Qüestió de prioritats (2/2): les meves prioritats polítiques.

En el meu escrit anterior, explico amb detall el mètode que utilitzo sempre per prioritzar (cosa que també vol dir "secunditzar", etc) en qualsevol àmbit. També quan he decidit militància política o cada vegada que decideixo el meu vot. 

Estic convençut que convindria saber explícitament què prioritzen de manera concreta les persones que aspiren a representar-nos. Explicitar opcions, objectius, propòsits, prioritats, voluntats a curt i a llarg termini: no hi ha millor manera de ser transparents i coherents, no hi ha millor manera de recuperar confiança i credibilitat en les persones que ocupen o aspiren a ocupar càrrecs en representació democràtica de la ciutadania. Una ciutadania a què simplement representen, i que en cap cas substitueixen. 

En tot cas, aquest és, amb el meu mètode, el meu ordre de prioritats.

Un únic tema de prioritat ú ("lo primero es antes"):

La justícia social. Combatre l'abisme creixent de la desigualtat, que fa que en cada crisi els rics siguin obscenament més rics i els pobres inadmissblement més pobres. Recuperar el control democràtic i la regulació efectiva de l'economia de mercat, lluitant contra tota forma d'explotació, especulació, evasió d'impostos o capitals, paradís fiscal, acumulació abusiva de riquesa, etc. En conseqüència, fiscalitat justa i realment progressiva, harmonitzada en el marc de la Unió Europea, el nostre marc econòmic real i el nostre marc polític de debò. Serveis públics suficients i de qualitat per garantir la cohesió social i la igualtat d'oportunitats: educació, sanitat, solidaritat, pensions, transport i habitatge, bàsicament, i amb atenció especial a la infància i a la gent gran,...

Dos temes de prioritat dos:

El treball. La prioritat en la lluita contra la precarietat i l'atur (especialment entre els joves), els treballs del futur i la formació inicial i permanent per accedir-hi en igualtat d'oportunitats, el respecte als drets laborals, la prohibició de l'exportació a tercers països de tota forma d'explotació laboral, un model sostenible i de proximitat per a la indústria i el comerç, la centralitat del treball en la política,...

L'emergència climàtica. Molt lligat al primer punt, l'ordenació democràtica i efectiva dels recursos naturals (especialment els energètics) des d'un punt de vista de la sostenibilitat de la vida. Foment paral.lel de la recerca i la investigació en energies renovables. Lluita contra la contaminació de l'aire, les aigües i els sòls. Regular el metabolisme urbà (transport, residus, abastiments,...) des de la prioritat de la sostenibilitat ambiental. Legislació general contra el turisme depredador i la mobilitat contaminant i subvencionada,...

Tres temes de prioritat tres: 

Hegemonia social i electoral. Construcció i consolidació d'una majoria social i electoral que posi per davant els valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Construir ideologia, organització, lideratges i aliances, des de l'ètica i l'exemplaritat i la coherència de càrrecs públics i militants. Discurs polític coherent i centrat en la justícia social i el treball en tots els àmbits, des del municipi fins a la Unió Europea.

Persones lliures, diverses i iguals. Les situacions de discriminació i abús sobre la meitat de la població del món  (des de la discriminació salarial fins a l'explotació sexual o la violència masclista) fan evident la vigència i la necessitat del feminisme. Homes i dones iguals en tot en drets, deures, obligacions, salaris, etc. Tenir el timó de la pròpia vida és un dret de tota persona que cal fer efectiu en la pràctica, sigui quina sigui la forma d'estimar, sigui quin sigui el to de la pell o l'origen cultural, sigui quines siguin les característiques físiques, psíquiques o sensorials de cada persona, sigui quina sigui l'edat de cadascú.

Europa. En el context econòmic i tecnològic del segle XXI, el marc de les grans decisions econòmiques, fiscals, ambientals, demogràfiques i de política global ha de ser la Uniõ Europea. M'interessa mooooolt més la construcció d'una Europa que miri als punts anteriors i amb l'hegemonia que he expressat al darrer punt, que no el debat que només interessa a una part dels unilateralistes sobre un nou estat d'Europa que a ningú a part d'ells interessa.

Quatre temes de prioritat quatre:

Catalunya / Espanya. És evident l'existència d'un problema polític que cal resoldre des del diàleg i la negociació, començant per la recuperació de la llibertat dels presos i preses. Reitero el que vaig expressar aquí. Però m'interessa molt més la construcció d'Europa que no el trencament amb Espanya, i sóc incapaç de veure què aporta el projecte unilateralista a la lluita per la justícia social, la centralitat política del treball o els grans reptes que plateja el segle XXI. Vull diluir progressivament fronteres, no tinc cap interès en crear-ne una de nova, però és obvi que vivim en un cul de sac que cal abordar i resoldre amb urgència.

Cultura per a tothom. Cultura com a base de l'hegemonia social i electoral per aconseguir la democràcia econòmica i política que cal ampliar i millorar. Música, literatura, cinema, teatre, arts plàstiques, dansa per  a tothom, per viure més intensament els temps individuals i compartits, per ser millors persones, per ser millors societats. Repensar el paper i el lligam de la cultura a escoles i instituts, afavorir des de la infància la creativitat, el gaudí cultural i la capacitat crítica. Cogestió dels equipaments i polítiques culturals amb entitats i col·lectius culturals.

Envelliment digne. Amb la pandèmia, hem comprovat l'enorme drama de les residències de gent gran que ja ha perdut la seva autonomia personal. Cada dilluns, milers d’avís i àvies lluiten per pensions públiques i sanitat pública de qualitat. La reducció de la natalitat, l'increment de l'esperança de vida i la millora de la qualitat de vida, conjuntament amb el drama viscut, obligaran a un replantejament a fons dels serveis i les polítiques a les persones grans, que tindran un pes demogràfic molt superior a l'actual. De retruc, és imprescindible, abordar polítiques de família, de reequilibri territorial i d'immigració. Un canvi social d'envergadura enorme que cal tenir ben present per garantir un envelliment digne per a tothom.

La forma d'Estat. Em sembla evident que el principal enemic de la monarquia ha estat el rei emèrit, però no em sembla que avui es donin encara les condicions per poder fer una consulta sobre la forma d'Estat ni (el que és més important) de poder guanyar-lo. Ni hi ha un ampli acord polític com el que hi va haver un any abans de la proclamació de la 2a República (Pacto de San Sebastián, 1930) ni, més enllà d'un enorme i majoritari emprenyament, hi ha una opció majoritària per convertir la República en una prioritat en aquest moment. Ha de ser, en la meva opinió,  l'hegemonia social i electoral consolidada que apuntava més amunt qui forci el canvi de forma d'Estat. Però ara toca lluitar contra els efectes de la pandèmia en els àmbits sanitari, econòmic i social, i per això cal estabilitzar el Govern d'Espanya i fer eleccions com més aviat millor al Parlament de Catalunya. 

Però això són figues d'un altre paner. El que volia aquí era parlar simplement de prioritats en general i de les meves prioritats polítiques en particular. Les que trobava ben definides en Iniciativa i que avui em mantenen en vot i en militància en Catalunya en Comú.