diumenge, 6 de desembre de 2009

Jordi Solé Tura: gràcies!



Fa tres dies que va morir un gran home. Fa uns mesos, quan el seu fill Albert va venir a Sant Feliu per presentar "Bucarest, la memòria perduda" i va conduir el diàleg posterior, em vaig adonar que només els grans homes es guanyen dia a dia que els seus fills en parlin com ell ho va fer. El documental del fill complementa com un guant les pròpies memòries personals del pare, "Una història optimista", que vaig devorar en molt pocs dies pel Sant Jordi de 1998, si no recordo malament.

Jo no hi vaig parlar mai personalment. El seu nom apareixia constantment en els meus anys universitaris (1973-1978). A la Facultat, sentia a parlar de les anades i vingudes de la gent de Bandera Roja al PSUC. A Sant Feliu, recordo amb emoció un acte al Centre Parroquial (finals de 1976?), on al costat d'en Cesc i en Jaume Bosch, va exposar els punts de vista del PSUC sobre la "ruptura pactada" com a única via per transitar cap a la democràcia i, després, cap al socialisme. Recordo aquell acte amb emoció perquè hi vaig anar amb el meu pare, i vam tenir després una conversa molt llarga sobre el que va dir Solé Tura. El meu pare també va quedar impressionat per la seva oratòria i la seva trajectòria.

No haver militat al PSUC quan tothom ho feia em té ara aquests inconvenients: no haver tingut el plaer de conèixer personalment els grans homes de l'esquerra catalana, els protagonistes dels debats que han conclòs en allò que (suposo que a anys llum del que somiaven) avui som, discretament som. Alguns dies, anant a buscar l'autobús, veig a Francesc Vicens, passejant sol pel carrer, i em pregunto qui calibrarà en tot el seu immens valor, el paper que gent com ell ha fet perquè tots tinguem la vida, tan plena de contradiccions, que avui tenim.

Avui, fa 31 anys també de la constitució. Al 1978, jo no la vaig votar. Anava per Sant Feliu amb un immens adhesiu del Moviment Comunista de Catalunya, que deia "Per la República, abstenció". No vaig votar el text que va sortir de la comissió de la qual formava part Jordi Solé Tura. Tots hem evolucionat tant des d'aleshores... Avui la valoro, com no la valorava abans. Avui hi ha noves fornades de gent que no la valoren... El cas és que portem 31 anys que han donat la volta al país com un mitjó i gent com Solé Tura va deixar la pell, en dictadura, en la transició i en democràcia, per fer-ho possible.

Anava per forner i va ser un polític enorme. Els ulls del seu fill van enregistrar magistralment, emotivament el que va ser, el que va fer, el retrat del temps que va viure i la immensitat de la seva empremta. Moltíssimes, moltíssimes gràcies, Jordi Solé Tura.

3 comentaris:

Jaume Solé Díaz ha dit...

La societat en general i la política en particular necessiten grans homes que aportin i facin realitat els grans canvis. Cada cop estem més mancats d’aquests personatges que van decidir un dia parlar i actuar per obrir camins i portes. No veig a l’horitzó homes que puguin prendre el relleu de gent com el Jordi Solé Tura. Gràcies pel teu llegat.

Pedro Gómez ha dit...

Estoy de acuerdo de que todos evolucionamos y creo que aunque en el horizonte no se distinga, del todo, gente que pueda retomar el relevo de el Jordi Solé Tura, estos existen, porque no puede ser de otra manera ya que la vida sigue y hay que mirar hacia adelante, aprendiendo del pasado y de sus gentes

itzasuri ha dit...

I tant que hi ha dones i homes que prendran el relleu que ha deixat en Solé Tura i altres persones com ell.... si no fos així, no hi hauria futur... i tot i que a vegades està tot molt negre, com diu aquella dita, haberl@s hayl@s, no hi ha cap mena de dubte.....