Pere Grané, tota una vida dedicada a la Parròquia i a Sant Feliu!

 

Lliurament de la Rosa de la Ciutat a Pere Grané, el dia de Sant Jordi de 1999.

En el marc de la celebració dels 500 anys de la Parròquia de Sant Llorenç, he col·laborat en la redacció del llibre que commemorarà i recordarà una efemèride tan important. Un treball d'equip, que m'ha agradat molt i en què, amb en Ferran Prats, ens hem encarregat dels quaranta anys que van del Concili Vaticà II (celebrat entre 1963 i 1965) a la consagració del temple com a Catedral del Bisbat de Sant Feliu (2004). En tots els treballs i les reunions que hem fet amb en Ferran, sortia sempre el nom d'un home excepcional: Pere Grané i Prats.

Tinc dues imatges molt clares d'en Pere Grané quan ja era molt gran: visitant santfeliuencs i santfeliuenques a la residència on vivia el meu pare (per a qui sempre tenia una bona estona de conversa!) i comiadant amb la seva veu de tenor fabulosa a la meva tieta Nuri en la cerimònia del seu comiat, al març de 1998. I també del Pere Grané terrisser: quan anàvem (ja de nen amb la meva mare!) a comprar-hi testos, quan hi anava amb els meus fills a coure peces de fang que fèiem a casa,... Ens saludàvem pel carrer, vam canviar algunes paraules, però no vam tenir una relació que anés més enllà. En sentia a parlar molt, en sentia a parlar bé sempre, en sentia a parlar a persones molt diferents, a l'Ajuntament li vam donar la Rosa de la Ciutat al febrer de 1999,  a la meva família se'n parlava amb un respecte enorme... però no ha estat fins que he participat en la redacció del llibre dels 500 anys de la Parròquia que no he copsat ben bé l'abast i la importància de la seva persona.

En Pere Grané i Prats va néixer l'any 1916 a la seva casa familiar, la terrisseria que hi ha a tocar a la via del tren, en temps en què tenia un pas a nivell davant mateix de casa. Va començar a treballar als 13 anys amb el seu pare, el també terrisser Valenti Grané. Ja era un jove de profundes conviccions cristianes, que el van impulsar a interessar-se i prendre part de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FEJOC) en temps de la República. En la Guerra Incivil, va ser destinat amb l'exèrcit de la República al Front de l'Ebre. Ja hi va anar amb les devocions que l'acompanyarien tota la vida: l'amor a la família (la seva promesa, Rosa Balsells), la fe en Jesús de Natzaret, l'art de la terrisseria i la passió per la música. Va sobreviure a l'horror, però no es va escapar del Camp de concentració de presoners de Tarragona, després al Cuartel de Almanza i finalment dels corresponents tres anys posteriors de mili per "redimir" (quin cinisme!) els soldats que havien servit al legítim govern de la democràcia. Finalment, al 1943 va poder tornar a casa, va reemprendre el treball a l'obrador de la terrisseria. es va poder casar amb la seva Rosa i van arribar els seus fills Valentí, Magda, Carme, Antoni i Pere Xavier.

Però sempre va trobar temps i maneres de compaginar la feina i la família amb la vida comunitària i parroquial, sempre amb el suport de la seva esposa. Ell, que coneixia llargament per experiència el patiment de la Guerra i la solitud dels camps de concentració i el llarguíssim servei militar, va crear a finals dels anys 40 i en el sí d'Acció Catòlica (l'única organització permesa de cristians seglars als anys quaranta, ja que la dictadura havia prohibit la represa de la FEJOC) el que va anomenar "Vocalía Castrense", per acompanyar els joves "quintos" de Sant Feliu i facilitar-los, per exemple, permisos per poder tornar a casa amb causes justificades, que d'altra manera, sense aval parroquial, potser no els haurien estat concedits o per mantenir relació entre els reclutes i la seva ciutat per mitjà de la revista "Cornetín", nom gens sospitós de desafecció al règim... Pere Grané combinava el seu treball a Acció Catòlica amb altres tasques dins la Parròquia: va ser, per exemple, el primer campaner de la Parròquia després de la Guerra Incivil! Assistia diàriament a missa i sovint hi participava cantant amb la seva extraordinària veu de tenor. 

En Pere Grané sempre va tenir al cap la idea de la formació integral dels joves de Sant Feliu, des de les seves conviccions cristianes, però amb una clara voluntat de posar-la al servei de la ciutat, pensant en un futur més culte i democràtic del que li va tocar viure. Per això, a mitjans dels anys cinquanta va fundar la "Penya dels Llicenciats", que volia mantenir, el contacte, la relació i, sobretot, la formació dels nois de Sant Feliu quan tornaven de la mili. Però va anar molt més enllà, ja que les activitats de la Penya anaven adreçades a tota la ciutadania i van tenir una enorme repercussió, ja que tocaven temes tabús en el país dels anys cinquanta, com ara la justícia social, la sexualitat, els drets humans, etc. Una mostra: aquest full informatiu de l'any... 1958! sobre la paternitat responsable.


La Penya de Llicenciats, creada i impulsada per en Pere Grané, és el fonament de la gran activitat cultural que després es desplega al Centre Parroquial, des de les obres de teatre fins als concerts o les memorables sessions de Cine Fòrum, des d'on a finals dels seixanta i principis dels setanta, gent molt jove ja milita directament en organitzacions polítiques i sindicals clandestines i posa les bases de l'actual democràcia. Però no trobem la Penya només al Centre Parroquial, sinó que en Pere Grané és molt conscient del canvi demogràfic i social que viu Sant Feliu amb la immigració dels anys seixanta i entén que la Parròquia ha de ser ben present i activa en els nous barris que es van construint a la nostra ciutat de manera molt ràpida i molt desordenada. Essent rector mossèn Joan Guardiola, l'any 1968 la Parròquia de Sant Llorenç va comprar un local soterrani amb un pati a l'entrada al carrer Sagrament, 12, l'embrió del que anys més tard seria la Parròquia de Sant Joan Baptista, la segona de la nostra ciutat. I a qui trobem organitzant les primeres reunions, xerrades i actes en aquest local del barri de la Salut? Doncs a en Pere Grané i la Penya de Llicenciats! Sempre actiu i generós allà on creia que podia ser llum o ferment, la figura d'en Pere Grané ja era tan entranyable com enorme.

Amb l'arribada de la democràcia, les tasques de la Penya ja no tenien sentit quan les entitats culturals, les associacions de pares i mares, les associacions de veïns, els partits polítics, les institucions, ja van configurar una realitat ben diferent a la dels anys cinquanta, seixanta i setanta. Pere Grané ja és una persona gran (ja té seixanta anys quan hi ha les primeres eleccions municipals democràtiques) i perd a la seva estimada Rosa l'any 1987. Fidel al seu amor al Monestir de Montserrat, va trobar consol passant a formar part de l'orde benedictí com a "oblat" (una figura similar a un monjo laic) , i tenint presència i activitat periòdica i regular al Monestir.  

I si  quan ell era més jove es va desviure per l'atenció i la formació dels més joves, si va fer el mateix quan ja era un home adult, quan s'acostava a la darrera etapa de la seva vida en Pere Grané va centrar la seva activitat parroquial en les persones grans. D'una banda, va crear l'Associació de Vidus i Vídues de l'Esperança, molt centrada en la memòria i la pregària de les persones estimades mortes. De l'altra, va formar part activa de les visites pastorals a malalts, tant a les residències de Sant Feliu com als voltants. Es així com, com deia a l'inici, en Pere Grané i el meu pare tenien converses regulars a Corbera. Fins que la salut li ho va permetre, ben entrada la primera dècada d'aquest nou segle, molt pocs anys abans de tornar al costat de la seva Rosa, l'any 2013 amb 97 anys.

En resum i per acabar: per a mi, en Pere Grané és la representació i el símbol del compromís dels cristians nascuts abans de la Guerra i, possiblement, tot i que sempre és una apreciació subjectiva, la persona més representativa d'allò que volem celebrar commemorant els 500 anys de la Parròquia de Sant Llorenç. Una persona extremadament generosa i bona, amb una llarga vida plena de coherència  entre la fe i el compromís, i sempre amb voluntat de servei a la familia, a la feina i a la Parròquia, és a dir a la ciutadania, a Sant Feliu. Per aixó vull acabar amb un suggeriment: en el moment que l'Ajuntament promogui un segon edifici amb serveis per a la gent gran, proposo que se li posi el nom de Pere Grané!

Comentaris

Anònim ha dit…
Jo dono gràcies del seu testimoni, a mi amb va ajudar molt