Mentre no sapiguem construir una nova utopia esperançadora i viable: cap fred, modèstia, honestedat i fraternitat.

 

L'europea i la roja: aquestes són les meves banderes.

Aquest juliol farà 30 anys de la mort de Juan Nepomuceno García Nieto. Capellà jesuïta i comunista. És el referent de moltes persones de la meva generació, com ho és Alfonso Carlos Comín. Són, sens dubte, els meus referents.

El Nepo va parlar i va escriure molt sobre la Utopia. Ell mateix la va definir amb aquestes paraules: allò que avui i aquí no existeix, però que és necessari i que entre tots hem de fer possible. M'agrada molt també la definició d'Utopia d'Eduardo Galeano que vaig recollir en aquest escrit sobre la necessitat i el valor de la política.

Sé perfectament que "allò que és necessari" no és una evidència objectiva. Per a les persones de la mateixa tradició religiosa i/o política que jo, "allò que és necessari", "la utopia" és la plena igualtat de drets, deures i oportunitats de totes les persones, és la justícia social. I, per a moltes persones de la meva generació, el projecte polític que millor recollia aquesta utopia era el comunisme i la seva organització, el PSUC. D'això fa mig segle. Cinquanta anys. 

"Allò que avui i aquí no existeix, però que és necessari" continua sent per a mi la plena igualtat de totes les persones, la justícia social. La gran esperança que va començar el 1917 no va ser possible, però el seu fonament i objectiu continua sent necessari. Continua sent una utopia... però jo ja no sé veure un projecte polític que representi aquesta utopia, ni molt menys una organització que en faci bandera i la lideri amb la força que va tenir el PSUC cinc dècades enrere. 

Crec que avui és definitivament impossible una revolució proletària, un moviment insurreccional i armat per aconseguir la propietat col·lectiva de la terra i dels mitjans de producció. La lluita obrera va aconseguir que, després de la II Guerra Mundial, s'ampliessin enormement els drets de la classe treballadora i el desplegament de serveis públics universals i gratuïts, que, de fet, són "tastets de socialisme", com solia dir l'estimat Joan Herrera. La misèria i el sistema polític dels inicis del segle XX van ser enterrats pel moviment obrer al nostre món occidental i la lluita per la democràcia i el socialisme ha donat també resultats enormement brillants al segle XX. Però ara, al segle XXI, en les condicions objectives d'avui, no ens cal cap moviment insurreccional per a una revolució, sinó (re)construir una majoria social i electoral hegemònica entorn de projectes polítics i organitzacions que plantegin una democràcia econòmica i ecològica que faci possible la justícia social. Aquesta és, avui, la meva utopia.

He de reconèixer que no sé veure cap projecte polític que avui sigui capaç de plantejar un programa polític i econòmic que concreti de manera global, viable i esperançadora aquesta utopia. Menys encara una organització capaç de ser hegemònica en el desenvolupament d'aquest programa i en la construcció col·lectiva d'aquesta utopia. I em sap greu, molt de greu, perquè la situació d'emergència climàtica i social que viu la Humanitat comença a exigir aquesta utopía que jo no sé veure.

En la meva utopia, en el segle XXI, la justicia social passa per la recuperació del poder econòmic des dels poders públics democràtics, traient aquest poder econòmic de les poquíssimes mans que dirigeixen les finances mundials. La transició imprescindible d'un capitalisme financer a una gestió pública i democràtica de l'economia és, per a mi, imprescindible per a la salvació de la Humanitat com a espècie i per a la dignitat i igualtat de totes les persones. Sovint explico que és com si la Humanitat anés en el Titanic, i no som capaços o no volem veure l'iceberg a què ens acostem sense remei (l'emergència climàtica i l'emergència social, ambdues globals i no locals) i cada cop amb menys marge per fer l'imprescindible cop de timó, el gir cap a la Utopia.

Aquest gir, en la meva convicció, només el poden impulsar les grans potències del segle XXI, l'han d'exigir les seves ciutadanies i l'han de fer possible amb els seus vots. En el nostre cas, em refereixo a Europa com a la nostra gran potència en l'escenari mundial, Europa com a protagonista imprescindible d'un canvi de rumb per evitar la catàstrofe i per construir la Utopia.

Al juny cal votar a les eleccions europees i, abans, cal votar a les eleccions al Parlament. Jo votaré, en tots dos casos, en clau d'aquesta Utopia que explico, que considero imprescindible i que encara està per fer, i en clau de les meves deu prioritats.

Per la meva convicció que ens juguem el futur de tot el Titanic, no m'interessa gens plantejar-me el futur individual de cap camarot del vaixell. Per això no m'interessen el més mínim les candidatures independentistes: posen el focus en un punt irrellevant per a mi i que, també per a mi, no pinta res en el paper cabdal que ha de jugar la política europea ara i aquí, menys encara quan la dreta i l'extrema dreta poden tenir bons resultats el 9 de juny. No m'interessen tampoc el més mínim els projectes polítics que no prioritzen la lluita contra les desigualtats socials i contra les causes del canvi climàtic: per això no m'interessa cap candidatura de dretes, parli en la llengua que parli. 

El meu ventall d'opcions per a les eleccions al Parlament del 12 de maig i per a les eleccions europees del 9 de juny queda reduït a PSC/PSOE, Comuns/Sumar i Podemos, a part d'altres petites opcions d'esquerra i federalista (a Espanya i a Europa) que em poden interessar, però que no tenen opcions de representació.

No votaré socialista aquest 12 de maig. Salvador Illa em sembla el millor d'entre els tres candidats a presidir la Generalitat. Però més casinos, aeroports més grans i més carreteres no em semblen passes endavant en la construcció "d'allò que és necessari i encara no existeix". Per les europees, Teresa Ribera em sembla una molt bona opció i reconec que m'ho pensaré. Canviar Josep Borrell per Teresa Ribera és una mostra molt clara i positiva del canvi de rumb que cal donar a la política europea.

No votaria Podemos al 12 de maig ni que es presentessin. Més que un projecte polític amb una organització territorial sòlida, Podemos es va originar per l'estat d'ànim de rebuig que va omplir tantes places el 15-M de 2011 i que van saber canalitzar inicialment Pablo Iglesias i el seu entorn més proper. La seva aportació al primer govern de coalició després de la República va ser extraordinària i fonamental, però l'excés de personalisme i la incapacitat de crear organització i complicitats, afegit a continus trets al peu, ha acabat amb la il·lusió que van generar. Tampoc els votaré a les europees: només aspiren a generar un salvavides personal i econòmic al petit grup que manté l'existència de Podemos.

Així que votaré Comuns Sumar amb tota seguretat al Parlament aquest 12 de maig, i esperaré a conèixer candidatura i programa de cara a les europees del 9 de juny.

M'agradaria fer-ho amb il·lusió, perquè a l'esquerra dels socialistes hi tornés a haver capacitat i organització per elaborar, compartir i convertir en hegemònica una proposta política de control democràtic de l'economia, des de la gestió dels recursos naturals amb voluntat de sostenibilitat ambiental fins al control dels moviments financers, impedint els paradisos fiscals i qualsevol moviment especulatiu avui legal, passant per la priorització de les polítiques laborals i socials a tot el món que eviti l'explotació laboral de nens i nenes, joves, homes, dones i persones grans de tot el món. Però malauradament no és així. Crec humilment que no estem en condicions de tenir i defensar aquesta Utopia necessària i viable. Tenint això en compte, des de la crítica a l'excés de personalisme de Yolanda Díaz i al reconeixement de les nostres pròpies i "irresponsables responsabilitats" en el trencament amb Podemos, Comuns Sumar és, per a mi, l'organització política actual que més s'acosta a "allò que avui i aquí no existeix, però que és necessari i que entre tots hem de fer possible"

Com va dir Juan García Nieto. I, intentant ser com ell, amb el cap fred, amb molta modèstia, i amb tota l'honestedat i tota la fraternitat.