Independència? Parlem-ne. I de les altres opcions democràtiques possibles, també

He cercat "people" a Google i he triat aquesta imatge.

Diumenge, tornant del ForaStocks del carrer Santa Creu, i anant cap a l’assaig del seguici a la plaça Lluís Companys, l’Alberto, un vell militant del PSUC, em preguntava. “oye, Jordi, eso de la independencia, ¿tú cómo lo ves?”. Érem a peu, al pas a nivell, esperant que passés el tren, jo feia tard a l’assaig  i li vaig dir explicar molt ràpid que és una opció que no es pot acceptar ni rebutjar sense reflexió, que és  una possibilitat que cal analitzar molt més amb el cap que amb l’estómac,  i que cal un procés democràtic i amb totes les garanties per saber què pensa la ciutadania, perquè cada ciutadà i ciutadana de Catalunya pugui pronunciar-se sobre el futur que volem per al nostre país. Dos minuts i a peu dret.

Després de saludar-nos, em vaig quedar amb les ganes d’explicar, sense presses, com ho veig. I així és, ara com ara, com ho veig. Insisteixo: ara com ara. Potser amb més informació veraç (que necessito i reclamo), podria veure-ho d’una altra manera. Som-hi.

Veig al meu entorn (fins i tot en part de la meva família) un entusiasme sobrevingut i molt gran. Veig també al meu voltant una incomoditat continguda. Veig encès com mai el debat entre riscos i oportunitats, el debat entre el seny i la rauxa. Veig qui parla de la independència com un camí de roses i qui en parla com el camí del pedregar. Veig que molta gent en parla amb el cor o els  budells, des de les emocions, molt més que des del cap, des de la raó. Veig causes objectives en la situació que vivim (aquella maleïda i inadmissible sentència, aquella visió carpetovetònica d'una Espanya només castellana,...) i molta utilització subjectiva i interessada de qui vol tapar les seves vergonyes (=retallades) darrera la seva corresponent bandera.

Veig més polarització econòmica i social a Catalunya (i a Espanya, a Europa i al món) amb creixement i legitimació de les desigualtats, que es pot veure acompanyada de més polarització emocional en base al lloc d'origen d'un mateix o dels pares. Veig que quan el conflicte és social, la nostra dreta (com totes) diu que la inestabilitat social perjudica la marxa de l'economia. Veig que quan el conflicte és nacional, la nostra dreta no hi veu cap perjudici per la marxa de l'economia. Veig que la nostra dreta és com totes.

Veig que, en aquest context, cal que cada ciutadà i ciutadana es pronunciï específicament sobre el futur de Catalunya, en un referèndum que s'hauria de fer el més aviat millor, pel bé de tot i de tots, i que defensem gairebé tots. Veig que, en aquest context, no es poden plantejar les eleccions del 25 de novembre al Parlament (per als propers 4 anys) en termes de plebiscit entorn la figura del president Mas, que les utilitzarà per legitimar tots (i tots vol dir tots) els rumbs de la seva política.

Així és com veig ara, a grans trets, les coses. Per veure-les millor i analitzar amb cap fred els temps que vénen voldria veure i entendre tres coses:

1. Els requeriments polítics, en el marc espanyol i sobretot europeu, del procés d'autodeterminació de Catalunya.

• Confio i desitjo que, per la seva legitimitat democràtica un cop ho demani el Parlament de Catalunya, es produirà la reforma constitucional que permeti el referèndum d'autodeterminació. Però si PP i PSOE s'hi acaben irresponsablement oposant, quines implicacions o conseqüències té la realització d'una consulta unilateral (en termes de competències, de finançament,...)? Jo crec que s'han d'assumir les conseqüències que puguin tenir... però prèviament és imprescindible que les coneguem! Jo no crec que sigui democràticament exigible a la ciutadania que confiï cegament en un rumb hipotèticament millor a mig o llarg termini sense que conegui les hipotètiques dificultats en el curt termini.
• Què diu i què implica la legislació europea (o, si no n'hi ha, la internacional que sigui d'aplicació) sobre la incorporació d'un nou Estat procedent de la secessió d'un Estat anterior, amb dos escenaris possibles: petició acordada entre les parts (en el nostre cas, Catalunya i Espanya) o petició unilateral d'una de les parts (en el nostre cas, Catalunya?) Crec que ja ara hauríem de saber-ho: és qüestió de cinc minuts com afirma el nostre company Raül Romeva, o és impossible com afirmen altres eurodiputats espanyols?
• ...

2. Les decisions polítiques que comporta un procés constituent de Catalunya com a nou Estat d'Europa.

• Quines institucions d'Estat caldria constituir: hisenda pròpia o banc nacional en un marc de construcció europea? exèrcit propi dins o fora de l'OTAN? desplegament d'ambaixades? quines altres?
• Obriríem o no un debat sobre la conveniència de mantenir l'euro o de disposar de moneda pròpia?
• Com seria un sistema propi de Seguretat Social i de pensions per a la població de Catalunya? Com afectaria el canvi de marc de cotització i de prestació de serveis als actuals pensionistes?
• Quins nous serveis públics hauríem de crear?
• Quines cessions de sobirania hauríem de fer en el marc de la Unió Europea?
• En cas que guanyés l'opció de la independència, què implicaria la doble nacionalitat catalana i espanyola per als ciutadans i ciutadanes que volguessin acollir-s'hi?
• ...

3. L'anàlisi econòmica de Catalunya com a nou Estat d'Europa.

• Des del punt de vista de l'activitat dels nostres comerços, indústries i serveis i de l'intercanvi comercial amb l'exterior, crec que està fora de tot dubte la viabilitat d'una economia catalana independent. Però la ciutadania té dret a informació veraç i completa sobre aquesta qüestió, més enllà de comentaris de tertulians o d'anàlisis parcials (és a dir, de part interessada o d'un aspecte concret de la globalitat).
• Com afectaria el dèficit actual de l'Estat espanyol a la creació d'una nova hisenda pública catalana?
• Quin cost tindria la creació d'institucions d'Estat que apuntava en el punt anterior? Com condicionaria el funcionament dels serveis públics existents o de nova creació?
• Quin model de prestació de serveis públics tindríem? Sistemes públics educatius i sanitaris duals com fins ara (públics i concertats) o amb diners públics només per a serveis públics?
• Quins marges de política econòmica, laboral, financera? Quines decisions o prioritats s'adoptarien en aquests marges?
• ...

Tres temes dels que ens caldria molta més informació i anàlisi serena de la que tenim fins ara. I, finalment, un requeriment que considero imprescindible: la preservació de la cohesió social a l'interior de Catalunya.

D'entrada, confio i desitjo que (al contrari del que passa ara) tant els mitjans de comunicació catalans com els espanyols siguin enormement respectuosos amb cadascuna de les legítimes opcions democràtiques de futur de la societat catalana, de manera que apel·lin molt més al debat racional que no a la visceralitat primària de la gent. En aquest sentit, considero imprescindible que el Parlament que sorgeixi de les properes eleccions del 25 de novembre estableixi un procés i un calendari cap al referèndum d'autodeterminació que sigui respectuós amb els diferents sentiments i opcions de la ciutadania de Catalunya. No vull ni imaginar que l'actual desafecció o distanciament entre una part de Catalunya i una part d'Espanya, s'instal·li i es quedi a l'interior mateix de la societat catalana, sigui quin sigui el resultat de la consulta.

I, per acabar, no puc deixar de veure i viure tot aquest procés amb un punt de sentiment personal agredolç. Tinc la impressió, absolutament personal, de tenir el pas canviat respecte a algunes coses. No és que m’importi: estic acostumat a anar a la meva i restar en minoria, sóc de mena un “lliurepensador” en el millor sentit de la paraula, i així és com sóc arreu i a Iniciativa. Però tinc la sensació que m’han canviat el guió i no tinc la seguretat que sigui per a bé. En la línia de fons de la meva trajectòria política, he buscat sempre anar a l’arrel dels problemes socials de la classe treballadora (la d’aquí i la d’arreu) per causa de la desigualtat econòmica i aspirant a col·laborar en la construcció d’un model econòmic just i igualitari. La meva idea de transició era... al socialisme. I ara el discurs dominant és a una transició... a un nou estat liderat previsiblement per una ideologia clarament neoliberal. En les meves conviccions personals, no considero foraster a ningú, no em sento estranger enlloc, em sobren totes les fronteres, la lluita per la transformació social és necessàriament global, m’emociono molt més amb “La Internacional” que amb cap altre himne. I em sento un pèl més orfe que fa un temps en aquesta percepció del món i de la història.

Però sobre res agredolç no construirem cap futur que valgui la pena. Així que ara és temps de cap fred, d’escoltar molt, d’analitzar molt. Temps d’enraonar, temps de confiança profunda en la democràcia. Independència? Parlem-ne. I de les altres opcions democràtiques possibles, també.