la nostra petita història democràtica local, dos models confrontats de ciutat i de forma de governar. El darrer punt polèmic del ple n’és un bon exemple: un “xequet” escolar populista que no resol res i no s’ha acordat amb ningú confrontat a una política d’equitat en educació acordada amb la comunitat educativa. Però això no és irreconciliable, forma part del necessari debat democràtic, de la necessària confrontació d’idees!
Personalment, crec que la ciutadania (més enllà dels hooligans d’un i altre partit) agrairà que cap partit d’esquerra tanqui d’entrada les portes a acords amb un altre partit d’esquerra: els acords són entre forces polítiques i entorn de programes, i no és bo que només depenguin de relacions personals.
És en aquest sentit que jo considero que, com que ICV-EUiA i PSC seran els dos partits més votats, seria desitjable que tots dos deixessin, com a mínim, la porta oberta a una possible entesa. Per part nostra, crec que ho tenim clar: podem arribar o no a acords després del 27 de maig, però ja és hora que ens comencem a veure els uns i els altres com a... reconciliables. No seria millor així, companys?
Comentaris
Sé que la “dichosa” frase també ha estat objecte de diversos “post” a santfeliu.net, però com que el meu nom ha estat esmentat exclusivament al teu blog personal, estic convençut que no consideraràs una intromissió per la meva part que et contesti en aquest espai i de forma oberta a tothom.
Si consideres que no ha de ser així, entendré que retiris la meva aportació i tranquil•lament t’exposaré el meu pensament en persona i en privat si convé: No pretenc molestar.
Tampoc no pretenia ser groller (i sincerament crec que no ho vaig ser) quan vaig escriure allò que ja heu citat vàries vegades.
És cert que hi ha a l’ambient un enrariment gens desitjable i que la utilització de les paraules amb càrrega radical sovint genera interpretacions més enllà de la intencionalitat de l’autor, i que això pot comportar conseqüències no sempre controlables.
Imagino que tu, que les has utilitzat vàries vegades en els darrers anys també series conscient d’això quan ho has fet, si més no a posteriori. Si no és així, aprofito per dir-t’ho i et suggereixo (disculpa’m la llicència tan personal i gens adient al context), de creient a creient, que reflexionis sobre el dany que han produït algunes de les teves paraules.
Jo t’ho puc confirmar: has ferit molt. No es tracta aquí i ara de fer una relació de tants articles o comentaris (alguns en aquest propi blog, pel que he pogut comprovar recentment), però és evident que quan et refereixes a la nostra formació a nivell local i fins i tot comarcal, et deixes portar per la ira. I això interpreto que és perquè et pesa la història (igual que a d’altres en el teu partit i en el meu). En el PSC de Sant Feliu hi ha paraules teves que han causat dolor. I utilitzo aquesta paraula en comptes d’altres com enuig, cabreig, etc... perquè vull que ho entenguis en el sentit més espiritual del mot a què m’estic referint. Fins el punt que algunes de les persones amb qui he parlat d’aquestes sensacions em comenten que tenen la necessitat que els hi demanis perdó.
També et dic que la història es fa cada dia, i que si bé vas demanar disculpes per les actituds d’aquell lamentable ple de 2003, després has fet declaracions que han continuat ferint i potser has contribuït a que, si hi ha persones al PSC o a ICV que no estem “contaminades” (el qualificatiu és teu), mica en mica es vagi omplint el vagó dels enfrontats.
Quan em resigno a utilitzar l’expressió “coses irreconciliables” m’estic referint òbviament a que a Sant Feliu l’enfrontament personal li ha tret tot el protagonisme al debat polític. I tan obvi com això és que en d’altres instàncies PSC i ICV (i ERC) col•laboren i cogovernen i que per tant, com a plantejament ideològic poden (han de) haver elements coincidents.
També és cert que en d’altres llocs, no llunyans per cert, la història ha estat exactament al revés i és el PSC qui ha estat exclòs per pactes post electorals entre la vostra formació i d’altres, havent estat la nostra la llista més votada. A mí el sistema no em sembla ni millor ni pitjor, però són les regles del joc que havien des de abans de començar el partit i que tots els equips coneixien, per tant, la “decisió de jugar” implica l’acceptació de les conseqüències que es deriven del reglament.
Al marge del tema “personal” és evident que a Sant Feliu PSC i ICV tenim models de ciutat i de gestió amb diferències molt notables:
En matèria d’equipaments esportius, en matèria d’habitatge de protecció, en matèria de protecció social, en gestió de recursos humans, en gestió econòmica i financera, en el concepte urbanístic i de delimitació d’espais residencials i industrials, en alguns elements del transport públic, etc. No seria fàcil reconduir ara per ara conceptes en alguns casos força antagònics, on els criteris responen a projectes als quals la ciutadania posarà una nota el proper 27 de maig.
Jo no crec que PSC i ICV siguin irreconciliables a Sant Feliu (com a enlloc), però si que crec que sense un canvi radical d’actituds d’algunes persones és, ara per ara, un escenari llunyà. Algunes persones de la meva agrupació i jo mateix tenim amics personals, o si més no bones relacions personals, amb persones de la teva. Hi ha una certa component generacional (política, no d’edat) en aquesta “no contaminació”. Et recordo (encara que fos una conversa privada) les paraules que em vas dir al vermout de Nadal passat: “ara vindrà un temps en que tots intentarem fer el nostre espai més gran, però sobretot hem de fugir dels atacs personals i de les desqualificacions personals”.
Malgrat això i des de llavors, has continuat els atacs més a les persones que als fets o les idees. Continua en el teu discurs qüestionar la legitimitat, parlar de “capitanes”, fer al.lusions molt tristes a accidents laborals en relació a qui gestiona l’ajuntament, etc.
Tu no ets el millor exemple d’actitud pro reconciliació.
Com també deia a la meva intervenció que ha estat objecte de comentari: En política no val tot, i jo et demanaria que les teves bones paraules no les deixis exclusivament per les converses de còctel i així afavorir que el “vagó dels contaminats” sigui cada dia més buit. D’aquesta manera, igual el debat polític tornaria a ser el protagonista i no l’enfrontament de les persones.
No sé si amb aquesta reflexió escrita (sento haver estat tan extens) he contribuït a aclarir una mica que volia dir amb aquella frase i en tot cas he intentat mantenir-me fora de la grolleria. Si no és així, demano disculpes.
Ferran Alberdi.
Agraeixo la teva resposta i el to amb què l'has escrita: no hi ha cap motiu per demanar-ne disculpes i, si la resposta és llarga, és perquè realment el tema s'ho val.
Hi ha alguns elements que hi coincideixo i que m'agrada veure escrits, com ara el reconeixement que el PSC i ICV no són irreconciliables, tot i que calen canvis d'actituds personals tant a casa teva com a la meva.
N'hi ha d'altresm, Ferran, que no. De bon rotllo, tu i jo devem entendre coses diferents per "ira", perquè no puc compartir la teva impressió que "quan parlo del PSC de Sant Feliu, em deixo portar per la ira" o que "he continuat els atacs a les persones més que no als fets o les idees". La meva intenció no ha estat mai l'atac personal i no em sona que ho hagi fet mai: puc estar equivocat, però m'agradaria que algú m'ho demostrés. M'interessa molt més la confrontació d'idees que la desqualificació de les persones (tot i que, ho admeto, amb algú em costa una mica). I pel que fa a la "ira", és un mot que jo associo a agressivitat o venjança i són actituds que rebutjo. El que no sóc, Ferran, és discret o dòcil: dic el que crec i ho dic amb convicció. Si parlo de "capitans" és porque haberlos, haylos i m'hi he topat massa vegades com per ignorar-ho i si qüestiono la legitimitat de Vázquez com a alcalde he explicat amb prou claredat no és perquè hàgiu fet un pacte amb ERC i CiU (les normes d'aquest joc les coneixem tots i, com a Molins, ens han afavorit, tot i que jo no les comparteixi), sinó pel tema Torrent del Duc que va justificar-lo.
Però això, Ferran, és el que correspon valorar a la ciutadania. Si, amb quatre anys del govern que heu constituït, Sant Feliu el revalida, en aquesta confrontació d'idees haurem d'assumir que nosaltres no ho hem fet prou bé. Sí és el contrari, no podreu obviar que tenim un suport importantíssim a Sant Feliu. Jo confio en aquesta situació i, per això, volia deixar clara la meva opinió que no hem de tancar d'entrada la porta a una entesa, que fins i tot -donada la importància dels anys que vénen- podria concebre's d'una forma molt àmplia.
Ets molt clar, Ferran, quan dius que no sóc un bon exemple pro reconciliació. També hi discrepo: aquest comentari em sembla que em dóna la raó. El que sí que em sembla entreveure, és que -si més no per a tu- la porta és, si no oberta, com a mínim ajustada.
De moment, això ja és un pas.
Gràcies per la teva atenció, Ferran.
No em ressisteixo a comentar el tema del tó dels plens. Ho sento Jordi, però no puc estar d'acord. Com saps, ens veiem en quasi totes les sessions (a voltes presumeixo d'haver anat a més plens que el Secretari) i els plens tranquils es poden comptar amb els dits de les mans. Des dels seients del públic es veuen les cares de tots els regidors i les de la bancada de la dreta (físicament parlant i des de la posició del públic) reflexen sovint menyspreu i fins i tot burla.
No dic que no sigui humanament comprensible, però no ajuda a tranquilitzar l'ambient. Potser diràs, i potser amb raó, que la bancada de l'esquerra provoca, però això només reafirmaria el que estic dient.
Respecte dels atacs personals a que feia referència en Ferran, és cert que jo no t'he sentit, ni te llegit, insults personalitzats. Però vull que sàpigues que el mot "sicari" o "PSOE i de las JONS" és insultant per als militants d'esquerres i és una falta de respecte per a la memòria de tantíssima gent que lluità contra l'opressió de la dictadura i que ja no hi són entre nosaltres.
N'estic convençut que la intenció no era ofendre directament (altrament em costaria fins i tot saludar-te), però això, contràriament al que escrius en la teva resposta al Ferran, no ajuda.
Discrepo amb tots dos sobre les motivacions d'aquesta situació. És cert que hi ha una qüestió de relació personal entre els grans protagonistes de l'acció municipal mermada pels aconteixements i les actituds dels darrers 5 o 6 anys, però no té res a veure amb canvis generacionals.
Si hi ha una certa "mania" a IC des de files socialistes es deu en gran mesura a que haguem estat a l'oposició durant tants anys. Aquest és un convenciment personal, no sé si gaire compartit, com també n'estic convençut que la "mania" que alguns d'IC ens tenen és fruit de tants anys d'oposició (de diferent intensitat i tarannà, tot sigui dit) i de la sensació (que té com a màxim exponent els aconteixements del ple del 14 de juny del 2003) de que els socialistes us vam "robar" el poder fa quatre anys.
I en això ens equivoquem tots plegats. N'estic segur que si un dia, que no presumeixo proper, ens poguéssim sincerar sobre els fets, actituds, gestos, etc. que van provocar la creixent desconfiança entre uns i altres, fins i tot riuriem. Com en aquelles situacions en que vells amics distanciats es retroben al cap d'uns anys i recorden les tonteries per les que es van enfadar.
Entre tant, no hem d'oblidar una cosa: els ciutadans no voten per a obligar-nos a que ens entenguem en forma de co-govern, ho fan per a que es posin totes les forces en solucionar els SEUS problemes (que sovint no són els dels partits). És en aquesta línia en la que s'ha de treballar, en la de deixar de banda la demagògia, els discursos falaços, les oposicions destructives i les polítiques excloents.
Desitjo que no hagin de passar generacions per a veure que les formacions d'esquerra, més enllà de si poden o no formar govern, es puguin entendre i puguin parlar sense necessitat de destruir a qui te davant.
La ciutadania no només ho agrairà, sinó que si veu l'actitud contrària ens castigarà amb la seva indiferència. I això, l'esquerra no s'ho pot permetre.
Salut.
Sobre les reconciliacions, simplement seran quan nomes quedi un gall, i no hem referixo a persones sino a un partit majoritari.
Agraeixo el to i el contingut del teu comentari. Coincideixo en gran part en el que dius, i que puc resumir (crec) en el fet que creus que la porta oberta a què faig referència existeix, almenys per a alguns militants socialistes. Això ja és un pas, perquè ineludiblement quedarem primers i segons en resultats i, en bona lògica, no hauríem d'oblidar (ni ICV-EUiA ni PSC) que aquesta és la voluntat de la ciutadania. Espero que sapiguem/eu estar a l'alçada d'aquesta evidència.
Al quart comentari,
Això es veurà en el resultat de les eleccions. En l'acte que dijous vam fer a l'Ateneu, responent a una pregunta d'un assistent, en Merino va dir que si guanyava s'adreçaria en primera instància al PSC, respectant la voluntat democràtica de la majoria. Estaria bé saber què hauria respost Vázquez a la mateixa pregunta. Crec que uns i altres haurem de saber llegir els resultats i no tornar a una situació en què un dels galls vol acabar amb l'altre. La voluntat del, diguem-ne, "gall verd" no és acabar amb el "gall roig" amb el que conviu a tants altres galliners. Torno a dir que aniria bé saber què en pensa de tot plegat el "gall roig"