Desigualtat i pobresa: combatre'n les causes, mitigar-ne les conseqüències. Primer que tot, abans que res.
Una sabata amb la sola foradada. Poques imatges representen tan bé la pobresa invisible, la que es viu en silenci i d'amagat de tothom. Una pobresa no comptabilitzada que es manifesta, com escrivia en el meu primer escrit de 2011, en moltes altres situacions que afecten a milers dels nostres veïns i veïnes, a milions i milions d’europeus:
- haver de portar sabates foradades, roba de fa sis o vuit temporades, abrics que ja fa temps que no escalfen,
- patir pensant què fer per ajornar un altre rebut del lloguer o de la hipoteca, tornar a ajornar, negociar o fraccionar el pagament de rebuts de tota mena,
- no poder posar ortodòncia als infants, tornar a deixar les plantilles o les ulleres per a l'any que ve si es pot,
- treballar per sous indignes i callar per por de perdre una feina a què agafar-se com a un ferro roent,
- viure amb pensions misèrrimes de viduetat, viure tement la data del darrer subsidi, viure patint perquè no mori el pare,
- excusar-se o trobar-se malament quan algú et convida a sortir o a sopar, no recordar la darrera vegada que vas anar a un concert, al teatre o al cine,
- comprar el mínim, comptar cada euro, deixar menjar a la caixa de la botiga fins arribar allà on els diners ja no es poden estirar ni un cèntim més,
- no recordar el darrer estiu que vas poder anar ni al poble, no tenir més expectativa a l'estiu que mirar la tele i prendre la fresca a la plaça del barri...
Hi ha, per descomptat, una pobresa més visible i que sí que es comptabilitza. En el nostre entorn europeu, la pobresa es mesura en relació al nivell mig de vida en una societat. Més en concret, el llindar de pobresa se situa en el 60 per cent de la mediana dels ingressos disponibles anuals de les persones. Per a Catalunya i Espanya i per a l'any 2019, i segons les característiques de les famílies, aquests són els ingressos anuals per sota dels quals es viu en situació de pobresa: una de cada cinc persones que viuen a Catalunya, a Espanya.
Una de cada cinc persones: una pobresa silenciada però molt estesa. Com una sabata llargament foradada. Una pobresa que es viu amb cruesa extrema a centenars de milions de "llars" de l'únic món que tenim, centenars de milions de persones sense accés a una alimentació regular i suficient, aigua potable, xarxes de sanejament, sanitat ni educació.
Totes les formes de la pobresa, tant si és la relativa en el món "desenvolupat" i l'extrema en el món "subdesenvolupat" no són un fet natural inevitable, una condició social històricament ineludible. Són conseqüència de decisions humanes, del model econòmic en què vivim. Són conseqüència de decisions conscients preses per "responsables" econòmics de les grans corporacions que controlen la major part dels recursos naturals i dels grans moviments especulatius de capital, i són conseqüència també de la incapacitat de la democràcia de limitar, regular i controlar l'economia basada en l'enriquiment sense límits de qui ja és ric. La pobresa no és una llei natural, és una conseqüència de la desigualtat que comporta el capitalisme. La desigualtat capitalista no és una llei natural, és una conseqüència de la incapacitat de construir i fer hegemònic un projecte polític, econòmic i social alternatiu al lucre sense límits d'una petitíssim a minoria i que molts identifiquem encara amb la Utopia socialista.
Una de cada cinc persones: una pobresa silenciada però molt estesa. Com una sabata llargament foradada. Una pobresa que es viu amb cruesa extrema a centenars de milions de "llars" de l'únic món que tenim, centenars de milions de persones sense accés a una alimentació regular i suficient, aigua potable, xarxes de sanejament, sanitat ni educació.
Totes les formes de la pobresa, tant si és la relativa en el món "desenvolupat" i l'extrema en el món "subdesenvolupat" no són un fet natural inevitable, una condició social històricament ineludible. Són conseqüència de decisions humanes, del model econòmic en què vivim. Són conseqüència de decisions conscients preses per "responsables" econòmics de les grans corporacions que controlen la major part dels recursos naturals i dels grans moviments especulatius de capital, i són conseqüència també de la incapacitat de la democràcia de limitar, regular i controlar l'economia basada en l'enriquiment sense límits de qui ja és ric. La pobresa no és una llei natural, és una conseqüència de la desigualtat que comporta el capitalisme. La desigualtat capitalista no és una llei natural, és una conseqüència de la incapacitat de construir i fer hegemònic un projecte polític, econòmic i social alternatiu al lucre sense límits d'una petitíssim a minoria i que molts identifiquem encara amb la Utopia socialista.
La pobresa té una causa fonamental: la desigualtat.
Altres vegades he parlat del bisbe brasiler Helder Cámara (1909-1999), del qual cito sovint aquesta frase:
És evident que la pobresa té causes. Per a algunes persones, les causes són merament individuals i sobretot tenen a veure amb la mala sort o el mal cap, i en cap cas s'ha de qüestionar el model econòmic i social en què vivim. Els pobres ho són perquè són uns "losers" (perdedors, en anglès) i perquè són uns irresponsables que viuen per sobre de les seves possibilitats. No era aquesta l'explicació "oficial" que repetien les televisions després de la crisi del 2008? Són els arguments clàssics de la dreta: "són pobres perquè són ganduls", "els passa per estirar més el braç que la màniga", "n'hi ha molts que prefereixen viure dels ajuts que treballar", "no s'han esforçat prou a la vida"... Des d’aquesta visió dretana de la pobresa com a resultat de la manca d'esforç personal, el que cal fer i promoure per mitigar-la és la caritat (en el seu sentit més restrictiu d'almoina), és la beneficència. Qui no ha vist pel.lícules americanes amb sopars de gala benèfics per ajudar pobres, malalts o el que sigui? Fins i tot, un any, a la nostra televisió pública van tenir la "idea" de fer una "marató contra la pobresa". Tant culpables són els pobres de la seva pobresa i tant se'n volen aprofitar, que una de les primeres retallades del govern "dels millors" del president Mas va ser la revisió de les anomenades PIRMI a l'estiu de 2011, amb un mètode matusser per detectar "aprofitats" entre els pobres més pobres que cobraven aquesta renda mínima. Patètic discurs de dretes del govern d'un partit exigent i dur amb els pobres i tolerant i amable amb millets i pujols... per més que canviïn de nom i de líders. |
| Foto de l'article “Helder Cámara y la vigencia del ecumenismo transformador" |
Però l'explicació de les causes de la pobresa no pot ser tan simplista, tan simplona. Algú de debò pot creure que centenars de milions de persones, des de la pobresa relativa de qui ha de portar sabates foradades fins a la indigència absoluta de les persones que arrisquen la seva vida travessant el Sàhara i el Mediterrani, viuen en la pobresa per ganduleria, per manca d'esforç personal??? Clar que hi pot haver persones que viuen en la pobresa per males decisions personals o per no haver sabut o pogut fer front a diverses adversitats de la vida, però la primera i principal causa de la pobresa és la desigualtat d'oportunitats al néixer. Fa un temps vaig veure aquest vídeo en què, representant la vida en una cursa de velocitat, la posició de sortida de cada participant depèn de les seves condicions familiars, econòmiques i socials. Molt bon resum, però cap com aquesta imatge capturada a Facebook i que en desconec l'autor o autora:
Per a les persones que creiem que la pobresa es deu a la desigualtat, l'única manera d'abordar el problema de la pobresa és abordar el problema de la desigualtat. I l'única manera d'abordar el problema de la desigualtat és abordar el problema de la creació i la distribució de la riquesa. I això només es pot fer des de la política. I aquesta ha de ser, en la meva opinió, la prioritat de la política. En tot cas, sempre, la meva prioritat política, les idees que defenso en les organitzacions que voti i en què treballi.
En aquest document de 30 pàgines de Joseph Stiglitz (premi Nobel d’Economia de 2001 i especialista en l’anàlisi de la desigualtat) hi ha una bona anàlisi de les causes del problema fonamental del nostre temps. I, com he dit abans, per combatre’n les causes, calen projectes polítics i organitzacions que prioritzin i materialitzin la lluita contra la desigualtat i proposin formes més sostenibles i justes de creació i distribució de la riquesa i el paper imprescindible del treball, del dret al treball en qualsevol sistema just de relacions socials. I que ho facin amb una proposta global (des de la política local fins a l’europea), amb una visió a curt termini (cada contesa electoral) i a llarg termini (l’horitzó polític i social volgut) i amb una bona proposta de l’acció política (què, com quan, amb qui, amb què) per fer-ho possible. Això és, per a mi, la Política. I aquesta és, per a mi i avui per avui, la meva organització, avui integrada en Catalunya en Comú.
Històricament, socialistes, comunistes i anarquistes han estat, amb visions pròpies i no sempre fàcilment conciliables, els homes i les dones que han prioritzat la lluita contra la desigualtat i per la justícia social. Des del moviment obrer i des de les institucions, des dels sindicats de classe i des dels partits d'esquerres, les seves lluites han protagonitzat aquí i arreu tots els avenços en drets laborals, socials i polítics que hem guanyat i que hem de defensar. Ara, en ple segle XXI, en un moment crucial d'hegemonia ideològica conservadora al món i de consciència alhora creixent de l'impacte de la desigualtat social i de l'emergència climàtica, ens cal reconstruir (més enllà de sigles i d'etiquetes) una proposta política amb voluntat i capacitat de recuperar protagonisme i hegemonia. Per sort, després de no poques dificultats, a Espanya tenim una mostra del que cal fer més durador i més gran: un govern de coalició d'esquerres amb un programa que cal protegir i consolidar avui, aprofundir i eixamplar demà.
M'enorgulleix formar part d'una organització d'esquerres el coordinador de la qual, el company Joan Herrera, va escriure un llibre que analitza i fa propostes sobre el tema: "Quanta desigualtat pot suportar la democràcia?". M'enorgulleix formar part d'una organització que, davant de la crisi sanitària i econòmica del Covid19, ha prioritzat des del primer moment les mesures socials, l'escut social, amb mesures tan importants com l'ingrés mínim vital, els ERTO o les moratòries en els pagaments d'hipoteques o lloguers, per citar-ne només tres molt importants. I això només ho podem fer des del govern, i per això no podem sortir en cap cas del govern. M'enorgulleix formar part d'una organització que a Sant Feliu ha creat i impulsat la tarifació social, ha prioritzat el rescat social, ha plantejat un nou pla metropolità de lloguer social.
Prioritzar l'agenda social primer que tot, abans que res: heus aquí la raó de la meva militància i el meu vot als comunistes del PSUC primer, a Iniciativa després, a En Comú Podem avui, a l'aliança política que prioritzi l'agenda social i pugui ser hegemònica demà.
Combatre les causes... però també pal.liar les conseqüències!
Sempre en la meva opinió, el combat contra les causes de la pobresa exigeix anàlisi i acció política. Però el que és evident és que hi ha persones i famílies que són, aquí i avui, víctimes de la desigualtat, persones i famílies pobres. Des de la pobresa que es viu en silenci i s’amaga en sabates foradades, fins a la pobresa que exigeix una atenció continuada i amb els recursos que calgui dels serveis socials. Aquestes persones i famílies necessiten el suport comunitari per poder viure en condicions de dignitat. Bàsicament, dels serveis socials municipals i de la Generalitat.
Però també els ciutadans i les ciutadanes tenim la possibilitat (i jo crec que la responsabilitat) de donar suport directe a les persones i les famílies que no poden portar a casa menjar fresc ni un cop a la setmana, bolquers suficients per als nadons, pagar les factures dels serveis bàsics, fer front regularment a les despeses de la llar o tenir una mínima estabilitat dels seus ingressos. Les possibilitats són múltiples: des de la compra conscient per afavorir el comerç just o de proximitat i evitar les marques que sabem que afavoreixen la pobresa (com ara, no comprar taronges als supermercats que venen cítrics sud-africans i no del Llevant espanyol, condemnant molts pagesos a una situació enormement difícil) fins a l’acolliment familiar d'infants i adolescents les famílies dels quals transitòriament no se'n poden fer càrrec, passant per les aportacions econòmiques o d'aliments ja siguin regularment o en convocatòries, recapten o dies concrets, fer-se soci o sòcia d'entitats de tota mena que atenen les víctimes de la pobresa, ja siguin vinculades a l'Església com Càritas o no, com Creu Roja, totes dues molt actives a Sant Feliu, o, per posar un altre exemple, els Amics de la Gent Gran, conscients que la pobresa a casa nostra sovint té el rostre d'una dona vella sola, o millor encara, fer-se voluntari o voluntària d'aquestes entitats o en algun servei que hi treballi, atendre directament, ser al costat directament, de les persones o famílies que necessiten el suport i el recolzament de la seva comunitat. O tantes altres maneres que podem trobar obrint els ulls en el nostre entorn i donant el primer pas per participar en els recursos que hi existeixin.
En resum i en definitiva, l’única manera de combatre qualsevol forma de pobresa és combatre'n políticament les causes. Fent servir un símil conegut, cal que hi hagi peixos i canyes per a tothom. Però en el mentrestant, cal ser sensible i atendre amb dignitat a les persones i famílies que viuen en pobresa o amb risc de pobresa. Fent servir el mateix símil, cal donar peix a qui no té per menjar. Totes dues coses són, per a mi, imprescindibles, però una és l'urgent... i l'altra és l'important!
Comentaris