“A l'oposició com si estiguéssim al govern, al govern com si estiguéssim a l'oposició", ens deia l'Àngel Merino.

 

Les causes de la desafecció en política són moltes i diverses. Algunes tenen a veure en la dificultat ( l'enorme dificultat, diria jo) de construir projectes polítics sòlids, viables i motivadors a llarg termini alternatius al sistema (capitalista) en què vivim, i basats en una economia amb control democràtic i al servei del bé comú. És, en general, la dificultat de projecte de l'esquerra a tot el món en aquest segle XXI. Com aconseguir societats amb justícia social, amb un desenvolupament econòmic equitatiu i en equilibri amb la natura? Al llarg dels segles XIX i XX, les utopies del socialisme, el comunisme i l’anarquisme van empènyer la generositat de milions de militants a tot el món fins al sacrifici de la pròpia vida. Això avui és afortunadament impensable... però, d'altra banda, cap idea sembla capaç de moure el món en un sentit diferent al seu rumb actual. Però no em vull referir a la crisi de les idees (en podríem dir desorientació ideològica), sinó a la crisi de confiança causada pels comportaments (en podríem dir divorci emocional).

Ho il·lustra amb la seva clarividència en Perich. El refranyer també en va ple: "donde dije digo, digo Diego", "haz lo que yo diga, no lo que yo haga". D'això se'n diu incoherència o inconseqüència. Això genera una enorme desconfiança o, si més no, distanciament o fredor... especialment entre qui menys vota, perquè menys creu que el vot el tregui de la seva situació: els sectors més pobres de la nostra societat. Clar que un diputat, alcalde o càrrec públic té tot el dret del món a tenir una torre i un cotxàs pagats estrictament amb el seu sou... però voler ser defensor dels pobres així... doncs més aviat, no cola. Per canviar les coses, els comportaments han de tenir el màxim possible de coherència amb el discurs. I els discursos han de tenir tota la coherència es facin en la perspectiva que es facin.

En concret, els comportaments i els discursos han de ser coherents quan la persona que està en un càrrec públic escollit democràticament està en el govern o en l'oposició. Dir una cosa quan s'aspira a una responsabilitat democràtica i dir la contrària quan es té aquesta responsabilitat és letal per a la consciència política i democràtica de la ciutadania. 

Ho veiem contínuament a la política de l'Estat o de la Generalitat. El PP retreu i acusa al PSOE i vota en contra d'accions que, n'estic convençut, impulsaria si governés: el vot en contra de l'estat d'alarma n'és un exemple molt clar.  D'altra banda, el PSOE a l'oposició (bastant més a l'esquerra que en el govern) es compromet a accions de govern que retarda o oblida sospitosament, com podem veure avui amb la llei mordassa o la regulació dels lloguers. 

La política municipal no està exempta d'aquesta mala pràctica: defensar una cosa o la contrària segons si estàs al govern o a l'oposició. Però aquesta mala pràctica és del tot rebutjable i perfectament evitable. Només cal aplicar una màxima que vaig aprendre del nostre gran company i mestre, l'Àngel Merino: "governar com si estiguéssim a l'oposició, estar a l'oposició com si estiguéssim governant".

Un exemple molt clar d'aquest criteri el vam tenir quan, des de l'oposició, vam votar al costat del govern que presidia Juan Antonio Vázquez en el tema de la crema controlada de residus quan la Sànson funcionava. Fins i tot alguns militants nostres ens deien que havíem de fer d'oposició frontal aprofitant la impopularitat del tema en la ciutadania, en els primers anys d'aquest segle. Però el grup municipal, plenament d'acord amb l'Àngel, sabíem que ho hauríem impulsat des del govern, màxim quan llavors teníem la Conselleria de Medi Ambient en aquells enyorats governs tripartits d'esquerra. I vam intentar fer molta pedagogia política d'aquella decisió, de la necessitat de ser coherents en tot moment, d'explicar la complexitat de la realitat i del nostre convenciment que la conservació de l'activitat industrial i dels llocs de treball era compatible amb una crema controlada de residus per a la seva reutilització, com es fa a molts països capdavanters en la protecció del medi ambient. Vam actuar, des de l'oposició, amb sentit de govern, com hauríem fet en el govern. Jo vaig aprendre molt de l'Àngel Merino!

I ara, dos exemples en sentit contrari: dir una cosa en l'oposició i tot el contrari en el govern. Tots dos exemples, relatius a l'actualitat municipal més recent. Aquests dies, ERC (ara en el govern) es congratula de l'inici de les obres de l’edifici d'habitatges protegits que l'Àrea Metropolitana construeix a un solar de propietat municipal al carrer Ansem Clavé, just davant de l'escola Salvador Espriu. Però, fa poc més de cinc anys, quan aquest solar inicialment previst per fer-hi un hotel i Iniciativa va decidir canviar el seu ús per fer-hi habitatges protegits (amb l'acord del PSC, amb qui compartíem llavors govern), Esquerra va plantejar molts dubtes i finalment es va abstenir. Entusiasme avui en el govern, fredor ahir en l’oposició. Pitjor encara és, però, votar en contra avui del que vas votar a favor ahir. Aquest és el cas del PSC en relació a un planejament urbanístic que va impulsar en l'anterior mandat, quan compartíem govern. Em refereixo a la requalificació dels polígons industrials de la Riera de la Salut, obsolets i amb molt poca activitat, per destinar-los a habitatge, amb el requeriment de la canalització i la restauració paisatgística de la riera des del barri de la Salut fins a l’ermita. En el mandat anterior, amb un planejament impulsat pel regidor Josep Maria Rañé i amb l’acord dels propietaris i industrials en el marc de la Junta de Compensació (l'òrgan legal on els propietaris i l'Ajuntament gestionen el planejament urbanístic abans de presentar-lo a la Generalitat per a la seva aprovació definitiva), es va arribar a l'elaboració d'un document inicial per presentar al ple i començar la seva tramitació administrativa. Insisteixo, a primers de 2019, poc abans de les eleccions d'aquell any i amb el PSC al govern, es va completar un document amb l'intenció d'aprovar-lo en el termini d'un any, ja amb el nou ajuntament constituït. La meva sorpresa és que, entrat ja l'any 2021, aquell planejament que el PSC va impulsar, amb el mateix document que el regidor Rañé va explicar a la Junta de Compensació i al propi govern, doncs ara el vota en contra, bloquejant avui sorprenentment una millora per a Sant Feliu que va impulsar ahir per millorar Sant Feliu. Els industrials estan lògicament molt emprenyats i tots els equips tècnics dels propietaris, de l'Ajuntament i de la Generalitat que hi han estat treballant ara estan amb un pam de nas. Actuar de manera inconseqüent segons si governes o no desorienta a la ciutadania en general i emprenya moltíssim a qui està afectat directament per aquests bruscos i injustificats cops de timó. Sort que el sentit de ciutat s'imposa en temes tan importants com el Pacte de Ciutat per fer front als efectes de la pandèmia...

M’ha sortit un escrit llarg per reflexionar sobre algunes de les causes del desencís a l'hora d'anar a votar: la desorientació ideològica i el divorci emocional. Un context immillorable per al creixement d'un altre desastre democràtic: el simplisme i la irresponsabilitat, dels quals ja parlaré un altre dia. En tot cas, caldrà un enorme esforç de pedagogia política i de qualitat democràtica per reconduir aquest estat anèmic de la política en aquest moment del segle XXI...