A Paco Romero, persona i comunista honesta i exemplar.

 

Avui, en Paco Romero Moreno fa 82 anys. I, amb aquest escrit, li vull fer un petit regal d’aniversari, un homenatge personal meu a una gran persona. 

Vaig tenir la meva primera conversa amb el Paco Romero fa 48 anys, en la primavera de 1976, en el marc del Congrés de Cultura Catalana. No recordo quin acte era, però s’havien d’enganxar cartells anunciant-lo. Ens va tocar enganxar-los junts, i la nostra zona era el barri de la seva vida: Falguera. L’havia vist i conegut uns mesos abans, però, al local del sindicat vertical que hi havia al carrer Joan XXIII (on ara hi ha una empresa de missatgeria), en una assemblea de Comissions Obreres sobre les vagues del Baix Llobregat, i en què ell va prendre la paraula, després de ser despedit de l’empresa Tubauto, a la riera del Bullidor, a Sant Just, a finals de 1975. En aquests dos moments inicials, en Paco Romero em va impressionar. De fet, encara avui, amb la salut ja molt gastada, en Paco encara m’impressiona i, sobretot, em mereix un respecte infinit. 

En Paco va néixer a Vélez-Málaga, a la província del mateix nom, el 21 de gener de 1943, en plena postguerra, fill de la misèria i dels vençuts. Va anar a l’escola del seu poble fins que va tenir 14 anys i ja va començar a treballar en un bar. Al maig de 1959, va emigrar a Catalunya, concretament a l’Hospitalet, i amb 16 anys va començar a treballar a la Vulca, empresa vinculada al sector del cautxú. Treballant a la Vulca, es va posar en contacte amb les Joventuts Comunistes i el PSUC, al seu barri de la Torrassa. El van destinar a Cáceres per fer el servei militar, i allà va conèixer l’amor de la seva vida, la seva companya en tots els bons i els mals moments, l’estimada Antonia Preciado, amb qui es va casar a l’Hospitalet a la tardor de 1966. Han tingut dos fills: Francisco Javier (1967) i José Fernando (1972). Quan la Vulca es va traslladar a Sant Just l’any 1971, en Paco Romero va venir a viure a Sant Feliu. 

Quan van arribar a Sant Feliu, en Paco i l’Antònia van anar a viure al pis on encara viuen, a un entresol del darrer bloc del carrer Barcelona, just davant del que ara és l’Institut Martí Dot, i que llavors era un descampat on l’any 1971 es va construir el Colegio Modelo. En aquells anys, la riera de la Salut dividia el barri Falguera, de manera que l’escola i el carrer Barcelona quedaven aïllats cada vegada que plovia amb una certa intensitat. Un aïllament que provocava que, hi hagués en els soterranis dels blocs, sobretot, activitats il·legals, especialment de tràfic de drogues. Hi havia qui deia que aquell sector de Falguera era “el barri xino” de Sant Feliu. En Paco i l’Antònia, van plantar cara de manera continuada i decidida a aquella visió distorsionada del barri i van lluitar per la solució dels seus problemes educatius, socials i urbanístics, sempre amb una perspectiva comunitària i positiva. 

Com el José Cano, com el Juan Sánchez, com el Manolo Guerra, com tants altres a Sant Feliu, en Paco era un sindicalista de pedra picada a la fàbrica, un ciutadà sempre combatiu en el moviment veïnal i un pare implicat fins al moll de l’os en el moviment de les associacions de pares que lluitaven per la plena escolaritat a Sant Feliu. Homes i dones així van ser els que van construir la nostra ciutat i la nostra ciutadania en els anys setanta. Tot mentre ell i l’Antonia anaven formant la seva família, primer amb els seus dos fills i, més endavant, apassionat pels seus cinc néts, d’edats compreses entre els 4 i els 40 anys. 

En Paco va ser un dels fundadors de l’Associació de Veïns Falguera, conjuntament amb persones històriques al barri com Joan Morejón o Francisco Santacruz. De fet, en Paco va ser el president de la Comissió Gestora de l’AVV Falguera al 1974. Les lluites inicials per asfaltar carrers i il·luminar-los van seguir en les lluites per les places escolars, per un local per a l’associació de veïns, per a la recuperació del Palau Falguera, sempre al costat de les lluites globals de la ciutat per la defensa dels llocs de treball, per l’ambulatori, pel soterrament, pels drets de les dones, per la sanitat pública... Ha estat president de l’Associació de Veïns Falguera de manera intermitent entre els anys 1978 i 2024 i ha contribuït com cap altra persona a la transformació del seu barri. Recordo com brillaven els ulls del Paco quan, a l’any 1997, al costat d’en Cesc Baltasar va inaugurar la cobertura de la Riera de la Salut, en el tram entre Laureà Miró i el carrer Sant Josep, substituint de manera definitiva una passarel·la sobre la riera que l’AVV havia aconseguit amb el primer ajuntament democràtic, al 1979. Tantes lluites mai van desanimar ni cansar el Paco: a l’any 2008, amb motiu de l’estafa hipotecària, va tornar a ser un actor principal, contribuint a la creació de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) a Sant Feliu, i oferint els locals de l’AVV Falguera per a la celebració de les seves assemblees. Sempre, sempre, en primera línia, en Paco. 

Políticament, vam tenir moments de distanciament i després de retrobament. En Paco va ser el candidat número 5 de la primera llista del PSUC a les municipals de 1979, i, per tant, va ser regidor del primer ajuntament democràtic de Sant Feliu després de la dictadura contra la que tant havia lluitat.

Abril de 1979, primer ajuntament democràtic. En Paco és a la dreta de la fotografia, darrera de Maria Comellas. Foto de l’Arxiu Local i Comarcal, ACBL50-3-N-16235, d’autor desconegut.

Però el trencament del PSUC entre eurocomunistes i prosoviètics a l’any 1981 va comportar la seva sortida de l’Ajuntament, ja que en Paco va abandonar el PSUC i es va integrar en el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), que posteriorment es va integrar, amb altres partits, en Esquerra Unida i Alternativa (EUiA). En Paco va ser candidat d’EUiA i d’alguna Plataforma d’Independents, en confrontació amb els seus antics companys, Fins a les eleccions municipals de 2003, en què ja vam tornar a anar en una candidatura conjunta, sota les sigles d’ICV-EUiA. L’actitud d’en Paco va ser sempre constructiva per tendir llaços i recuperar confiances, plenament restablertes en l’actualitat. 

Em surt des del més profund del meu cor l’homenatge al Paco, nen de postguerra, compromès políticament i sindicalment des de molt jove, lluitador incansable per la classe treballadora, home tendrament enamorat de la seva família. Quatre sigles resumeixen, crec, una trajectòria personal que, per a mi, és tot un referent: PSUC, CCOO, AVV, PAH. Por todo, por tanto, Paco, millones de gracias.

En Paco i l’Antonia, amb part de la seva gran família.

Nota final: aquest escrit no hauria estat possible sense l’estreta col·laboració amb un altre militant comunista històric de Sant Feliu, l’estimat company Alejandro Huerga. ¡Gracias también a tí, Alejandro!