Les fàbriques de Sant Feliu (2): l'Alumini.

 

Foto del fons de Nicanor Molina a l'Arxiu Comarcal.

Foto de l'Arxiu Comarcal.

Un dels records de la meva infantesa és que, pel sant de la meva mare, sempre hi havia com a regal o un petit electrodomèstic o una olla de l'Alumini. Els electrodomèstics es compraven a cal Gabi, a la carretera, i les olles (quina il·lusió la primera olla a pressió!), directament a la fábrica de l'Alumini. I això passava a moltes famílies de Sant Feliu a la segona meitat dels seixanta, quan l'economia espanyola vivia un moment de clar creixement. Aquesta devia ser l'olla que el meu pare li va regalar a la meva mare:

La indústria Aluminio Hispano Suiza (l'Alumini!) es va instal·lar a Sant Feliu molt poc abans que comencés la Guerra Incivil, el 1935. L'empresa l'havien creat el 1922 dos joves suïssos, els germans Edwin i Willy Zobel Seeger, al municipi tarraconí de la Riba, situat entre Valls i Montblanc. Hi van començar amb dotze treballadors i aviat aquell petit taller va quedar definitivament petit. Feia molts pocs anys que l'alumini s'havia incorporat a la cuina (de fet, per primer cop als Estats Units el 1886, i no es va popularitzar fins a 1903) i els germans Zobel van ser uns dels pioners de la seva introducció a Espanya. Cal no confondre amb la primera empresa espanyola de l'automòbil, fundada l'any 1904: Hispano Suiza. Per coses de la història, la primera fàbrica de cotxes amb aquest nom va ser l'origen, passada la Guerra Incivil, d'Enasa Pegaso, que amb el temps també va absorbir... Matacàs. Una altra coincidència més personal: l'Alumini va ser el primer lloc de treball del meu pare, a finals dels anys quaranta, fins que el van fitxar a la Matacàs així que va obrir, el 1954.

L'Alumini ocupava un espai enorme en la cruïlla de la carretera Laureà Miró amb la Riera de la Salut, com es pot veure a la foto que encapçala aquest escrit. Les oficines de l'empresa estaven ubicades en el que actualment és una residència de gent gran. Abans de 1935, aquest edifici havia estat un internat: el Colegio Modelo de Niños Internos, creat allà a l'any 1900 i que va formar part dels corrents pedagògics progressistes de l'època. Justament en record d'aquest internat, se li va posar originàriament el nom de Colegio Modelo a l'actual Escola Falguera. Fins a la vía del tren, després de l'Alumini hi havia la fàbrica de productes químics Sofacel i la finca de Can Llobera. Així estava configurat, fins a primers dels anys noranta, el que actualment és el barri de Can Llobera, que es va habitar l'any 1995.

Bàsicament, l'Alumini fabricava bateries de cuina, tot i que a les darreries també fabricava petits electrodomèstics. Ho explicava aquest reportatge de la revista local "Alba":

Quan es va ubicar a Sant Feliu, l'Alumini ja era una de les indústries més grans de la ciuta. Amb l'esclat de la Guerra Incivil, l'empresa va ser col·lectivitzada, i la seva producció condicionada per les conseqüències del cop d'estat del militars revelats contra la democràcia. Els germans Zobel es van refugiar en la zona nacional, i van tornar a l'empresa així que va acabr la Guerra. De seguida van col·laborar amb els franquistes en la depuració dels treballadors més actius en "el régimen rojo", com es pot veure en aquest escrit del "Tercer año triunfal" adreçat a l'alcalde franquista de la ciutat. 

La recuperació econòmica a Espanya dels anys seixanta i la bona qualitat dels productes fabricats a Sant Feliu van permetre que fos una empresa molt potent en el mercat espanyol i internacinal. A finals dels anys seixanta, va arribar a tenir 380 treballadors, la meitat de les quals dones, i amb les empreses auxiliars arribava a donar feina a prop d'un miler de persones. Les condicions laborals en aquella època les marcaven les direccions de les empreses, sovint amb jurats d'empresa poc reivindicatius i representatius. A partir de la creació de Comissions Obreres, el sindicalisme de classe va acordar participar en les eleccions sindicals i ocupar els comitès d'empresa amb treballadors i treballadores organitzats sindicalment i políticament. 

Així, a les eleccions sindicals de 1972, entra al comitè un líder obrer d'una gran vàlua personal, laboral, sindical i política: Felip Alcàntara i, amb ells, un petit grup d'homes i dones joves, decidits a les millores salarials que consideraven justes, entre les quals l'equiparació de salaris entre dones i homes. Al gener de 1975, van protagonitzar una vaga de  quaranta-quatre dies, al final de la qual l'empresa va accedir a les reivindicacions del comitè. Conjuntament amb altres dirigents sindicals i polítics, com José Cano, de la Matacás, el meu gran referent polític local, van participar en les tres vagues generals del Baix Llobregat de 1974 i de 1976, contra la carestia de la vida i per la democràcia. Però l'impacte de la crisi del petroli de 1973 en una economia molt tancada com l'espanyola abans de la Transició també va arribar a la nostra ciutat i a la nostra comarca, i moltes empreses van entrar en una crisi profunda que no van poder superar. Aquest no era el cas, però, de l'Alumini, que no tenia una crisi de vendes en aquells anys. Inesperadament, però, al setembre de 1977, els germans Zobel Seeger no van tornar de les vacances i es van desentendre de l'empresa que ells mateixos havien creat 55 anys enrere. Els treballadors i les treballadores, amb els directius que van voler intentar tirar endavant l'empresa, van iniciar un triple procés que és, sens dubte, exemplar: en primer lloc, d'autogestió en la fabricació i la comercialització dels productes de la fàbrica, a partir dels materials en magatzem i en producció, creant fins i tot equips de venda que van anar pels mercats de tota Catalunya; en segon lloc, de captació de finançament, especialment al Ministeri de Treball, per poder comprar noves matèries primeres i tirar endavant les inversions que els propietaris no havien fet en els darrers anys, i en tercer lloc, de mobilitzacions a tots els nivells per conservar els llocs de treball en una empresa que, insisteixo, tenia mercat interior i exterior.

Sant Feliu va viure diferents manifestacions en solidaritat amb l'Alumini, la més nombrosa de les quals el 19 de febrer de 1978, amb més de tres mil persones que vam sortir al carrer pel manteniment de la històrica fàbrica. 

Foto de l'Arxiu Comarcal.

Però el finançament demanat a les institucions no es va concedir, i sense matèries primeres i sense poder donar sortida a la demanda encara existent, els treballadors i les treballadores de l'Alumini van haver de desistir de la seva voluntat de preservar l'empresa, que va tancar definitivament les seves portes l'estiu de 1978. Crec que cal posar molt en valor la valentia i l'esforç de totes aquelles famílies durant un any sense equips directius professionals, la seva capacitat d'organització per repartir els treballs dins i fora de la fàbrica i l'esperit absolutament unitari de lluita per defensar els llocs de treball i mantenir oberta una fàbrica emblemàtica de Sant Feliu.

Les oficines encara van tenir un ús provisional com seu provisional de l'Agència Tributària fins que va entrar en funcionament l'edifici actual. Després, les oficines es van reconvertir en residència de gent gran, i els terrenys de la fàbrica es van convertir en l'actual barri de Can Llobera.

La lluita dels treballadors i les treballadores de l'Alumini és recordada i homenatjada en l'itinerari interpretatiu "Quan les parets parlen", que vol fer viu i present el record a la nostra ciutat de les lluites socials dels anys setanta. El mateix Felip Alcántara té una plaça preciosa a la nostra ciutat, entre l'ambulatori del Pla i l'escola Salvador Espriu. La lluita de tanta gent ha de ser coneguda i valorada, ja que són la base de la democràcia i de la ciutat que tenim.