Desigualtats en educació: podem seguir fent com si no hi fossin?

2008 serà, si res no es torça, l'any en què es debatrà i s'aprovarà la primera Llei d'Educació de Catalunya. El conseller d'Educació, Ernest Maragall, en va presentar el document previ (les bases o intencions de la Llei) el 16 de novembre. És un document polèmic, amb aspectes amb els quals cal estar totalment d'acord, com el fet que ha de ser una llei de país, amb un consens ampli i amb voluntat de llarga durada, i altres que ja han aixecat butllofes entre els sindicats del professorat, que s'estan rumiant una convocatòria de vaga a mitjans de febrer.

En tot cas, m'agradaria parlar del per què ens ha de servir una nova llei des d'una perspectiva santfeliuenca.

Serveixin per començar aquest escrit les dades d'escolarització del curs 2003-2004. Faig servir aquest curs perquè es poden poser en context aquí amb les dades completes sobre la població de Sant Feliu a 1 de gener de 2004. Són aquestes:

Les dades són molt clares, i conviden a una reflexió seriosa. Acabem-les de posar en context. A l'1 de gener de 2004, a Sant Feliu hi havia 2.507 persones immigrants d'un total de 42.179 habitants: el 5,94%. Més concretament, el 7,5% d'infants d'entre 0 i 3 anys, el 6,8% d'infants entre 3 i 16 anys i el 5,9% de joves entre 16 i 18 anys.

Des d'una perspectiva local, les desigualtats entre la composició de l'alumnat de les escoles de Sant Feliu no són una bona dada per a la cohesió social: no pot ser que escoles com el Nadal o el Monmany o instituts com l'Olorda tinguin entorn d'un 20% de població escolar d'origen cultural immigrant i altres, com els Padres, la Mestral o les Franceses tinguin o freguin el 0%.

Més dades que em preocupen. Entre els 0 i els 3 anys, van a l'escola bressol prop del 45% dels infants "d'origen cultural autòcton", per entendre'ns, i només un 13% dels infants, tant catalans com els anteriors, "d'origen cultural immigrant". Ni una tercera part... A l'escolarització obligatòria afortunadament, les dades són equiparables: per sort, el nostre sistema educatiu juga aquí un paper de primeríssima magnitud. Però quan acaba l'educació obligatòria, les desigualtats afloren amb més força: entorn d'un 70% de nois i noies continuen estudiant en acabar 4t d'ESO, mentre que no arriba al 5% dels nois i noies de famílies immigrants que continuen estudiant.

Això és el que tenim i, com se sol dir, amb aquesta farina hem de fer el pa. Ni em vull capficar en el passat (és una situació que té causes històriques d'arrels molt llunyanes, i que només la II República va voler enfrontar), ni pretenc assenyalar les escoles concertades: fins ara tampoc no han disposat del finançament suficient perquè se'ls pugui exigir les mateixes responsabilitats socials que als centres públics.

El que sí vull afirmar és que la Llei d'Educació de Catalunya que debatrem el 2008 ha de permetre resoldre i superar definitivament aquestes situacions evidents de desigualtat. Una desigualtat que corre per escoles de la mateixa manera que també corre per barris i que, si no aturem, és la porta d'entrada de noves desigualtats socials i de noves situacions d'injustícia. I si continuem fent com si no hi fossin, algun dia ens estranyarà que ens explotin als morros: jo no perdria mai de vista la revolta dels suburbis francesos al 2005.

La Llei d'Educació s'ha de plantejar. com diu el Conseller, assolir més equitat i més excel·lència. Però, sobretot, la Llei ha de servir per tenir un servei públic d'educació que, tot i tenir centres de la Generalitat i centres concertats, tingui un finançament homogeni i suficient i tingui, amb un mateix finançament, unes mateixes responsabilitats educatives i socials, que faci que l'èxit escolar arribi a tots els infants i adolescents, sense les diferències per raons socials que comento en un altre escrit arran de la recent aparició de l'Informe PISA.

Si la Llei no ha de servir per a això, apaga y vámonos. Cap govern de Convergència i Unió va voler enfrontar les desigualtats existents al nostre sistema educatiu i, en nom del dret d'elecció de centre, va posar la llavor de l'exclusió social i la va dissimular fent onejar la senyera. Un govern amb la presència d'Iniciativa, no ha d'elaborar cap llei que vagi pel mateix camí, ni amb l'excusa d'un consens necessari (però per al qual no tot s'hi val) ni molt menys afegint-li algun toquet d'estelada al redactat. Ens hi juguem massa com per no abordar amb generositat en els pressupostos i en el diàleg, però amb idees molt clares, una situació tan critica com la de l'educació a Sant Feliu, a Catalunya, a Espanya.