Una aproximació a la història de les indústries de Sant Feliu.

Entorn, la revista del PSUC. Febrer de 1978.

Després de fer dos articles fent una aproximació a la història de les nostres escoles (un fins a 1960 i l'altre des de 1960), tinc ganes de fer ara una aproximació a la història de les nostres fàbriques, en una ciutat tan principalment industrial com va ser Sant Feliu des del darrer quart del segle XIX fins a inicis dels anys vuitanta del segle passat. Veure una relació parcial de les fàbriques que estaven plenament actives només fa quaranta i pocs anys, i comparar-ho amb avui, he de confessar-ho, m'ha deixat mal cos. Tres empreses de més de 300 treballadors (KD, Alumini i Hoechst), tres d'entre 200 i 300 (Matacàs, Sànson i Luwa), quatre d'entre cent i dos-cents (Sofacel, Hunter Douglas, Lasa i Fibrofil), i això només en les empreses que van fer eleccions sindicals a primers de 1978! Els milers i milers de persones que van venir a Sant Feliu entre 1955 i 1975 bàsicament, ho van fer per l'enorme demanda de mà d'obra d'aquestes i d'altres indústries de la ciutat: a les fàbriques els devem, segurament, tenir la ciutat que tenim. 

Les raons perquè pràcticament totes hagin desaparegut escapen a la intenció de l'escrit: no vull fer una tesi d'història econòmica d'Espanya, que és el que ho explicaria gairebé tot, segurament. Vull fer simplement,d'una banda.  un record i un homenatge quan calgui a les persones que van decidir crear les indústries a la nostra ciutat i, de l'altra, fer un record i retre un homenatge als homes i les dones que van lluitar perquè les condicions de treball fossin justes i, des del seu lloc de treball, per la llibertat i la democràcia al nostre país.

Però no em puc escapar a un apunt, i convidar a qui vulgui a reflexionar sobre el tema. La indústria a Catalunya en general i al Baix Llobregat i Sant Feliu en concret, va tenir una empenta impressionant després del Pla d'Estabilització de 1959, mitjançant el qual el franquisme va enterrar l'autarquia falangista i es va obrir a l'economia internacional. Sumem-hi el suport dels Estats Units en plena guerra freda amb la Unió Soviètica. Però les estructures econòmiques estaven encara condicionades per la burocràcia i el control del franquisme, i al marge del procés de confluència europea. Quan va arribar la primera crisi mundial del petroli a 1973, l'estructura econòmica espanyola (molt rígida, centralitzada i aïllada), que va ser útil mentre tot havia anat bé en les dues dècades anteriors, no va tenir capacitat de resposta: les exportacions van caure en picat i la inflació es va situar entre el 25% i el 30% anual. A més, la lluita per les llibertats polítiques i sindicals i per la democràcia, reclamava les millores de les condicions salarials i de treball a les quals l'empresariat de llavors i, el que és pitjor, reprimia. En aquell marc de crisi econòmica internacional, estructures econòmiques anacròniques i aïllament dins Europa, moltes empreses van tenir, entre 1975 i 1985, veritables dificultats per subsistir. I les administracions públiques, també en democràcia, no van tenir la determinació de fer front a aquella situació. O de fer-hi front només parcialment: els pactes de la Moncloa de l'octubre de 1977 van poder contenir la inflació i prendre decisions en la línia de la política econòmica europea, però tant els governs de Madrid com la Generalitat incipient, temerosos de l'enorme poder sindical i polític dels comunistes a les grans àrees metropolitanes, van ser molt reticents a tenir una política industrial clara i continuada, i van assistir impassibles (el cas de l'Alumini és paradigmàtic) al tancament d'empreses que eren perfectament viables quan van abaixar les persianes. La liberalització de les empreses que va acompanyar a l'ingrés a Europa va ser la puntilla (cas, per exemple, de la Matacàs, quan es va dissoldre ENASA, dependent de l'INI, com explicaré quan parli d'aquesta fàbrica). El context internacional va fer la resta: jo ja era regidor quan la Hoechst va demanar permís d'obres per ampliar la seva fàbrica, però... el procés de reunificació alemanya va canviar del tot els criteris d'expansió de les farmacèutiques alemanyes i els diners que s'havien d'invertir a Sant Feliu ho van acabar fent a l'extinta RDA. I si hi va haver política industrial va ser sovint per qui no en tenia competències, ni recursos i a més acabava de començar a gestionar: els nous ajuntaments democràtics i, en el cas de Sant Feliu, les llargues i intenses gestions del nou consistori des de 1979 per crear el que avui coneixem com Polígon Industrial El Pla.

En tot cas, animo a qui en tingui ganes a analitzar i a debatre com ha canviat l'estructura industrial de Sant Feliu des dels temps de la imatge que encapçala aquest escrit fins a l'actualitat.

I també animo, molt especialment i sobretot, a compartir informació, fotografies, documents, anècdotes o el que bonament es pugui sobre les nostres indústries. De moment, començaré per tres, i aniré fent: ni tinc pressa, ni tinc intenció de fer una tesi doctoral... Només vull fer present les nostres fàbriques, valgui la redundància, en el nostre present. Com deia, començaré per les dues on va treballar el meu pare (Matacàs i Alumini) i per la que va treballar la meva mare (Solà i Sert).

Gràcies, per endavant, a qui vulgui prendre part en aquest intent de memòria i homenatge a les indústries de Sant Feliu i als treballadors i les treballadores que les van fer funcionar!!!

.