14-F: A les persones indecises... per què proposo votar En Comú Podem?

Fa 3 anys i 2 mesos (una eternitat!), escrivia un article amb el mateix títol quan ens acostàvem a les eleccions del 21-D, les que va convocar Mariano Rajoy el dia 27 d'octubre de 2017 en aplicació de l'article 155, el mateix dia que Carles Puigdemont proclamava la república catalana quan la nit anterior estava convençut que calia convocar les eleccions... que va acabar convocant Mariano Rajoy.

38 mesos. Com deia, una eternitat que es pot reflectir en multitud d'imatges. Enmig d'una campanya electoral atípica, crec que aquesta imatge parla per ella mateixa:

Un acte sense públic, amb mascaretes, amb un vicepresident del govern d'Unidas Podemos, per videoconferència, en un clima estrany, molt estrany. 

Un clima general a tota Espanya (i arreu, malauradament...) que, pel que fa a la sanitat i l'economia, oscil·la entre un temor de deu mesos a un virus devastador, una ràbia incontenible pel clima de guerra de tots contra tots quan més necessària seria un compromís comú, de cabreig pel rebrot d'una tercera onada que era previsible i ningú va saber/poder/voler evitar, d'expectació per les vacunes que encara no s'han pogut desplegar com s'esperava, de cansament de tantes restriccions qüestionables que ho estan trastocant tot amb la intenció de frenar la corba de contagis, amb un cert alleujament expectant d'agafar-se a l'escut social justamente impulsat pel govern de coalició (ERTEs, ingrés mínim vital, suspensió de desnonaments, ajuts a autònoms i petites empreses,...), amb una incerta esperança que sapiguem aprofitar els milers de milions que vindran d'Europa, que tan diferent ha reaccionat en relació a la crisi del 2008... 

Un clima concret a Catalunya enrarit per la presó i l'"exili" (?) dels qui es/ens van llançar a una piscina sense aigua aquells estèrils setembre i octubre del 17, per la inoperativitat d'un govern que no governa, per un empat o empantanament infinit que no es pot resoldre amb una meitat contra l'altra mentre massa gent s'enfonsa en la precarietat econòmica, social, familiar i personal, un clima de desconcert per tantes coses incomprensibles en un moment on sembla que no tinguem cap rumb clar...

I així les coses.... hem d'anar a votar? 

DONCS SÍ! Justament per començar a sortir d'aquesta estéril situació de bloqueig!

I com sortir d'aquesta estèril situació de bloqueig? 

En la meva opinió, que és també la meva proposta per a persones indecises, sortir del bloqueig per als propers quatre anys (espero!) requereix bàsicament dues coses:

1. la prioritat indiscutible ha de ser fer front a l’emergència sanitària, social i econòmica,
2. hi ha d'haver un compromís clar per arribar a grans acords trencant la dinàmica de blocs.

Atenent a aquests dos criteris bàsics, descarto els partits que crec que tenen altres prioritats. Atenent al segon criteri, NO voto els partits de la bronca, de la confrontació, de l'estratègia de blocs, de l'apropiació barroera i interessada de les grans paraules (democràcia, llibertat, Constitució,...), de les acusacions de traïdors als discrepants i d’enemics als adversaris, del "cuanto peor, mejor",...  Descarto d'entrada Junts per Catalunya, CUP, Ciutadans, PP i Vox. Queden, d'entre els que tenen possibilitats d'entrar al Parlament: PDCat, ERC, PSC i En Comú Podem. 

PDCat no és (ara) partit de bronca, però la seva política social i econòmica (la de l'antiga Convergència, la que creu que lo públic ha de ser subsidiari o complementari de lo privat) passa per les retallades de la dècada passada, em fa pensar que no prioritza una sortida prioritàriament social a la pandèmia i me l'invalida clarament com a opció de vot. Em queden, per tant, ERC, PSC i En Comú Podem.

Estic convençut que la prioritat per als propers anys d'ERC és una sortida prioritàriament social a la pandèmia (compleix primer punt anterior), però també estic segur que, si els números li surten, tornarà a fer un govern amb forces indepes i prioritzarà el full de ruta impossible del 6 i 7 de setembre de 2017 per davant de les urgències de 2021 (no compleix segon punt anterior). No votaré ERC, però crec que cal una entesa lleial i clara amb ERC.

Aplico raons similars al PSC. Indubtablement (ho hem comprovat amb l'acció del Govern d'Espanya), impulsarà una sortida prioritàriament social a les emergències derivades de la pandèmia. Però tinc els meus dubtes que, si els números li surten, es plantegi com a primera opció un govern d'esquerres a Catalunya. A més, molta responsabilitat en l'escut social del Govern d'Espanya es deriva de la presència d'Unidas Podemos al govern de l'Estat. De fet, jo preferiria com a president a Salvador Illa, però amb la presència d'ERC i una presència important d'En Comú Podem. No votaré PSC, però crec que cal una entesa lleial i clara amb el PSC.

Per tant, votaré En Comú Podem i proposo el vot de les persones indecises a En Comú Podem. Insisteixo: no només perquè recull les meves prioritats i és el que voto sempre, sinó perquè estic més que convençut que, per fer front a les emergències eel moment actual, és qui millor pot garantir un escut social per protegir a la majoria de la població i qui millor pot garantir un gran acord (amb ERC i PSC) que trenqui l'estèril dinàmica de blocs en què Catalunya es mou des de fa més de deu anys.