Drets socials per a tothom: també la teleassistència per a tota la nostra gent gran.

Imatge extreta de WebVisual TV.

D’aquí a poques setmanes, estarem ben bé a la meitat del mandat 2011-15. Farem llavors un balanç, tant des de l’Ajuntament com des de la nostra coalició, del nivell de compliment de les nostres propostes als nostres conciutadans i conciutadanes. Haurem de fer un balanç del lema que jo tan sovint vaig repetir en campanya i repeteixo ara des del govern: fer de Sant Feliu una ciutat ben planificada, ben gestionada, dialogant, viva i equitativa.

Vull fer un escrit (ho vaig comprometre al carrer i al meu facebook a diversos ciutadans) sobre el servei de teleassistència a la gent gran, des de la perspectiva de facilitar-los més seguretat i qualitat de vida i més temps d’estada a la seva pròpia llar, siguin quines siguin les seves circumstàncies familiars i econòmiques. És a dir, gent gran a casa i més activa des d’una perspectiva d’equitat.

El servei de teleassistència és un servei que permet, amb la tecnologia adequada, detectar situacions d’emergència donant una resposta immediata. Aquest servei funciona les 24 hores, els 365 dies de l’any. Fins a l’any 2012, es finançava d’acord amb un conveni subscrit entre l’Ajuntament, la Diputació de Barcelona i l’Imserso. L’empresa prestadora d’aquest servei és Televida, ja que va guanyar el concurs públic realitzat per la pròpia Diputació de Barcelona. Per a l’any 2013, però, l’Imserso ha retirat la seva aportació econòmica i aquest servei va a càrrec de la Diputació de Barcelona i de l’ajuntament.

Pel que fa a les persones usuàries, fins a l’any 2012 el servei de teleassistència era gratuït, però només hi tenien accés: 1) les persones majors de 80 anys que vivien soles i 2) els malalts crònics amb ingressos inferiors a l’Índex de Renda de Suficiència de Catalunya (IRSC) el qual per a l’any 2012 (i també per a aquest) és de 569,12€ mensuals. Les persones que no reunien aquests requisits havien d’anar a altres proveïdors (normalment, la Creu Roja). 

Primer criteri que cal revisar: l'edat. Tal com jo ho veig, el criteri de l’edat, com altres criteris genèrics com ara el fet de ser família nombrosa o monoparental, no és el criteri més important a tenir en compte. Des del punt de vista de l’equitat, el criteri més important és l’econòmic i fa referència al nivell d’ingressos de la persona, si viu sola, o de la unitat familiar de què forma part. Hi ha persones grans que tenen un nivell econòmic més alt que altres, i no és equitatiu tractar de manera igual atenent a l'edat. D'altra banda, aquest criteri excloïa a tota la població que voldria accedir a aquest servei i no arriba als 80 anys.

Segon criteri que cal revisar: només les rendes molt baixes. Aquest criteri reforça una imatge i una percepció que crec que cal eliminar radicalment:  els serveis socials només per als més desvalguts o en situacions d’excepcional necessitat. Per contra, jo m’imagino i vull fer funcionar una altra idea de serveis socials: un dret de caràcter universal per a totes les persones i famílies, és a dir, absolutament per a tothom i en situacions de normalitat. En alguns casos, els seus serveis seran gratuïts, i en altres casos amb copagament segons nivell de renda, en la perspectiva de tarifació social que estendrem progressivament a altres serveis, però sempre per a tothom.

Atenent a aquest principi d'universalitat, en l’actualitat, qualsevol ciutadà o ciutadana pot adreçar-se als serveis socials municipals i sol·licitar els seus serveis. Pel que fa a la teleassistència, continua essent gratuïta per a les persones que estan per sota de l’IRSC, con fins ara. Per a les persones que tenen una pensió o uns ingressos per sobre de l’IRSC, hi ha un copagament parcial dels serveis en funció d’aquests ingressos i aplicant els criteris que la Diputació de Barcelona ha establert amb caràcter general per a tota la província, consensuats amb la Federació de  Municipis de Catalunya (FMC) i amb l’Associació Catalana de Municipis (ACM). Aquests criteris generals de copagament han estat recollits a les nostres ordenances fiscals. En concret, a l’ordenança de preus públics número 2 que es pot descarregar aquí (pàgines 16 a 18).

He de dir que, però, que després del primer any d’aplicació d’aquests barems, crec que cal plantejar la necessitat d’alguns canvis. Moltes persones, per posar un exemple, han de pagar una quota mensual de 8,43€ de teleassistència, i molt poques tenen el preu reduït de poc més de 3€. És un tema que haurem de plantejar properament a la Diputació, amb la qual tenim acordat la prestació d'aquest servei.

Tenint en compte la necessitat d’algunes millores, crec que les dades reforcen el canvi de criteri que hem introduït: a 1 de febrer de 2012, teníem 414 usuaris i usuàries del servei de teleassistència, tots ells gratuïts. A 1 de febrer de 2013, tenim 466 usuaris i usuàries de teleassistència (un 15% més en un any), dels quals aproximadament un 40% són gratuïts i l’altre 60% paga entre 3 i 8 euros al mes. Les dades són difícilment comparables, ja que és un servei molt dinàmic, amb moltes baixes per raons diverses, però indiquen una tendència a l'alça que lliga amb l'objectiu d'eixamplar els usuaris i usuàries dels serveis socials, amb aquesta visió que siguin per a tothom i que tothom els consideri com a propis.

  

Sé que la introducció d’un nou preu públic quan no n’hi havia cap pot causar alguna sorpresa (que, diguem-ho tot, la portaveu socialista intenta capitalitzar). Però espero haver explicat de manera clara i completa el per què d’una decisió que mantindrem i que anirem revisant a mesura que la seva aplicació s’estengui a altres serveis municipals: serveis per a tothom i que, en serveis com la teleassistència han de ser gratuïts en els nivells de renda més baixos i, en tot cas, han de tenir un preu públic equitatiu, ajustat al nivell de renda de les famílies i persones usuàries.