La pobresa crònica: també a Sant Feliu, el problema que més m'amoïna.
Però mentre era al Parlament, no podia deixar de pensar en Sant Feliu i en els exemples concrets que, a la nostra ciutat, conec i posen cara a les situacions que les entitats descrivien. El conciutadà de 52 anys i quatre anys en atur que plorava desconsolat aterroritzat pel dia que morís el seu sogre; la conciutadana de 39 anys sola i amb dos fills a qui in extremis hem evitat que facin fora de casa; els matrimonis en què fins i tot tots dos treballen però el lloguer o la hipoteca se'ls emporta gairebé tres quartes parts del seu sou i fa mesos que no arriben a final de mes; la nena que en les visites a l'Ajuntament plora sense consol perquè no vol tornar al país dels seus pares, que fa anys que no troben feina, però que diu i repeteix que no és el seu país; la conciutadana desesperada que m'insulta dient què fàcil és per a mi parlar en el meu despatx quan mai no he passat gana; l'avi que em plora demanant qualsevol feina per a qualsevol dels seus fills en atur, inesperadament ara tots a casa seva i al seu càrrec; les desenes de persones que es presenten a qualsevol oferta de feina que hi ha a la nostra ciutat, al nostre ajuntament; els centenars de persones que mengen i es vesteixen gràcies als bancs d'aliments, a la tasca de Càrites o la Creu Roja; els avis i les àvies que sé que callen i que sé que ploren dia sí i dia també; els homes i dones que, fregant només els cinquanta anys, ja saben que difícilment tornaran a treballar i cada dia els és igual i etern i dolent...
Sentia parlar ahir a molta gent al Parlament i gairebé totes coincidien en el diagnòstic: la llei del més fort, la dictadura dels mercats, el lucre com a únic motor de l'economia, el capitalisme salvatge, la manca de control democràtic de l'economia,... I també gairebé totes coincidien en algunes propostes: ningú va parlar de model econòmic diferent, potser perquè no tenim ni la saviesa ni el coratge per definir-lo i construir-lo, però tothom avançava línies en què caldrà treballar: la renda de ciutadania, mesures per eximir i no només per ajornar els deutes amb les companyies de subministraments, polítiques diferents de serveis socials i d'educació, etc. Però també llavors pensava en Sant Feliu i en l'ajuntament: mentre tot això arriba, i quan tant el govern central com el català són insensibles als drames personals i socials que conviuen amb nosaltres cada dia, què podem fer des de l'Ajuntament per ajudar a mitigar tant de patiment?
Estic desgraciadament convençut que no hi haurà sortida de la crisi per a milers dels nostres conciutadans i conciutadanes. Si arriba en algun moment la recuperació, serà massa tard per a centenars d'aturats de llarga durada, per a centenars d'avis i àvies amb pensions de misèria i amb els estalvis escurats per ajudar als seus fills i filles,... Crec, tristament, que la sortida de la crisi tindrà com a víctimes a milers de conciutadans i conciutadanes que, mentre no arribin governs i polítiques que hi siguin sensibles tant a Madrid com a Barcelona, només podran comptar amb la sensibilitat i el suport del seu ajuntament, del nostre ajuntament.
De cara a les properes eleccions municipals, crec que aquest és el tema en què hem de centrar les nostres anàlisis i les nostres propostes: lluny dels grans projectes d'obres, ens haurem de centrar en l'atenció als centenars i centenars de santfeliuencs i santfeliuenques atrapats injustament en la xarxa de la pobresa crònica. Haurem de revisar a fons les nostres polítiques socials i d'ocupació, d'educació i d'habitatge, d'alimentació i de salut, de col·laboració amb les entitats de suport als aturats, la gent gran, etc. Haurem de detectar qualsevol risc de segregació social per evitar-lo com sigui, de detectar qualsevol risc de segregació urbana que tan sovint acompanya la segregació social. Haurem d'estar absolutament amatents a la possible aparició d'un Sant Feliu de dues velocitats, a la possible aparició de santfeliuencs i santfeliuenques que es puguin sentir de segona,...
Ahir, al Parlament, m'adonava de quantes vegades ens entretenim en banalitats quan tenim drames enormes al costat de casa. Drames que no admeten quedar-se només en el plor o el plany: necessiten la lluita al carrer, l'alternativa política clara i majoritària a les institucions i, pel que fa a nosaltres, la nostra màxima sensibilitat, atenció i prioritat en l'acció de govern. Demano, gairebé reclamo, que qui es vulgui presentar a les properes eleccions municipals a Sant Feliu centri el seu programa en una reflexió estratègica i en una proposta d'acció immediata per abordar les implicacions d'una pobresa inevitablement cronificada a la nostra ciutat.
Comentaris