Un gran i imprevist assaig de resposta a la fragilitat.

Covid-19 o coronavirus:aquest és el nom del virus que ens ha fet topar de cara amb la nostra fragilitat. Amb més de 150 països afectats i milions de persones confinades a casa, estic convençut que aquest virus ho canviarà tot. De cop ens hem adonat que tot pot canviar d'un dia per l'altre i estem prenent consciència de què i de qui ens arrecera d'aquesta realitat que hem descobert de cop. Vivim una primera resposta al descobriment sobtat de la nostra fragilitat.

En el fons, sabíem que el nostre món és fràgil però volíem fer com si no ho sabéssim. Sabem que hi ha desigualtats socials enormes i a punt d'esclatar, però queden lluny aquells nens que tanta pena fan als anuncis de les ONG i ens afanyem a tancar les portes als que s'arrisquen a travessar la mar on ens banyem en embarcacions precàries i fràgils. Sabem que l'emergència climàtica és a la cantonada, però encara debatem sobre la tercera pista de l'aeroport del Prat o l'ampliació de la terminal de creuers al port de Barcelona, volem volar sense límits, viatjar sense restriccions, cremar tanta benzina com puguem mentre n'hi hagi. Sabem que hi ha milions de persones humils i invisibles que mouen silenciosament la nostra societat, però perdem el cul per influencers i famosos de pa sucat amb oli o acceptem com a normal que tan poca gent tan rica i respectable acapari el que moltíssima gent tan pobra i prescindible necessita simplement per viure. Sabíem que els rics són cada cop més rics a costa de privatitzar beneficis i socialitzar pèrdues en allò que fa temps ningú dubtava que és de tots: la sanitat, l'educació, els mitjans de comunicació, els transports públics,... però ja se sap que sempre hi ha hagut rics i pobres, i potser jo si pugués també ho faria... Sabíem que tot plegat és insostenible... però ja ens estava bé, mentre el nostre petit dia a dia tingués, com ja deien els romans, el seu pa i el seu circ.

I un virus ens ha fet caure de cop que no anem tan bé com volíem creure. I això que, de la mateixa manera que ha vingut, el Covid-19 serà vençut i tot podria tornar a ser com era. Però no hi tornarà: perquè ara sí que tenim consciència de fragilitat. El meu dubte és quan de temps ens durarà aquesta consciència, i què haurem après quan arribi la crisi de veritat que no es limitarà a pertorbar les nostres vides unes quantes setmanes. El meu dubte és com serà tot, com serem nosaltres,quan arribi la Gran Crisi i sigui permanent i irreversible la nostra Gran Fragilitat. El meu dubte és si aprendrem alguna cosa d'aquest gran i imprevist assaig de resposta a la fragilitat quan la fragilitat sigui definitiva, quan l'escalfament del planeta i l'esgotament dels recursos naturals ens torni al lloc d'on mai hauríem hagut de sortir: éssers vius en harmonia amb un planeta viu, no consumidors voraços i malagraïts dels recursos que ens ha ofert quan aquests s'acabin i les conseqüències d'haver-los cremat siguin irreversibles. Haurem après al 2020 el que ens cal per prevenir el 2050?

Covid-19 ens ha fet evident que l'Estat i els seus(nostres!) serveis públics són fonamentals per a la vida. L'Estat, composat des del Govern d'Espanya fins al conjunt d'institucions democràtiques que van des dels governs autonòmics fins a l'ajuntament més petit, és fonamental per donar resposta a les situacions d'emergència, al sorgiment de la fragilitat. I el principal instrument de l'Estat són els serveis públics. I els serveis públics són el patrimoni de tothom, són el patrimoni de la classe treballadora, com sempre repetia l'estimat Joan Herrera. I els serveis públics es financen amb impostos. I ens enganyen els partits que ens prometen bons serveis públics amb pocs impostos, i ens roben els patriotes de qualsevol pàtria que guarden milions en tapadores o paradisos fiscals i ens els treuen dels serveis públics de tothom. Quan els defensors del neoliberalisme deien (ara no diuen ni muuuuuu) que "més mercat i menys estat", que els privats són més barats i eficients, que allò que pot fer el mercat que no ho faci l'estat, bla bla bla bla... algú s'imagina la resposta que donaria "el mercat", "els privats", a una crisi sanitària primer i econòmica després de les dimensions que estem vivint? Només cal que recordem la crisi de 2008: rics més rics i pobres més pobres, cap escut social per protegir la ciutadania...

Covid-19 ens ha fet evident que l'economia ha d'estar al servei de la vida, no la vida al servei de l'economia. Amb la parada temporal de l'activitat econòmica, hi ha hagut algunes constatacions i diverses respostes. Constatacions interessants: la disminució de la contaminació (com es veu al vídeo inicial) per les restriccions en la mobilitat i la producció, la necessitat de racionalitzar horaris i procediments de treball, la necessitat d'un control públic democràtic que reguli la globalitat de l'activitat econòmica,...I dues grans respostes possibles: la de la majoria de països, preservant la vida i limitant l'activitat econòmica (en major o menor grau, això són figues d'un altre paner) amb els confinaments i l'establiment de restriccions en tots els àmbits, o la de paísos ultraliberals, com el Regne Unit, que juguen amb foc amb la seva gent, sense limitacions rellevants en l'economia i "confiant" en una hipotètica vacuna social mitjançant un "contagi control·lat"  Vull pensar que, per prevenir la Gran Fragilitat (canvi climàtic irreversible, segona meitat del segle XXI) haurem après que s'ha de posar límits i restriccions a l'activitat econòmica en benefici de la qualitat ambiental i de la salut de les persones, que hi ha d'haver un control democràtic de l'economia. I, en la meva opinió, hi ha d'haver un importantíssim debat a l'esquerra sobre com concretar-lo i aplicar-lo.

Covid-19 ens ha retornat el valor de lo comunitari, la consciència que "tots som un". A un nivell micro, de ciutat, de carrer. Complicitats entre els que complim les instruccions de les autoritats sanitàries i aplaudim cada vespre a les vuit als metges, infermeres, personal de neteja, etc. Indignació amb qui se les passa per l'arc de triomf, anant a les torres de la Cerdanya o de València en temps de #joemquedoacasa. A un nivell global, consciència que la fragilitat és global, és universal. Consciència que ningú n'està exempt, que "l'home occidental, blanc, ric i amb poder" no n'està exempt. Que de cop podríem ser nosaltres els refugiats i rebutjats, com explica David Trueba a la seva magnífica "Distopia nuestra de cada día".  Consciència que la aquesta primera i imprevista fragilitat és global, però que totes les altres també ho són: l'emergència climàtica, l'envelliment de la població, les desigualtats socials, la lluita pel control dels darrers recursos naturals, etc. Tots som un perquè no hi ha sortides individuals, tots som un perquè deixant de banda matisos tots hem d'anar a una, tots som un perquè en temps de fragilitat o ens salvem junts o ens enfonsem per separat.

Covid-19 ens ha demostrat que l'austeritat, que una altra manera de viure és possible. Hem recuperat, espero que per més temps que només uns dies, el gust per estar junts, per no haver de córrer a tota hora, per cuidar-nos a nosaltres mateixos i a les persones que estimem, per pensar, llegir, escriure, estimar, jugar, cuinar, etc. No tothom, és clar: hi ha qui per la seva feina no ha pogut o no li han deixat, i que es mereixen tot el nostre reconeixement. I s'han accentuat també (una mica com a Nadal), les situacions prèvies no tan positives (la solitud, el desamor, la pobresa,...). Però (espero escriure aviat sobre aquest tema) que recuperem el millor sentit de la paraula austeritat i entenguem que, més enllà del consumisme compulsiu i l'acumulació de béns sovint innecessaris, hi ha una manera millor de viure, hi ha una bona vida.



Haurem après tot això quan, després d'aquesta primera i imprevista fragilitat,  arribin els temps de la definitiva i previsible fragilitat?

(Com m'agradaria que fos veritat això que explica Mar Vallecillos parlant d'"Aquell març de 2020"...) Mentrestant, una modesta proposición i moltes gràcies!!!