Pensant sobre el 27-S: 1) empat permanent, complexitat creixent. 2) un clàssic: tocant la fibra, la pàtria passa per davant de la classe, 3) CSQEP no ha pogut, però podíem fer una altra cosa?

1. Sobre un possible empat permanent...
La participació a les eleccions de diumenge passat les fan absolutament incontestables: 4 de cada 5 ciutadans i ciutadanes de Catalunya han fet sentir la seva veu a les urnes. Cadascú les ha viscut i ha votat en la seva clau individual, però el que està clar és que el debat entre independència sí o independència no s'ha instal·lat en la majoria de l'electorat, per més que alguns, des de Catalunya Sí que es pot, intentéssim trencar aquest marc conceptual dominant. És clar que no ens n'hem sortit, i aquí està tothom comptant els del sí i els del no. Curiós que abans els del sí ens diguessin traïdors i ara ens vinguin al darrera, curiós que els del no ens diguessin indepes i ara també ens vinguin al darrera. A mi, si m'han de comptar en algun lloc, que em comptin en el bàndol de la democràcia, en el bàndol de la classe treballadora, en el bàndol dels que no volem que ens divideixen en bàndols.

Però el cert és que el discurs hegemònic ha provocat unes eleccions i una divisió en bàndols. Explícitament, han votat per la independència el 47,7% dels electors (Junts pel Sí i CUP), han votat contra la independència el 38,2% (Ciutadans, PSC i PP) i hem votat a favor de dur a terme un referèndum de debò l'11,5% (CSQEP i Unió). Un 1,6% ha votat blanc, en nul o a altres candidatures. En tot cas, després de diumenge passat, està clar que JxSí ha guanyat i que amb la CUP poden teòricament sumar 72 diputats i diputades, però també està clar que no arriben a tocar el mínim de 2 milions de persones en un cos electoral de més de 4,1 milions. L'àrea metropolitana de Barcelona, on es jugava el joc principal d'aquest partit, valgui el símil tenístic, se'ls ha tornat a resistir. Són molts, tenen molta força, però no són suficients i no tenen la força suficient.

Ens podem trobar, amb els matisos que vulgueu, davant d'una situació d'empat permanent, amb una impossibilitat clara (ep, és la meva opinió estrictament personal!) de guanyar un referèndum sobre la independència en les condicions que la Unió Europea ha establert en circumstàncies similars (55% de participació, 55% de Sí). Hi veig una complexitat creixent: mitja Catalunya allunyada i confrontada políticament a l'altra mitja, amb una petita franja (de la que orgullosament formo part) que no vol ni accepta aquest allunyament ni aquesta confrontació.

Caldrà molta política d'alçada. I no la veig ni a una banda ni a l'altra de l'Ebre. La imputació del president Mas i la data del 15/10 per citar-lo a declarar mostra la voluntat del PP de tensionar fins al màxim el conflicte que el mateix PP va obrir recollint firmes contra (l'Estatut de) Catalunya. L'obstinació del president Mas d'iniciar un procés d'independència amb una majoria menor que la necessària per l'Estatut de 2006 que la mateixa CDC va aprovar em sembla una irresponsabilitat que l'allunya del respecte i la consideració que Catalunya crec que mereix. Em temo que és una situació que va bé a CDC a Catalunya i al PP a Espanya: es retroalimenten i estic convençut que els va bé. A ells, és clar. Ni a Catalunya ni a Espanya. Em temo que els està bé viure del "processisme". I no m'agrada gens ni mica. Però bé: les urnes han parlat i amb aquesta farina hem de fer el millor pa.

2. Sobre la pàtria i la classe...
Sobre si els treballadors tenen pàtria o no, sobre si el capital té pàtria o no, s'ha escrit molt des de mitjans del segle XIX i la irrupció del moviment obrer, la I Internacional, la Comuna de París, etc. L'esclat de la I Guerra Mundial va propiciar un debat polític a l'esquerra internacionalista proletària sobre la deserció dels soldats de la classe obrera en els exèrcits de les burgesies nacionals. Alguns dirigents socialistes i comunistes de l'època es van oposar, en nom d'un discurs internacionalista i de classe, a la guerra. Cada cop van ser menys. Entre els més destacats, el grandíssim Jean Jaurès a França o l'enorme Rosa Luxembourg a Alemanya. Un va morir assassinat a París acusat de traició a la pàtria, i l'altra va seguir el mateix camí, uns anys més tard, ofegada a un canal de Berlin. Així començava un clàssic: el front nacional sempre guanya al front popular. Tocant la fibra a la gent, fent magnífics els trets "dels nostres" i rebutjables els trets "dels altres", animant fins a l'extrem una confrontació sobre posicions cada cop més oposades, la pàtria sempre acaba vencent a la classe. Com s'explica, si no, que tants treballadors i treballadores votin a partits que van contra els seus interessos de classe, contra les seves condicions materials i objectives de vida?

Històricament el recurs a la pàtria (i a Déu, i a la família, i al guanyaràs el pa amb la suor del teu front, etc) ha estat un discurs injustament apropiat per la dreta. Les esquerres d'alliberament nacional i anticolonialista, per sort, van trencar a mitjan segle XX i en molts llocs aquesta hegemonia dretana en aquest discurs. Però aquí, l'hegemonia en el discurs de construcció de la pàtria l'han tornat a capitalitzar dues dretes: la catalana de CDC (i el suport forçat i in extremis d'ERC) i l'espanyola de Ciutadans. Per a mi (ep, insisteixo que és la meva opinió estrictament personal!) CDC ha passat de la paciència a la independència quan li ha convingut i per hegemonitzar politicament i socialment el seu procés. L'acompanyen -i admeto que em costa entendre-ho-, gent que mai hauria cregut que admetria el lideratge de la dreta per tal de sumar-se a la candidatura on participa CDC. Per reacció, han alimentat (in?)conscientment el pol oposat. Com a resultant, en el nou Parlament de Catalunya, la portaveu del primer partit de l'oposició no farà oposició de classe, sinó oposició de bandera. Confrontació no de classes socials, sinó de sentiments nacionals Dreta contra dreta en temes de conflicte nacional, dreta al costat de la dreta en temes de conflicte social. 

No m'agrada gens aquesta configuració de govern i principal grup de l'oposició. Però, com ja he dit abans, les urnes han parlat i amb aquesta farina hem de fer el pa. Estic absolutament convençut que Lluís Rabell i els deu diputats de CSQEP que l'acompanyaran al Parlament seran la veu més sòlida i persistent en defensa dels drets laborals, dels drets socials i dels serveis públics en la nostra cambra legislativa. Encara que, com ha passat en aquestes eleccions, sigui durant algun temps un discurs silenciat, sobre temes silenciats. Però com diu en Lluís Rabell, sembrarem, no ens cansarem de sembrar, perquè el discurs que defensem creixi, creixi, creixi i es faci absolutament impossible silenciar.

3. Està clar que no hem pogut, però podíem fer una altra cosa?...
Fa escassament tres mesos, al juny, en Joan Herrera i la Dolors Camats publicaven aquest article a El Periódico: posaven les bases del que s'havia aprovat en la darrera assemblea d'ICV de Viladecans, entorn de la necessitat de construir un projecte polític d'àmplia base social, en què confluir diverses formacions d'esquerres. El nom previst era Catalunya en Comú. De referències n'hi havia moltes: des del Frente Amplio uruguaià fins a la Syriza grega. La consciència era (I ÉS!!!) molt clara: sumant, multipliquem. Jo mateix he parlat amb intensitat d'aquesta necessitat en aquest article i en aquest altre.

La confluència en què es pensava fa uns mesos era l'equivalent, a nivell català, de les candidatures d'unitat popular amb què es van guanyar molts ajuntaments, començant per Barcelona. Després, les coses no han anat com esperàvem (començant per la poquíssima implicació de la pròpia Barcelona en Comú) i la confluència ha tingut un abast molt més limitat de l'inicialment previst. Amb tot, estàvem convençuts que ampliant la nostra coalició d'Iniciativa i Esquerra Unida a Podemos i a altres sectors (Equo, una part important de Procés Constituent, moviments socials, etc) seríem capaços de trencar el discurs hegemònic de confrontació del sí i el no per instal·lar la necessitat d'afrontar els problemes socials que té el nostre país (atur, pobresa, desigualtat creixent, precarietat laboral, retallades dels serveis públics, etc). El cas és que, vistos els resultats, no hem pogut, no ens n'hem sortit.

L'opció estratègica de sumar amb altres forces d'esquerra és encertada: aquí ni podem ni volem fer una altra cosa!!! Algunes decisions tàctiques no han estat encertades i aquí sí que hem de voler i de poder fer altres coses. Des d'un protagonisme excessiu dels líders de Podemos en la campanya (i el desconeixement del nostre país que han evidenciat, tot i que al final han corregit notablement), fins a lemes, imatges i missatges de campanya que han estat poc convincents i il·lusionants. D'aquesta manera, el vot indecís de molts barris metropolitans s'ha decantat finalment, principalment, a Ciutadans.

A Sant Feliu, les dades taula per taula les podeu veure aquí. Fet a Sant Feliu, n'ha fet aquí una bona anàlisi. Com sempre, m'interessa l'homogeneïtat de vot en els barris de Sant Feliu. El podem veure en aquesta taula:

Els números finals de cada taula els he obtingut dividint el districte amb vot més alt (en verd) pel districte amb vot més baix (en gris). Com més homogenis o semblants són aquests valors, el quocient és més baix i per tant indica un vot més homogeni i equilibrat en tots els barris. Com ja va passar en les municipals, com passa històricament a Sant Feliu, els vots a les nostres candidatures són els que tenen un comportament més igual en els diferents barris, cosa que ens enorgulleix i ens referma en la nostra idea d'un partit que no accepta confrontacions per sentiments nacionals i que lluita incansablement (i lluitarà!!!) per fer de Sant Feliu, de Catalunya, un sol poble!