Què podem dir avui de l'escolarització dels fills d'immigrants a les escoles catalanes?

Fa només vuit o deu anys, organitzar un acte com aquest a Sant Feliu ens hauria portat a pensar en realitats llunyanes. Encara recordo que, al 1995, quan feia Física i Química a l'Esteve Terrades de Cornellà, només tenia una noia marroquina d'entre prop de 230 alumnes. Nou anys més tard, al 2004, al Ferrer i Gùàrdia de Sant Joan, entre sudamericans i marroquins tenia prop de 30 alumnes d'un total de gairebé 125. Encara no hi tenia cap alumne de l'est europeu: aquest any ja són els que estan arribant més a les escoles de Sant Feliu.

L'adequada escolarització d'aquests infants i adolescents catalans d'origens familiars i culturals llunyans i diversos serà, sens dubte, un dels dos requisits fonamentals perquè visquin plenament entre nosaltres sense sentir-se'n aliens, forasters. L'altre requisit, més fonamental encara com vam poder veure a la tardor del 2005 a França, és que els futurs milers de catalans que es diguin Mohammed o al-Kharim no es trobin relegats a les feines que ningú no vol simplement pel seu nom o el color de la seva pell.

Un tema tan important no podia ser invisible per a una força com Iniciativa, la raó de ser de la qual és la justícia social, l'equitat en drets i en deures, la igualtat d'oportunitats per a tothom. Per això estic content que el primer acte públic de reflexió i anàlisi dels temps en què vivim giri entorn de l'escolarització dels fills i filles d'immigrants a les societats de destinació. Una tria oportuna de la Fundació Nous Horitzons, que torna a prometre'ns un cicle de xerrades interessantíssim per als qui no creiem que el món s'acaba en estèrils picabaralles de banderes en aquest racó de món que s'estén molt més enllà del nostre melic.

Tinc ganes de saber què diu el professor Jordi Pàmies sobre el tema. Pel que en sé, participa en una recerca internacional sobre el tema de la conferència, centrant-se actualment en el seguiment de l'escolarització dels fills i filles de mexicans a Califòrnia i dels fills i filles de magribins a Catalunya. Aportarà, sens dubte, enfocaments i conclusions en relació als infants i adolescents d'altres col·lectius, i el col·loqui que seguirà a la seva exposició serà oportunitat, sens dubte, per debatre sobre les llums i les ombres d'un procés que, per força, per mera supervivència com a nació, hem de considerar prioritari i hem de fer bé. I ho hem de fer, a més, entre tots els que formem part d'un servei públic tan bàsic com l'educació: no pot ser, no és just, que alguns centres sostinguts amb fons públics encara no estiguin assumint la seva responsabilitat en aquesta tasca tan important per a la cohesió social.

No sé si hi ha gaires precedents d'aquest tipus de recerques. Sé que fa dos o tres anys, hi va haver unes recerques a la Universitat de Vic amb un grup significatiu d'infants de família magribina que ja havien fet tota l'escolarització a Catalunya. Sé que va concloure que, com més d'un ja observem a les aules, més que la llengua familiar, el que condiciona el resultat escolar d'un infant o adolescent és la qualitat de l'entorn cultural en què viu, el qual es relaciona directament amb la seva posició social i el nivell de renda. Infants de famílies cultes i/o de rendes mitjanes o altes, siguin de la cultura que siguin, "tiren" sempre millor que infants de famílies de baix nivell cultural o de renda, per més que es diguin Puigdellívol.

I és que, per més que alguns s'entestin en fer com si no hi haguessin desigualtats ni conflictes socials, aquesta sembla ser, en gran part, la dura realitat a la qual hauríem de saber mirar sense complexos i combatre amb determinació per tenir escoles i instituts on cap infant i adolescent se senti exclòs, invisible, aliè. Es digui Puigdellívol, Gutiérrez, Amaya, Vanescu o al-Kharim.

No cal dir que us convido a assistir, sens cap mena de dubte, a la xerrada d'aquest dimecres, 24 d'octubre, a l'Ateneu de Sant Feliu. Fins dimecres!