Pel meu avi, per la meva néta, per humanitat, per la Humanitat.

Aquests són els meus avis per part de pare: Narcís i Montserrat. Calculo que la foto és de 1961, i el nen que mira fixament a la càmera sóc jo.

Vint-i-dos anys abans, el meu avi va traspassar la frontera amb l'exèrcit del govern legítim i democràtic de la República, que no va poder amb el terror feixista. Ell va ser un dels espanyols amuntegats al camp de refugiats de Sant Cebrià, al Rosselló. La Creu Roja de Suïssa va permetre que. mesos després. es pogués posar en contacte amb la família: per saber simplement on eren i com estaven. La Creu Roja ja feia anys que era fantàstica.

Cinquanta-quatre anys després, aquest sóc jo amb la meva néta Ane. Ha tingut la sort de néixer a ca la meva filla Laura i el meu gendre Aitor. Ells l'adoren i ella és naturalment i immensament feliç. A casa, veient-la, veient-nos, sabent valorar la nostra realitat i agraint la vida dels qui ho han fet possible, també som feliços.

Però l'atzar no té bones cartes per a tothom. A altres Anes d'altres pares i d'altres avis, l'atzar els juga males passades. Molt males passades. I ens podria haver passat a tu i a mi. Ho explica de manera clara i extraordinària la nostra Joana Raspall:

Podries ….podries…

Per tot això pensa

Que importa tenir

les mans ben obertes

i ajudar qui ve

fugint de la guerra

fugint del dolor

i de la pobresa

Si tu fossis nat

A la seva terra

La tristesa d’ell

Podria ser teva.

Per aquestes tan simples i tan profundes raons, l'Ajuntament de Sant Feliu s'ha ofert de manera ràpida i clara per formar part de la xarxa de ciutats acollidores de refugiats que fugen de les guerres i la misèria que afecten al mateix bressol de la nostra civilització, a l'Orient proper i mitjà, a Àfrica. Hem mostrat la nostra disposició i la nostra voluntat de formar part d'aquesta xarxa i d'acollir persones refugiades molt conscients de dues coses: 1) és un problema global que cap ajuntament per sí sol pot resoldre, per més que els encapçalin dones de la valentia i la vàlua d'Ada Colau, i 2) volem fer front a aquesta situació extrema quan evidentment hi ha problemes a les nostres ciutats.

Punt 1: el que l'Ajuntament reclama i s'ha ofert és que existeixi i ens involucrem en una actuació conjunta de totes les adminitracions en les quals els ajuntaments hi podem i hi volem tenir molt a dir. Volem aprendre i aplicar les lliçons que ens donen ciutats històricament implicades en l'acollida de refugiats, com vaig escriure en aquest article de fa cinc anys sobre la ciutat sueca de Södertälje. De forma coordinada amb governs i entitats com Creu Roja o ACNUR volem assumir i no defugir les nostres responsabilitats en acollida: no n'hi ha prou en condemnar imatges de naufragis o de violència en les fronteres, cal assumir la nostra part en l'acollida dels qui fugen de la guerra i la misèria, i assumir incansablement el compromís d'analitzar i combatre les causes de la guerra i de la misèria.

Punt 2: per al nostre ajuntament, és plenament possible l'atenció a les nostres famílies en risc d'exclusió social i l'acollida a famílies que fugen de les situacions de violència i guerra dels seus llocs d'origen. Per al nostre ajuntament, és una prioritat atendre totes les demandes de les comissions socials de centre, les peticions de col·laboració de la PAH, els ajuts contra els talls de subministraments, l'acompanyament a les famílies des dels serveis socials,... I continuarà essent així, sens dubte!

Sant Feliu ha estat sempre una ciutat valenta en les lluites i sensible a les necessitats. Una ciutat amb valors d'igualtat, llibertat i fraternitat, i estic absolutament convençut que la ciutat on vaig tenir l'atzar de néixer em ratificarà en l'orgull de formar-ne part! Pensant en tots els nostres grans, pensant en tots els nostres infants, pensant en la Humanitat, pensant amb humanitat!