Les idees i les organitzacions.

"Les idees no viuen sense organització", deia Gramsci. En el seu sentit polític, les idees són aquelles visions de la vida i del món per les quals ens comprometem d'acord amb el nostre sistema de valors, amb les nostres conviccions. Les idees que han  fet avançar el món, enguany que en celebrem el 230è aniversari, es resumeixen en el lema de la Revolució Francesa: idees de llibertat, idees d'igualtat, idees de fraternitat. Idees, valors, conviccions, que neixen del pensament crític i es transformen i es concreten inicialment en propostes o reivindicacions més o menys concretes i immediates i acaben configurant una visió global i estratègica que constitueix la utopia que ens mou i la ideologia amb què volem explicar-la, compartir-la i construir-la. Idees, ideals, ideologia, que han mogut homes i dones de tots els temps a l’heroïsme més generós i a alguns dels seus dirigents al terror més rebutjable.

Avui, afortunadament, les idees no comporten, com tant va passar al segle passat, “morir pels ideals”. Sovint recordo al company Josep Zamora, que va ser maquis a França i a Espanya, presoner a Mathausen, que feia conferències als instituts sobre el tema, i em deia abatut “...i tot això perquè ens acabi manant un lladre” (en referència a Jordi Pujol). Però continuen sent vives per a centenars de milions de persones d’arreu del món idees de llibertat, igualtat i fraternitat que puguin ser viables en el segle XXI, que no es resignin a una economia de mercat basada en el lucre incessant de les grans corporacions i molt menys a una societat de mercat, marcada per l’individualisme i el consumisme. Idees de transformació social que es basin en el control democràtic de l’economia, en la preservació de la vida humana al planeta, en la igualtat de drets, deures i oportunitats entre totes les persones, idees que han de viure en majories socials i electorals, no en minories insurreccionals. Idees que neixen al cor de les persones després d’observar l’entorn (indigneu-vos!), que creixen al cap de les persones després de la reflexió i la decisió (comprometeu-vos!), que es fan possibles quan es comparteixen amb persones amb qui agrupar-se lliurement per opcions similars (organitzeu-vos!), per tal de plantejar propostes quie incideixin en la vida de la gent (lluiteu!) i per marcar globalment i estratègiament el rumb d’una societat (governeu!). Idees, en definitiva, necessàries per canviar el món.

Cada persona políticament compromesa recorre a la seva pròpia manera el camí de la indignació a l’organització i la lluita i l’aspiració al govern. Però, en tot cas, sempre, sempre, cal organització: cal un partit polític que tingui capacitat i tingui voluntat, com deia un de tants lemes afortunats del PSUC, partit de lluita i de govern. Idees que ja no poden ser ni simples ni simplistes, idees que poden ser clares en els objectius... però molt confuses i insegures en com fer-les possibles a curt termini tenint en compte les limitacions dels suports, els recursos, les visions o oposicions d’altres organitzacions, etc. Patim la dificultat de construir idees de transformació social en un clar context hegemònic de l’economia de mercat, del liberalisme econòmic i polític, de la dreta política arreu del món. I patim també la dificultat de construir organitzacions polítiques democràtiques que puguin fer créixer aquestes idees i construir l’alternativa a l’economia de mercat i el liberalisme per fer un món basat en els valors de la llibertat, la igualtat i la fratermitat. Malgrat totes les dificultats, ens cal construir i tenir idees i organitzacions que es proposin la transformació social i la sostenibilitat de la pròpia espècie humana, que continuïn creient que els valors democràtics (especialment en l’economia!) són un imperatiu social i ètic imprescindibles per a la Humanitat! 

En el meu cas concret, l’espai on compartir, fer créixer i aplicar les meves idees ha estat Iniciativa per Catalunya Verds. La meva organització ha estat sempre ICV. Quan vaig entrar a l’Ajuntament, el PSUC ja s’havia transformat en ICV (any 1987). Anteriorment, a la fàbrica i a la Universitat, havia treballat sempre amb el PSUC, però no hi havia militat (les raons no vénen al cas aquí). Durant un temps vaig tenir carnet del PSC-Congrés i el vaig fundar a Sant Feliu, però la meva trajectòria política ha estat sempre a ICV. L’organització, com deia Gramsci, on analitzar conjuntament la realitat, debatre com incidir-hi, construir discurs polític, plantejar accions des de la comunicació a les mobilitzacions, elaborar i compartir propostes, des del nivell local fins als escenaris internacionals, amb aliances a Espanya, a Europa, al món. Lluny de les crítiques infundades als partits (quina organització no ha de combatre permanentment el risc de la burocratització, de l'acomodament o de l'endogàmia?), ICV ha estat imprescindible per entendre des de la convicció i la lluita per arribar a ser un sol poble a la Catalunya dels anys seixanta i setanta, fins a la construcció del Sant Feliu que tenim després de mig segle d’hegemonia política a la nostra ciutat i de 40 anys a l’Ajuntament, 32 dels quals al govern. I seguim!

I ara, com és sabut, ICV està en procés de desaparició com a tal. Per raons molt i molt prosaïques: com tota organització, ha de ser sostenible econòmicament. I, en els anys del tripartit, amb unes fonts de finançament que hauríem hagut de veure com a transitòries, vam prendre algunes decisions que s’han convertit en un llast insuperable: especialment, la compra de la nostra seu central a Barcelona. Recordo que jo mateix vaig votar a favor d’aquell compra... que ara ha estat la nostra soga al coll. Ens vam equivocar. Com ens equivocaríem ara si no reconeguéssim aquell i altres errors econòmics i no actuéssim en conseqüència. Vam arribar a tenir deutes hipotecaris per valor de més de 15 milions d’euros, que hem anat rebaixant fins a poc més de 9. Però en el marc del nou projecte polític amb què hem crescut, Catalunya en Comú, hem acordat que cap organització ha de tenir dependència de cap banc. De manera conseqüent, hem hagut de baixar la persiana. Hem hagut de renunciar al personal que treballava a les nostres seus i hem hagut de vendre tot el patrimoni que ha estat possible (la nostra pròpia seu de Sant Feliu ja ha estat venuda, i hi estem transitòriament de lloguer), Un concurs de creditors regularà el pagament dels deutes pendents i certificarà, per asfíxia econòmica, la desaparició com a tal d’Iniciativa.

Però una organització política es justifica, sobretot, per les idees polítiques que la fonamenten i els objectius amb què va ser creada. I aquí sí que no hi ha asfíxia o inanició política. Aquí hi ha present i futur, el de Catalunya en Comú, on tots els homes i dones d’ICV ens hem incorporat, al costat de molts altres homes i dones amb conviccions i objectius similars i compartits. Al 1936, diverses organitzacions socialistes i comunistes van confluir en el PSUC, el partit dels comunistes de Catalunya. Al 1987, per raons que molts de nosaltres qüestionem avui, a les portes de l’ensorrament de l’URSS, ens vam transformar en Iniciativa i vam incorporar la perspectiva de l’ecologisme polític quan gairebé ningú en parlava. I ara, per continuar creixent i incorporant el màxim possible de sensibilitats polítiques a l’esquerra dels socialistes, hem confluit i ens hem diluït en Catalunya en Comú. Canvien les organitzacions, continuem fent créixer organitzacions a cada poble i ciutat, continuem treballant amb idees de transformació social, de servei a la classe treballadora, de lluita contra les desigualtats socials, de preservació de l’espècie humana (el que està en risc de desaparició no és el planeta... som nosaltres! No és que no hi hagi un planeta B.... és que no hi ha una humanitat B!!!). Idees que incorporen noves realitats en organitzacions que creixen per adaptar-se als nous temps. Jo continuaré, i els homes i dones d’Iniciativa continuarem: a Catalunya en Comú, a Sant Feliu en Comû, casa nostra, casa teva!