"Sólo le pido a Dios que lo injusto no me sea indiferente"
La gran Mercedes Sosa cantant "Sólo le pido a Dios" amb el compositor de la cançó, el també argentí León Gieco.
Ja hem viscut el primer quart del segle XXI. Ja fa 25 anys del famós "efecte 2000", amb les seves incerteses sobre fins a quin punt la tecnologia es veuria afectada, en temps en què els arxius només podien tenir noms de vuit caràcters, per la confusió que les xifres 00 ens portessin al 1900, no al flamant 2000, any de canvi de segle i de mil·lenni. Però tot va ser falsa alarma, i aquells comitès d'emergència que hi havia a tot arreu van menjar els dotze grans de raïm amb tota la tranquil·litat i van brindar amb cava més esperançats que mai amb l'inici d'un nou temps amb un número tan rodó, tan amable, tan animós, tan optimista. Tan igual, però, per bé i per mal, que qualsevol altre...
Perquè la incertesa segueix. I no és només tecnològica, i només fa que créixer: la incertesa com a realitat que defineix, per més que ens revolti, el nostre temps. Una enorme incertesa política que va començar a l'11 de setembre de 2001, amb l'atac a les Torres Bessones de Nova York. Només tres anys després, els atemptats terroristes de l'11 de març a Madrid. Incerteses que han continuat entre les il·lusions efímeres de les primaveres àrabs, les guerres successives a l'Orient Proper i Mitjà, les guerres més recents d'Ucraïna i el genocidi de Gaza... I entremig, la gran estafa econòmica de 2008, que va enfonsar a tantíssimes famíllies i va provocar una crisi econòmica mundial sense precedents, que encara dura a casa nostra en forma de crisi d'habitatge i baixos salaris, especialment en els joves. I més crisis i incerteses: les que deriven d'un model econòmic que no cuida la salut pública i va generar la Covid fa cinc anys, la del mateix model econòmic que ignora i desprecia els límits dels recursos naturals i els efectes d'un creixement sense límits en el clima. Com a conseqüèmcia de totes aquestes crisis simultànies (polítiques, econòmiques, socials, sanitàries, climàtiques,...) milions de persones cerquen un present i un lloc on primer saber que no moriran i on després poder construir algun projecte personal i familiar de vida. Així, a les incerteses, s'afegeix un canvi evident en la configuració de les nostres societats: alguns la mirem amb normalitat i esperança, altres la miren amb por i amb enyorança d'un temps passat que idealitzen. I en aquest mar de crisis múltiples i de mistificació d'un temps anterior presentat com a millor, avancen els monstres del passat, aquests ben reals, dels temps que alguns interessadament enyoren: Meloni ja mana a Itàlia, aviat ho faran els hereus del nazisme a Àustria i seran segons a Alemanya, Trump ja mana desacomplexadament de la mà dels super-rics, dels milmilionaris que causen les crisis que estan acabant, Vox reivindica desacomplexadament el franquisme i guanya posicions entre els nois joves, la ultradreta francesa aixeca alt el cap... Quin panorama més galdós....
Manen els super-rics perquè els han votat milions i milions de persones que creuen que, amb ells, els anirà individualment millor. Milions i milions de persones que no fan seus, que no se senten identificats, amb els valors que canten Mercedes Sosa i León Gieco, que no senten la necessitat d'una reflexió profunda sobre la realitat del món, sobre les causes dels problemes globals que nos afecten a tots, més enllà de la seva esfera immediata personal. Milions i milions de persones indiferents a la fraternitat, a la solidaritat, a la compassió, a la justícia, a l'empatia, a la generositat, a la consciència col·lectiva, al tots i totes i no només el jo. Milions i milions de persones que, conscients o no, actuen com va preveure la filòsofa alemanya Hanna Arendt als anys seixanta, analitzant l'impacte social dels mecanismes de la propaganda nazi ("una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat") i que avui, amb la tecnologia del segle XXI, juguen les xarxes socials que publiquen i difonen mitges veritats o directament mentides:
Futur incert, com cada vegada que la Humanitat ha viscut un salt tecnològic disruptiu, com ho van ser el foc, l'arada, la impremta, el vapor o el microxip. Ara ens trobem davant de dues noves tecnologies que ho estan canviant tot més ràpid que en els segles anteriors: les xarxes socials i la intel·ligència artificial. Son creacions humanes i poden tenir un bon i un mal ús. Sempre recordo la frase amb què va començar el curs el meu professor de Física al Joanot Martorell, quan hi feia COU: "el mateix ganivet que pela les patates pot matar el cuiner". No és l'eina: és el propòsit que té qui controla l'eina. El problema no és la tecnologia, sinó que els Elon Musk i els Mark Zuckerberg conntrolin i usin la tecnologia a favor dels interessos dels super-rics que així poden controlar el món sota una aparença formal de democràcia representativa.
I què hem de fer? Ens hem de resignar? Ens amaguem pels racons a plorar? NO, NI DE LLUNY! La sensibilitat, l'alegria de viure, el sentit comunitari, la voluntat de ser alhora un nosaltres quotidià i proper i un nosaltres universal i permanent no ens les poden arrebassar els qui ens manipulen i enganyen. Així que, en aquest primer escrit del 2025, segurament del darrer quart de segle que podré veure i viure, us desitjo que el "Sólo le pido a Dios", us continuï posant la pell de gallina, em reitero en el que vaig dir fa tres anys: ser socialment útil, ajudar a qui ajuda, ajudar directament, associar-se, combatre les desigualtats, i faig meva aquesta magnífica felicitació de l'estimat Joan Zapatero, que és alhora el meu desig més profund i sincer per a les persones que heu arribat fins aquí per llegir-me: sigueu sempre llum, no sigueu foscor en les vostres vides, en els vostres entorns!
M
Comentaris