El Parc Nadal i la seva font.

Foto de l’Arxiu. Codi ACBL51-90-N-9659

Amb l'arribada del tren a Sant Feliu, la nostra ciutat va començar a tenir l'estructura urbana bàsica que encara tenim avui. La línia ferroviària de Barcelona a Molins de Rei es va inaugurar el novembre de 1854. Llavors, a meitat del segle XIX, érem un poblet de prop de dos milers i mig d'habitants, dels quals dóna bona informació el padró de 1857. Un poblet de pagesos que s’estenia al voltant de la nova carretera Reial (actual carrer Laureà Miró, construïda en regnat de Carles III en les dècades de 1760 i 70) i l'antiga (actual carrer Falguera, d'origen medieval).

Poc abans de l'arribada del tren, un dels homes de negocis barcelonins impulsors de la nova línia ferroviària, Antoni Nadal i Pujolar (1810-1876) compra diverses finques entre els entorns de l’església (construïda tres segles abans sobre una antiga capella medieval) i el traçat de la futura línia. Serà una línia important (és la primera línia de tota Espanya amb doble via, es perllongarà fins a Tarragona, València i Madrid,...) i sap que tot canviarà (i ell s'enriquirà) amb aquest nou mitjà de transport. Així que es converteix en propietari de gairebé tot el que és el barri centre de Sant Feliu: el clos de Can Nadal. Es fa una gran torre on ara hi ha l'Escola Nadal i un passeig arbrat fins a la porta de casa seva... on fa situar la nova estació de tren. Com ell, altres burgesos barcelonins es faran torres i cases d’estiueig a Sant Feliu. Cap, però, com el senyor Nadal deixa empremta en la nostra història i toponímia: passeig Nadal, escola, Nadal, Parc Nadal, barri de Can Nadal. Durant dècades, a mesura que la ciutat creix i es desenvolupa, la família Nadal va venent terres a l'Ajuntament de Sant Feliu. Finalment, un besnét d'Antoni Nadal, de nom Antoni Clavé i Nadal, Comte de Vilardaga, ven el que queda del patrimoni familiar l'any 1932 a l'Ajuntament republicà, que hi preveu fer una escola, un gran parc i una franja d'habitatges per finançar el projecte. Finalment, el Parc Nadal de propietat municipal i obert a tothom es va inaugurar el maig de 1933, amb la presència del President de la Generalitat, Francesc Macià.

Durant la Guerra Incivil, al 1938, sota el que ara és la zona de jocs del Parc, es construeix un refugi antiaeri, donat els temors als bombardejos de l'aviació feixista italiana a Barcelona i els seus entorns. La meva mare, nascuda al 36, em comenta que la seva mare la hi portava. S'hi entrava i sortia pel passeig Nadal... on ara hi ha una de les cases al carrer que, popularment, sempre se n'havia dit "el passeig dels rics". Anys de manca d'atenció i de manteniment i d'intenses pluges en van provocar un greu deteriorament. Al 2006, en una moció d'Iniciativa, vam demanar que es valorés la seva possible recuperació del refugi. Considerada inviable, el 2010 es va senyalitzat i col·locar un panell informatiu.  Però no deixo de pensar que, quan l'Ajuntament tingui la possibilitat de fer-ho, seria bo reconstruir, encara que sigui de bell nou i modificant els elements originals que siguin irrecuperables (com ara l'accés original), un espai de memorial als patiments de la Guerra Incivil i de pedagogia de la Pau.

Durant la dècada dels cinquanta i seixanta, com deia, el parc perd gairebé un quart de superfície perquè s'hi edifica per tot el lateral del Passeig Nadal i un tram del carrer de Dalt (llavors de Zumalacárregui) a partir de l'edifici dels Jutjats. No sé si per compensar, i durant l'alcaldia de Pere Miras, a primers dels anys seixanta es van fer millores de manteniment i embelliment, es va ubicar la primera zona de jocs infantils (al mateix lloc que ara) i es va decidir la instal·lació d'una font, al costat del vell estany on es recollia l'aigua de l'antiga finca. Aquella font es va encarregar l'any 1961 al pintor santfeliuenc Joan Torres Viver. L'any següent, quan jo tenia cinc anys, aquella magnífica font, en tres cossos que resumeix Sant Feliu com a Ciutat de les Roses, i com a ciutat agrícola i industrial, ja va ser una realitat. Qui, per sobre dels 30 anys, no té una foto com la que encapçala aquest article?

Ventades molt intenses als inicis dels anys de la democràcia recuperada, provoquen la caiguda d'alguns pins i es comencen a posar tensors per salvar-los. Però el pas del temps i les inclemències en provoquen un cert deteriorament. Sumem-hi un ús molt intensiu i un manteniment poc intensiu. A la primera meitat dels anys noranta, l'Ajuntament decideix una millora i reforma a fons del Parc Nadal mitjançant una Escola Taller, un dels instruments llavors existents per donar formació per al treball per als i les joves que no aprovaven l’ensenyament obligatori, llavors encara l'EGB. La remodelació es va inaugurar el 14 d'abril de 1996.

De vegades passa que les remodelacions tenen pros i contres i generen polèmiques. Recordo que les dues polèmiques principals van ser la supressió de la font i la col·locació de bancs incomodíssims per a les esquenes de la gent gran. Vist ara (que fàcil és fer de capità Aposteriori...) em sobta que ni tan sols parléssim del refugi o ens penséssim millor el canvi de la font. Globalment, però, el parc va guanyar en funcionalitat (activitats durant l'any, especialment a les festes de Primavera i de Tardor), en seguretat (nou enllumenat alt i baix, drenatges nous per evitar bassals,...) i en accessibilitat (noves rampes per evitar barreres arquitectòniques, nova entrada lateral pel carrer Constitució,...).

A les ventades del 23 i 24 de gener de 2009, cauen novament molts pins i altres arbres i el parc s'empobreix notablement, però l'equip de govern de llavors decideix no fer res per pal·liar aquell desastre. Sis anys després, vam decidir fer una important replantació i millora de vegetació al Parc, com vaig explicar en aquest article. Vam haver de prendre altres decisions en el mateix sentit de preservar el parc, com ara el trasllat de les Festes de Tardor de l'Alternativa a la plaça del 8 de Març. Crec que els resultats d'aquelles decisions són positius i salten a la vista.

Torno a l'artista local Joan Torras Viver. El 17 de març de 2016, es va presentar un documental de Joan Nicolau sobre el gran pintor santfeliuenc. Hi vaig assistir com a alcalde, però a mesura que avançava el documental, recordava el Jordi nen que bevia d'aquella font sempre que anava als tobogans o a buscar pinyons amb el meu pare, el Jordi nen que va ser alumne del senyor Torras a 2n de Batxillerat Elemental als Padres, el Jordi pare que portava a beure els seus tres fills que eren petits i es tiraven pels tobogans i anaven a buscar pinyons...


I vaig decidir proposar als meus companys del govern municipal i a tots els grups municipals la reconstrucció de la font del Parc Nadal. Estàvem treballant en el Pla d'Inversions del Mandat 2016-19, i la meva proposta va ser ben valorada i acceptada per tots els grups municipals del mandat passat. L'estiu de 2017, si no recordo malament, ens vam reunir a l'Ajuntament amb el senyor Torras i el seu fill Joan. De seguida ens vam posar d'acord, i es van comprometre a lliurar tot el material gràfic per poder fer la reproducció exacta de la font. La volíem pressupostar per al 18, però al final va anar al del 19 i s'ha acabat a la primavera de 2020. Estic segur que la recuperació de la font dissenyada per Joan Torras Viver alegrarà els cors de la gent que en va gaudir durant tres dècades i mitja i agradarà molt i molt als joves, adolescents i infants que no la van conèixer, la gaudiran durant dècades i en tornaran a fer un símbol de la nostra ciutat!

27/05/20, foto de Rafa Bellido