divendres, 24 de juliol de 2015

Amb tots els Antonios González.

Estic de vacances els darrers deu dies de juliol. Ahir vam sopar unes tapes al bar de la Peña Bética, a la plaça de les Roses, al cor del barri de Can Calders, el meu barri. Ens les va servir l'Antonio González. L'Antonio és el president de la Peña i l'ànima, entre d'altres coses, de les divertidíssimes chirigotas del nostre Carnaval de Sant Feliu. Va néixer a Alcalá del Valle, un poble de prop de sis mil habitants de la província de  Cádiz, on governa Izquierda Unida amb 7 regidors de 13, els altres 6 són del PSOE i el PP només hi va tenir 24 vots.  Té una xarcuteria a la mateixa plaça, al mateix costat de la Peña, amb embotits i formatges de la serra andalusa, boníssims. L'amor el va portar a Sant Feliu, i  el seu fill, el fruit d'aquest amor, parla català amb un dolç accent de Cádiz.

El Sant Feliu que conec i que vull,  s'ha fet amb el treball, la il·lusió i les lluites de tots els seus Antonis i de tots els seus Antonios. El Sant Feliu que vull i conec batega per igual a totes les seves places, amb avis i àvies prenent la fresca vigilant que les pilotes amb què juguen els seus néts no torbin les seves converses, i colles de joves amunt i avall, amb estètiques, llengües, músiques, cada cop més diversos. Cap persona no és més que cap altra i cap barri no és més que cap altre en el Sant Feliu que conec, que vull, que estimo, que vull construir amb tota la gent que hi viu. Per això em sento tant a gust a la plaça de la Vila com a la plaça de les Roses, en un concert de la Peña Bética com en un concert al Casal de Joves o a l'Ateneu. Per això fem sempre els mateixos actes polítics a la plaça de la Vila que a la plaça de les Roses, i hi diem el mateix, i n'esperem el mateix. I en recollim els mateix: el nostre vot a les municipals és molt similar en tots els barris, guanyant a tots, excepte a la Salut i aquí, el meu propi barri, Can Calders. Un vot homogeni, del Sant Feliu que s'informa a TV3 i el Sant Feliu que s'informa a Antena 3 o la Sexta. M'agrada tenir aquesta distribució de vot en un Sant Feliu que m'agrada. Els comunistes hi han (i hem!) tingut molt a veure.

La Catalunya que vull i que estimo també s'ha de fer amb el treball, la il·lusió i les lluites de tots els seus Antonis i de tots els seus Antonios. I fins fa cinc o sis anys, tenia la impressió que anàvem en aquest camí. La tasca meritòria i mai prou reconeguda dels comunistes en la dictadura per avançar en la construcció d'un sol poble semblava que era recollida pels socialistes, que havien volgut i sabut unificar les ànimes del PSC Congrés i del PSOE en un llunyà 1978.  La unitat de la classe treballadora es construïa sobre la base implícita de les identitats compartides i sobre el treball unitari en defensa de l'autonomia, la lluita pels drets laborals i socials, la construcció sense fractures de l'escola catalana i en català, el suport unànime a la normalització lingüística, el rebuig a tota demagògia contra la immigració, etc. Identitats compartides, sentiments plurals, horitzons comuns de llibertat, igualtat i fraternitat. Tots els Antonis i tots els Antonios, a una. Al mateix temps, socialistes i comunistes vam emprendre la tasca de reconvertir suburbis de Barcelona en ciutats cohesionades i un alt nivell de qualitat de vida. Per més que se sentia alguns convergents parlar de la "Catalunya catalana" amb capital Vic, jo tenia la impressió que ni era ni hauria de ser el discurs hegemònic a la Catalunya del futur.

Tenia la impressió. Fins fa cinc o sis anys. Més o menys, en les dates en què vaig escriure aquest escrit.

Llavors, en la meva anàlisi particular, van coincidir dues voluntats. La del PP d'arrebassar com fos el Govern de'Espanya al PSOE, després de perdre les eleccions de 2004 arran dels atemptats d'Atocha, i la voluntat de CiU d'arrebassar com fos el Govern de Catalunya al tripartit després que es consideressin injustament expulsats del "seu" govern al 2003 i d'una persistent i implacable campanya contra el tripartit per part dels "seus" mitjans. El PP culminant la seva campanya contra l'Estatut amb el seu recurs al Constitucional (atiar la percepció de Catalunya com a problema), i CiU donant per amortitzat l'Estatut i canviant la seva estratègia de relació amb l'Estat per conservar l'hegemonia política a Catalunya, amenaçada pel creixement d'ERC i per l'ombra de la corrupció del seu pare fundador (atiar la percepció d'Espanya com a problema). Aquesta estratègia de confrontació els ha donat, a ells, bons resultats: de governs socialistes a Catalunya i a l'Estat, hem passat a governs de CiU i PP que han alimentat mútuament l'estratègia de la tensió.

I ara ens trobem a les portes de les eleccions del Parlament (27-S) i al Congrés (29-N). En totes dues eleccions, l'estratègia de la tensió va in crescendo. Perquè encara és el president del meu país, em preocupa especialment l'estratègia frontista del candidat Artur Mas: "els qui no em votin, són complices de Rajoy" i el simplisme amable amb què basa el seu projecte independentista. Un procés complexe, en un context internacionals callat (que no vol dir que atorgui, sinó que -encara- no diu res), sense cap de les anàlisis col·lectives honestes i transparents que considero imprescindibles per a una decisió d'aquesta envergadura. Veig menys anàlisi objectiva de costos i beneficis en el procés que a l'hora de decidir una inversió a Sant Feliu. El simplisme amable el constato en la perfecta i festiva mobilització de les emocions de la part de Catalunya a què s'adreça, apropiant-se de valors i ideals que tots compartim (llibertat, dignitat, democràcia, etc) com si fossin només seus, endolcint també llenguatge: no hi haurà trencaments (ni tan sols emocionals), sinó una simple i programada desconnexió, com si fos tan fàcil com canviar de proveïdor d'internet...

Sovint em pregunto si els votants de CiU no eren lliures o dignes abans de fa cinc o sis anys, quan Mas decideix canviar l'estratègia històrica de CiU i convertir-se a l'independentisme.  Jo, per descomptat, ja ho era i avui ho sóc. Però si des de fa 40 anys es pot votar independència. I em mereixen tot el respecte els qui, de sempre, han picat pedra per la seva utopia, majoritàriament avui enquadrats a la CUP.

Però m'interessa tornar a les emocions, allà on, molt més que en l'anàlisi racional, es jugarà el proper 27-S. I m'interessa per denunciar l'omissió gairebé absoluta dels sentiments i les emocions dels qui no creuen en el procés. Dels catalans i les catalanes que fins ara han viscut amb normalitat i amb orgull la seva identitat compartida. És com si no existissin... o com si tots fossin de Súmate, àmpliament difosos i recolzats pels mitjans de comunicació del procés. I aquests catalans i catalanes que se senten alhora espanyols i espanyoles, en la seva concreció catalana, andalusa, castellana o extremenya, tant se val, són la majoria de la ciutadania de Sant Feliu i, per descomptat, una part fonamental de la Catalunya que cal construir. La seva marginació del debat públic a Catalunya em sembla tristíssima i, políticament, una opció i un error inexcusables. Si algú creu que no cal comptar amb tots els Antonio González de Catalunya, aquest algú  es transforma automàticament en una amenaça per a la cohesió social de Catalunya.

Jo tinc la meva pròpia opció política per conservar el preuadíssim tresor de la cohesió social, per comptar amb tots i cadascun dels Antonis i dels Antonios de Catalunya, amb totes les Joanes i totes les Adelas. Però en aquest escrit no vull parlar-ne, ja en tindré ocasió. Només vull defensar i reclamar en veu alta que la Catalunya que ve surti de l'exercici d'una consulta on es compti la veu de tota la ciutadania. I que després, sigui quin en sigui el resultat, la Catalunya que ve no ignori en cap moment a cap dels seus Antonios González, a cap dels seus ciutadans de tots els Alcalás del Valle. a cap dels seus barris obrers com Can Calders.

Per cert, un barri ignorat durant dècades pels governs de Convergència a la Generalitat, i remodelat de dalt a baix, ves per on, pels governs d'esquerres que CiU i els seus mitjans tant van matxacar i que jo aspiro a poder recuperar.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Ho trobo una mica paternalista, jo diria que tots els antonis/antonios tenen prou criteri per decidir per ells mateixos i gestionar la identitat com els sembli convenient, sense anteposar necessàriament els valors de justícia social als de la llibertat nacional, valors que per un altra banda hom pot veure perfectament compatibles.

Aitor Rivera ha dit...

Un petit comentari. Quan dius "I em mereixen tot el respecte els qui, de sempre, han picat pedra per la seva utopia, majoritàriament avui enquadrats a la CUP.", t'oblides d'ERC voluntàriament?