"La ciutat en un cub", Jordi Ferrer. Fet a Sant Feliu, juliol de 2019.
En Jordi Ferrer proposa una mirada global i profunda sobre la nostra ciutat i, de fet, sobre les ciutats metropolitanes cada cop més interrelacionades i amb més serveis (i problemes) compartits. Ho fa en base a les sis cares d'un cub, que identifica i analitza de la següent manera:
- Els partits.
- L'alcaldia.
- L'Ajuntament
- La ciutat.
- L'associacionisme
- La ciutadania.
- La ciutat en un cub. Introducció, els Partits-càrtel i l’alcalde-Xèrif (1/3)
- La ciutat en un cub. L’ajuntament-empresa i la ciutat-smart (2/3)
- La ciutat en un cub. L’associacionisme-fake, el ciutadà-emprenyat i epíleg (3/3)
2) He de confessar que no em va agradar l'enfocament de les dues primeres cares: alcalde-xèrif??? partit-càrtel??? De debò que el paper de l'alcalde es limita a la progressió d'alcalde-carismàtic dels vuitanta, alcalde-gerent dels noranta porta a l'alcalde-xèrif del segle XXI? Donant per descomptat que és una reflexió general, que no se centra a Sant Feliu (bufffff per la part que em toca....) i que sempre és un risc present (mireu què ha passat recentment a Badalona o penseu quin podria haver estat el tarannà d'un impossible retorn de Vázquez o Alegre a l'alcaldia), no crec que el model d'alcalde/essa ocupat i preocupat especialment en la seguretat sigui el que Sant Feliu necessita i espera, més enllà de moments puntuals o sectors molt minoritaris vinculats a l'extrema dreta. De fet, el mateix Funti en el darrer paràgraf ja es respon a sí mateix apuntant que la nostra ciutat té totes les possibilitats d'una alcaldia que, tenint sempre present els temes de seguretat (només faltaria!), es preocupi més, per citar també un punt que esmenta, pel rendiment escolar de la població i pel conjunt de polítiques socials que facin possible una igualtat efectiva de drets, deures i oportunitats per a cadascun dels nostres conciutadans i conciutadanes. Aquesta ha estat sempre la meva dèria i estic convençut que és él principal criteri d'actuació de la Lídia.
1) Tampoc em va agradar la imatge de partit-càrtel, tot i que la reflexió que planteja en Funti (que no és en cap cas una crítica gratuïta i ara tant de moda anti-partits) posa sobre la taula elements crítics de funcionament dels partits que cal tenir presents. Vint-i-vuit anys de regidor a l'Ajuntament i de militant d'Iniciativa m'han permès veure entrades de gent il·lusionada i sortides de gent desil·lusionada, i pensar sobre els múltiples factors que provoquen un i altre "moviment". Deixeu-me aportar una perspectiva general, ja que (tret de les candidatures merament locals tipus Veïns o Fem Poble) els partits locals vivim amb intensitat els va-i-véns del context polític català, espanyol, europeu i mundial. I ho fem sovint amb desorientació: conflictes interns, relats o aliances difícils de pair, impotència davant tants anys de governs de dretes aquí i arreu, personalismes estèrils... però també amb la consciència que només la ciutadania organitzada democràticament en partits pot, ja que no "asaltar los cielos", sí posar les institucions al servei de la millora de la vida dels treballadors i les treballadores de totes les classes. I deixeu-me també aportar una perspectiva local: la de l'ètica de la responsabilitat quan governes l'Ajuntament, segurament per sobre del que seria necessari. Vull fer un escrit sobre això, sobre el que jo dic "efecte Gòtic", en referència al bar tancat del carrer Falguera. Des de fora del govern o des de l'oposició, n'hi ha prou amb un discurs general sobre la necessitat de fer compatible el lleure nocturn amb el descans dels veïns: uns quants minuts del teu temps si un possible conflicte concret no t'afecta directament. Però en el govern canvia mooooolt: atendre i escoltar veïns i veïnes, atendre i escoltar propietaris o treballadors del bar o activitat que genera conflicte, elaborar i valorar estratègies primer de mediació i després de solució, i un llarg etcètera: mooooltes hores. Moltes vegades ho he hagut d'explicar a militants que es queixen que l'Ajuntament "xucla i canvia" els companys i companyes regidors i regidores. Una assignatura sempre pendent, i en la qual en Jordi posa encertadament el dit a la llaga... més enllà que consideri desafortunat el títol d'aquesta cara del cub.
3) Anem a l'Ajuntament. Per a mi, és un enfocament correcte, però no el considero central. Em fa l'efecte que es fixa en la guarnició (què passa amb les dades) quan l'anàlisi que pertoca -sempre que parlem des d'una perspectiva general, com fa en Jordi Ferrer- és sobre el propi paper de les administracions públiques i en concret de les locals, en un context pràcticament de "dictadura de mercat" que les vol reduir al mínim i circumscriure pràcticament a tasques de registre i de seguretat: aquest és, per a mi, el tall de la qüestió. Ho apuntava en aquest escrit de fa un any. La dreta està aconseguint calar el seu discurs: menys impostos per sostenir serveis que pot prestar la iniciativa privada, els serveis públics només com a subsidiaris dels privats i concebuts pràcticament com a caritat o beneficiència (llegeixi's USA), menys Estat i més Mercat, etc etc etc. Contra aquesta perspectiva, que ens porta a la irrellevància en la vida de la gent i ens condueix a ser un bon ajuntament quan et pots treure qualsevol certificat per internet amb menys clics que l'Ajuntament del costat, calen dues coses, en la meva opinió: ajuntaments ben gestionats en les seves competències i ajustats als seus recursos, i voluntat política de convertir els governs locals en garantia del dret a la ciutat, a gaudir en igualtat de condicions dels serveis i les oportunitats de la ciutat, des de les escoles bressol fins a l'esport, des de l'ocupació fins a l'habitatge. El combat ideològic sobre el sentit i la necessitat dels serveis públics es traslladarà més aviat que tard als ajuntaments. I estic convençut que l'Ajuntament de Sant Feliu (pioner en polítiques com la tarifació social o els plans de rescat social) sabrà reivindicar i dur a terme un paper actiu i principal per guanyar i consolidar espais d'igualtat per a la nostra ciutadania.
4) Coincideixo al mil per mil amb el que planteja en Jordi en aquesta revisió crítica del concepte "smart city" centrada en la proliferació de sensors i dispositius tecnològics diversos. M'encanta el concepte de quotidianietat cooperativa, de talent o intel.ligència col.lectius com a constructors de veïnatge. Aquest és el gran repte: la saviesa col.lectiva deu ser saber construir un bon veïnatge en ciutats com la nostra i en temps d'internet. Jo no ho hauria pogut expressar millor!
6) Moltes coincidències també en aquesta triple visió de ciutadans emprenyats, ciutadans passius i ciutadans compromesos. A Sant Feliu, aquests grans blocs coexisteixen i es manifesten com a tot arreu: qui no ha sentit a parlar del "català emprenyat"? qui no ha llegit sobre l'emprenyament de l'home blanc, madur i aturat per explicar l'ascens de l'extrema dreta als EEUU i arreu?. Vaig poder comprovar en el meu facebook què fàcil és abocar airades queixes i emprenyaments sovint per minúcies, i vaig poder comprovar en gairebé tres dècades de representació democràtica municipal que difícil és el pas de ciutadà emprenyat a ciutadà compromès... I com és d'imprescindible que hi hagin i sorgeixin ciutadans compromesos, ciutadanes compromeses. I això em porta al darrer apartat i fonamental: les nostres entitats, clubs i associacions.
i 5) Deixo per al final un tema que a mi també m'amoïna de fa temps: la indubtable importància i també les limitacions de l'associacionisme a Sant Feliu. Comparativament amb altres municipis, tinc la impressió (per tenir la certesa hauria d'haver aprofundit en una anàlisi comparativa que no he fet) que tenim un nombre elevat d'entitats en tots els àmbits: cultural, esportiu, educatiu, social, de lleure, veïnal,... : aquesta és la bona notícia. La mala notícia la retrata molt bé (i amb esperit constructiu en tot moment) en Jordi Ferrer en aquest apartat, i jo l'he pogut constatar anys i panys: l'atomització i el tancament. Ho veig molt clar en els abundantíssim concerts que hi ha a la nostra ciutat: si és un concert de l'entitat tal o de l'escola qual, hi van els de la corda de tal o de qual... però la barreja de públics és molt i molt difícil. Recordo un magnífic concert de guitarres a l'Auditori anunciat amb temps i forma... al qual vam anar vuit o nou persones, potser perquè cap entitat o associació "se'l va fer seu", i a Sant Feliu ens movem molt -aprofitant que parlem de música- per "cordes", per ser d'una corda o l'altra, per la corda d'aquell/a o de l'altre/a,... D'altra banda, amb l'Àngel Merino vam acabar amb la contínua fragmentació de clubs o d'entitats negant subvencions a l'escissió de l'escissió de tal entitat (com si fossin partits polítcs) i afavorint coordinació i concentració d'entitats culturals (FETS, Dia d'Andalusia...) que anteriorment tenien tendència a anar per lliure. Però ha estat impossible afavorir la fusió d'entitats per tenir masses socials més sòlides, més capaces de generar activitats o serveis, més plurals i més representatives. Jo sempre he imaginat, per exemple, una Unió Esportiva Sant Feliu amb milers de socis i de sòcies i amb seccions de futbol, bàsquet, natació, handbol, etc. però cada vegada que aquest tema ha estat tan sols insinuat... no ha arribat ni a foc d'encenalls. Aquest és, sens dubte per a mi, un camp del que sovint fem bandera (jo mateix he repetit fins a la sacietat que els comerços i les entitats són el motor d'un Sant Feliu viu i actiu), però que té un enorme marge de millora, on trobo a faltar molta generositat per buscar i potenciar mínims comuns denominadors, i veig molt més interès en el matís particular que a tots ens diferencia. M'he sentit molt identificat amb aquest escrit que ha fet en Funti.
I acabo. És enormement d'agrair que en Jordi Ferrer, ànima del Fet a Sant Feliu, hagi volgut crear i compartir una reflexió d'aquesta amplitud i profunditat sobre la nostra ciutat. No passa, malauradament, gaire sovint. També és enormement d'agrair que hagi entrat en allò que configura la vida de la ciutat, el seu funcionament. De vegades (com ara en la recent campanya de les municipals) abordem aspectes puntuals i immediats i reservem la visió estratègica per a les grans obres, cosa lògica quan abordarem la transformació urbana a cavall del soterrament. La quantitat i la qualitat dels temes que ha plantejat en Funti va molt més enllà i parla dels actors, dels sis grans actors d'aquest cub de Rubik, al marge de l'espai física, de l'escenari, en què vivim/representem l'obra. Clar que cal fer debats urbanístics, sobre el model econòmic i comercial, etc. però els sis àmbits d'anàlisi que ha presentat en Jordi Ferrer em sembla que són clarament els fonamentals.
I finalment (ara sí que acabo!) cal situar qualsevol anàlisi primer i debat després sobre la nostra ciutat en dos contextos que són claus. El primer és el context metropolità, i en Jordi l'aborda en una "preqüela" d'aquests tres articles i que podeu llegir aquí. El segon és el context polític general (català i espanyol) i tot el que això comporta o pugui comportar (crec que encara està per veure) en l'evolució de la nostra ciutadania. Però aquest segon element de context crec que en Jordi ens l'ha deixat a cadascun/a de nosaltres... si més no fins que hàgim paït tant l'accelaradíssim i canviant panorama polític i electoral i, evidentment, tota la teca que ens ha posat damunt la taula amb aquests tres més un articles que ens ha regalat.
Gràcies pel teu enorme regal, tocayo!!!!!
Comentaris