Ser socialment útil: ajudar a qui ajuda, ajudar directament, associar-se, combatre la desigualtat.
"Ser socialment útils" és una expressió que sovint utilitzava l'enyorat Juan García Nieto quan parlava del paper que havíem de jugar els cristians en la construcciò de la utopia social que es debatia en el sí de Cristians pel Socialisme. Ara que estic jubilat i tenim els fills grans (entre la Cèlia i jo, tots cinc ja són fora de casa i viuen la seva vida), les primeres i grans responsabilitats socials del treball i la família tenen un altre sentit, menys essencial, més complementari. Però, mentre la salut ho permeti, tinc el ferm propòsit (i mès ara que comença un nou any) de continuar sent socialment útil. I què és per a mi, a més a més de les responsabilitats socials primeres i fonamentals del treball i la família, ser socialment útil?
Fa deu dies, Metges Sense Fronteres va fer cinquanta anys. Mig segle de solidaritat en forma d'atenció mèdica i sanitària allà on les guerres o la misèria arruinen vides i esperances de qui, simplement, no ha tingut sort al néixer. L'any que ve, la Creu Roja / Mitja Lluna Roja farà cent cinquanta anys de presència a Catalunya, cent quatre dels quals a Sant Feliu, portant ajut i socors arreu del món atenent als seus principis fundadors. Càritas Diocesana celebrarà també setanta anys de solidaritat a Sant Feliu, de fe cristiana posada al servei de les persones i famílies més pobres de la nostra ciutat. Són només tres exemples d'organitzacions que ajuden a les persones víctimes de les guerres i de les desigualtats i injustícies que originen les guerres i la misèria. N'hi ha moltes més, com la que vaig explicar aquí per ajudar algunes escoles de Gàmbia. Moltes organitzacions basades en conviccions molt diverses, però sempre amb el mateix objectiu: el consol, el suport, la solidaritat, l'ajut. Ser socialment útil pot ser, en la meva opinió, ajudar a qui ajuda. Un propòsit d'Any Nou podria ser fer-se soci o sòcia d'alguna ONG solidària: ajudar a qui ajuda.
Vivim en temps de foment de l'individualisme. Forma part de la visió competitiva del món i de la vida que defensa la dreta que tan bé representaven fa unes dècades Thatcher i Reagan, que tan bé representa avui a Espanya Isabel Díaz Ayuso: que cadascú s'espavili i miri per ell mateix i la seva família, i que l'Estat es preocupi només de garantir la seguretat i poca cosa més, perquè això és redueixen les responsabilitats col·lectives, perquè per damunt de tot hi ha, per a tota persona i en tota circumstància, les seves pròpies responsabilitats individuals. Contra aquesta visió reduccionista de la vida que abandona a tothom a la seva sort, contra la immoralitat de defensar que si algú és pobre és només per responsabilitat seva, contra la idea que els serveis que necessitem dia a dia (l'educació, la sanitat, l'habitatge, les pensions,...) s'han d'abordar individualment des de la iniciativa privada i pagant els mínims impostos possibles, i no des de serveis públics pagats amb impostos equitatius basats en el principi "qui més té, més paga", contra la idea que només compten els individus i res no val la societat... el millor que podem fer és reforçar la idea del bé comú i els espais de relació comunitària. Viure amb consciència i voluntat de comunitat, de ser molt millors i de viure amb més vida tenint en compte i volent el millor per a la comunitat que formem amb les persones i les famílies amb què convivim i volem conviure molt més enllà de la competició, el consumisme, la fredor i la indiferència social. Per això, associar-se és imprescindible, fonamental: a una entitat cultural, a un club esportiu, a una associació de veïns, a un esplai, centre juvenil o entitat de gent gran, al casal de la dona, als grups de treball o de reflexió d'una parròquia o qualsevol confessió religiosa, a l'associació de pares i mares d'alumnes, a una entitat de defensa del medi ambient, a un cercle de belles arts, a una coral, a colles de sardanes, de flamenc o de música africana, a entitats de voluntariat, a tot allò que trenca l'individualisme, a tot allò que implica construir alguna cosa en comú i compartir-la amb la resta de persones amb què convivim, a tot allò que tregui la raó als que ens volen competint d'un en un i no col·laborant i convivint en comú. Que es fotin els hereus i les hereves de la Thatcher! Ser socialment útil també pot ser, en la meva opinió, associar-se, forma part activa d'una entitat. Un propòsit d'Any Nou podria ser prendre part activa en alguna entitat del barri, de la ciutat, treballar colze a colze amb altres per construir comunitat i millorar la vida col·lectiva, no només la vida individual.
És evident que hi ha causes estrictament individuals i concretes que porten a persones o famílies a una situació de pobresa o de risc de pobresa. Però també és evident que, en massa casos, els fills de famílies pobres ho continuen sent a causa de començar a viure en una situació inicial de desavantatge, mentre que els fills de famílies riques ho continuen sent a causa de començar a viure en una situació inicial totalment contrària: la pobresa, massa sovint, s'hereta. La imatge és molt clara i necessita poques explicacions, en tot cas, dades: un 1% de superrics a Espanya concentra el 25% de la propietat, el 50% dels espanyols més pobres tenen el 20% de la riquesa del país. En podríem tenir moltíssimes més, a tots els països, a tots els nivells. La conclusió és òbvia: hi ha causes estructurals que beneficien els més rics en perjudici dels més pobres. Ho explicava llargament aquí i no cal que ho torni a escriure. combatre les causes de la pobresa, mitigar-ne les conseqüències. Per això és imprescindible, continuant parlant de la necessitat d'associar-se, formar part d'organitzacions que es plantegen, com a raó de ser i prioritat del seu projecte polític, revertir la situació de desigualtat i avançar en un camí de drets socials i laborals que afavoreixin la justícia social. I els àmbits d'aquest treball són, bàsicament, el sindicalisme i la política. En el meu cas personal i concret, la militància sindical en les Comissions Obreres i la militància política en Catalunya en Comú. Però és evident que hi ha altres opcions personals diferents amb què cada persona pot trobar-se més identificada per avançar en la lluita contra les desigualtats socials. En tot cas, i per acabar, ser socialment útil també pot ser, en la meva opinió, associar-se, formar part activa d'un sindicat i d'un partit polític que analitzin les causes i elaborin propostes per combatre la desigualtat i avançar en justícia social. Un propòsit d'Any Nou podria ser interessar-se i acostar-se a les organitzacions que explícitament lluiten contra les causes de la desigualtat, contra el repartiment injust de la riquesa, contra la resignació davant la dictadura del poder econòmic, del capitalisme, de la dictadura del mercat.
En síntesi i per acabar: ser socialment útil és, per a mi, ajudar a qui ajuda, ajudar directament, associar-se, combatre la desigualtat. Per les conviccions que sigui: religioses, polítiques, ètiques o, com en el meu cas, per totes tres alhora. Unint les mans homes i dones de totes les conviccions per, per exemple, evitar que nous joseps, maries i infants tornin a passar fred, potser sense ni un bou ni una mula, a qualsevol pastera volent arribar a qualsevol canàries, a qualsevol frontera de qualsevol bielorrússia, a qualsevol portal sense calefacció de qualsevol barri de qualsevol ciutat d'un continent on teòricament ningú ja no passa ni fred ni gana....
Bon any 2022 a tothom... amb el propòsit, plenament realitzable, de ser socialment útil!!!