Maria Comellas, història viva del feminisme (i molt més!) a Sant Feliu.

A la revista comarcal "El Llobregat" tenen una secció que es diu "Què se n'ha fet de...?" i hi entrevisten persones que ja no estan en primera fila en els seus àmbits respectius per veure justament això: què fan quan han deixat la primera linia.

Fa set anys, la revista va entrevistar la Maria Comellas. Recomano vivament la lectura d'aquella entrevista, de la qual he tret la primera foto d'aquest article:

Foto i text de Pere Ríos.

I, tal com jo ho veig, la resposta a la pregunta "Què se n'ha fet de la Maria Comellas?" és molt senzilla: continua activa i fidel a les seves idees tant en l'activisme cultural com en la lluita política. Les dues fotos següents ho demostren molt clarament. A la primera, amb el grup que va crear Cinebaix, el cine autogestionat de la nostra ciutat que ens omple de bon cinema i d'orgull. A la segona, aguantant una pancarta només fa tres mesos en una concentració contra el genocidi a Gaza a la plaça de la Vila:

Foto d'autoria desconeguda a l'Arxiu Comarcal. Novembre de 2015.

Foto de Marc Riius per al Fet a Sant Feliu.

Deixeu-me fer un salt en el temps: d'una mobilirzació a la plaça de la Vila a una altra al pas a nivell, amb una diferència de 45 anys! Llavors la lluita, als inicis de la democràcia, era per avançar incansablement en la lluita pels drets que avui ens semblen indiscutibles i els donem per descomptats, però que sorgeixen de la lluita de moltes maries comelles. A la foto, parlant amb un nen, veiem a la Maria, una de les impulsores del Casal de la Dona a Sant Feliu, repartint propaganda a favor d'una llei de divorci (no va arribar a Espanya fins el juliol de 1981) i a favor de la llibertat d'unes dones llavors encausades per avortament (la primera llei d'avortaent no es va aprovar fins el juliol de 1985). Amb la Maria, en aquesta foto hi veiem la Margarida Junqué i la Isabel Huguet.

Foto de Carles Olona dipositada a l'Arxiu Local i Comarcal. Tardor de1980.

Feia un any i mig d'aquesta altra foto, realment històrica:

Foto de Blas Serrano dipositada a l'Arxiu. 19 d'abril de 1979.

Primer discurs d'en Cesc com a alcalde. 19 d'abril de 1979.

La primera és la foto oficial de la constitució del primer ajuntament democràtic des de la República, el 19 d'abril de 1979, després de les eleccions del dia 3 del mateix mes. La segona me l'ha facilitada la Lluna, la seva filla, que m'ha ajudat molt en la redacció d'aquest article. La Maria no va ser la primera dona regidora de la història de la nostra ciutat (ho van ser breument Maria Noguera i Neus Pérez, també del PSUC, durant la Guerra Incivil), peró sí que la Maria va ser la primera dona amb responsabilitats i poder indiscutibles en l'Ajuntament de Sant Feliu: va ser regidora d'Urbanisme des d'abril de 1979 fins que va renunciar al seu càrrec el setembre de 1999.  Vint anys de bona gestió i de servei a la nostra ciutat, configurada en bona mesura durant els seus anys de regidora. Jo vaig coincidir vuit anys de regidor amb ella /1991-1999) i en puc donar fe!

La Maria va néixer a Viladecans l'any 1949. Va venir al món en el sí d'una família nombrosa: era la segona de vuit germans, i la primera dona. La seva família era pagesa, i molt activa en la parròquia de Viladecans i en els moviments cívics i culturals que van sorgir al Viladecans dels anys seixanta, com en molts altres llocs de Catalunya, i dels quals es va passar a l'activisme polític i la lluita per la democràcia. A casa seva fins i tot s'havien celebrat reunions clandestines durant els anys 70. Jo vaig tenir la sort de conèixer la mare de la Maria en alguna trobada de la Fundació Utopia, a Sant Boi: una iaia amb profundes conviccions religioses i polítiques, orgullosa de la seva família i de les trajectòries dels seus fills i molt batalladora: la Maria té de qui haver heretat la seva força i la seva personalitat!

Va estudiar a dues escoles de monges a Viladecans i a Barcelona i a l'Institut Maragall, i ben aviat es va implicar en l'activisme cultural de la seva ciutat. L'any 1970 va començar a militar a Bandera Roja, i s'encarregava d'organitzar els estudiants d'institut del partit. En aquesta època va conèixer al Francesc Baltasar, qui seria la seva parella i el pare de la seva filla, la Lluna. El setembre de 1974 la van detenir en una reunió de l’Assemblea de Catalunya celebrada a un convent de Sabadell i va acabar a la presó de la Trinitat on hi va passar 21 dies presa. A finals de 1974 va començar a militar al PSUC i el juny de 1975 la Maria i el Cesc van arribar a Sant Feliu, on van començar a formar part de l’organització del partit del Baix Llobregat.

La seva arribada es va fer notar de seguida. Van coincidir amb la celebracio del Congrés de Cultura Catalana i no hi havia acte del Congrés en què en Cesc i/o la Maria intervinguessin des del públic amb una oratòria brillant i convincent, amb un lideratge indiscutible. Com molts santfeliuencs i santfeliuenques, jo els vaig conèixer el 1976 al Centre Parroquial, i em vam enlluernar.

Jo participava en el Congrés en representació de l'Agrupament, i coincidíem, per tant, en nombroses reunions. La Maria treballava a Barcelona, a l'empresa Cerámicas Reunidas, i jo estudiava Químiques. Un dia de gener de 1976, vam seure junts al Vallirana i em va parlar per primera vegada de la possibilitat de militar al PSUC. Gairebé em va convèncer... però vaig anar a una primera reunió, algú va estar no sé quanta estona parlant de què Lenin era tan i tan geni que tenia un cervell de mida superior al normal, algunes altres inconsistències i vaig decidir col·laborar amb totes les accions, però saltar-me aquell tipus de reunions. Però la Maria gairebé va aconseguir que agafés el carnet del PSUC... i ara em penedeixo de no haver-li fet cas, tot just per una reunió poc afortunada...

Cloenda del Congrés de Cultura Catalana, a l'antic pati dels Padres. A l'escala, en Cesc i la Maria. I a les guitarres, en Pep Prats i jo mateix. Foto de l'Arxiu.

És clar que a Sant Feliu ja hi havia una organització potent del PSUC, però l'arribada d'en Cesc i la Maria va marcar decisivament i positivament l'activitat i la presència política del PSUC a Sant Feliu, com també l'arribada en el mateix període de temps de l''Angel Merino i la Maria Jesús Bono en relació a l'OIC i el Moviment Comunista va suposar un salt endavant important en l'activitat de tots els i les comunistes a la nostra ciutat. Uns i altres van donar un impuls fortíssim a les associacions de veïns, van impulsar el moviment feminista, van liderar les grans mobilitacions obreres del Baix Llobregat de 1976, van aconseguir incorporar persones militants a totes les entitats de la ciutat, des del Centre Parroquial fins a les associacions de pares o els clubs esportius i van posar les bases per al brillant resultat que el PSUC va obtenir a les eleccions municipals del 3 d'abril de 1979.

Aquell primer ajuntament tenia només dues dones entre els 21 regidors de l'Ajuntament: ella i l'entranyable Isabel Molina, de la llavors UCD. El camí per aconseguir la paritat de gènere en les institucions i la plena igualtat de drets a la societat ha estat llarg però fructífer. Si avui tenim majoria de regidores (12 de 21!) i hem tingut dues alcaldesses (Lourdes Borrell i Lídia Muñoz) és per la pressió i per la força creixent del moviment feminista, de la qual la Maria ha estat una lider indiscutible a Sant Feliu.

La Maria va participar des dels inicis en les vocalies de dones de les incipients associacions de veïns (ella va formar part de l'AVV Can Nadal des de l'iinici), que van acabar confluint el 1979 en la creació del Casal de la Dona de Sant Feliu. Les seves primeres lluites van ser molt importants i van mobilitzar moltes dones: la lluita pel divorci i l'avortament, com ja he explicat més amunt, i la lluita per incorporar un Centre de Planificació Familiar a la lluita per l'ambulatori a la nostra ciutat, Una mobilització molt important i que l'Ajuntament va assumir amb la creació, a càrrec del pressupost municipal, del "Plàning", el nom popular del Centre de Planificació Familiar i Orientació Sexual. Va ser el segon centre creat i autogestionat per dones, després del del Prat, i va tenir un gran éxit. No va ser fins l'any (confirmar) que va passar a formar part de la sanitat pública: fins llavors, un Ajuntament comunista i feminista (quin gran paper el de la Maria!) va donar aquest servei impagable a la ciutat.

La qualitat i el rigor del treball de la Maria va fer que, quan va plegar de l'Ajuntament al 1999, la contractés l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú com coordinadora de l’Àrea d’Acció Territorial i Medi Ambient. I després, va ser directora general de Qualitat Ambiental en els dos govern d'esquerres de la Generalitat, des de principis de 2004 fins al desembre del 2010, quan es va jubilar. 

Una jubilació només laboral, en cap cas social ni política. Com hem vist, la Maria va estar molts anys al capdavant del Cinebaix, és molt activa al Casal Blanca Bardiera i milita de forma molt activa en el moviment antifeixista, en l'antiracisme, en la lluita per la pau i també, evidentment, en el feminisme a través de Sant Feliu Feminista. Actualment també forma part de l’AAVV de Falguera i la PAH i havia estat durant anys a la banca ètica Fiare. Batalladora i incansable de jove, batalladora i incansable de gran! Molt gran, la Maria!!!

La Maria és, per a mi, una dona que resumeix i exemplifica la lluita de les dones per la igualtat en els darrers cinquanta anys, i que resumeix i exemplifica el compromís dels i de les militants del PSUC primer i d'Iniciativa després per una societat més lliure i igualitària i que ho han concretat en la construcció d'un Sant Feliu que és molt millor gràcies a aquella generació de joves que van protagonitzar la lluita per la democràcia i la perspectiva del socialisme. Com dic al títol, la Maria és història viva del feminisme a Sant Feliu, i, més enllà, és història viva de la transformació de Sant Feliu. Per tot això, sens dubte, la Maria Comellas és una de les meves santfeliuenques il·lustres!

Foto que m'ha passat la seva filla, la periodista Lluna Baltasar Comellas.
Moltíssimes gràcies per ajudar-me a fer l'article, Lluna!!!!!