Àngels Prats: una medalla individual i un reconeixement col·lectiu merescudíssims.

Fotos de Marc Rius a la galería del Fet a Sant Feliu: a dalt, amb tècnics municipals, a baix, amb les "bressoleres", les autèntiques protagonistes d'aquesta bella història.

El passat 22 de novembre, la Sala Ibèria es va omplir per lliurar la Medalla de la Ciutat a l'Àngels Prats. Va ser un acte que va saber combinar l'emotivitat i la institucionalitat, amb una interpretació divertidíssima de diferents cançons infantils a càrrec de la inigualable Coral de Can Cagamànecs, la lectura d'un text preciós homenatjant als pares per part del seu germà Pere, i les intervencions dels representants democràtics de la ciutadania i d'una destacada representant de l'Associació Rosa Sensat. Aquí podeu llegir la crònica municipal i aquí la del Feta.

Jo vull fer la meva pròpia crònica personal.

“La noia gran de cal Cagamànecs i el seu marit s'han afillat tres criatures, tres germanets". Va ser la primera vegada que vaig sentir a parlar de l'Àngels. Era l'any 1972, fa més de mig segle. La meva àvia va afegir que es notava que era d'una bona família cristiana, "no com altres", en temps que ella no entenia que fossin cada vegada més descreguts. Quatre anys més tard, al 1976, tirant endavant Patufet i Fàbregas des de la cooperativa que ella i quatre dones valentes més van crear el 1973, el nom de l'Àngels va ser com una benedicció, com deia el meu oncle Elies. El meu cosí germà, en David, amb paràlisi cerebral des que va néixer, va anar a aquelles escoles bressol que acollien els infants dels nous barris de la ciutat, que feien mil activitats, que educaven en català, que feien participar a les famílies. Els meus oncles adoraven l'Àngels, que tant els va ajudar en uns moments on se sentien sols i desorientats. Encara avui, si en David i l'Àngels es troben, es fonen en una immensa abraçada. Al setembre de 1982, el meu fill gran, en Marc, va començar a anar a Fàbregas, al vell i bell edifici de la Riera de la Salut. En la primera entrevista i visita a l'edifici, hi eren l'Àngels i una altra d'aquelles dones valentes, la Teresa Amigó, que va ser la primera mestra d'en Marc, el nostre fill gran. Al setembre de 1984, la pròpia Àngels va ser la mestra de la Laura, la nostra segona filla, també a la vella Fàbregas. Jo llavors també era mestre, al Monmany. I qui ens havia de dir que només set anys després faríem un llarg i intens camí compartit!

Al maig de 1991 em vaig presentar a les llistes d'Iniciativa. M'hi va convèncer l'Àngel Merino i em va rebre amb els braços oberts en Cesc Baltasar i tota l'organització local l'hereva del PSUC. No tenia dedicació a l'Ajuntament, i compaginava ser regidor d'Educació amb el meu treball,  primer al Centre de Normalització Lingüística i després al meu primer institut, l'Esteve Terrades de Cornellà. I en Cesc i l'Àngel em van marcar des del primer dia la meva primera prioritat: la municipalització el més ràpid possible de les tres escoles bressol cooperatives que hi havia a Sant Feliu: Patufet, Fàbregas i Tambor.

De seguida vaig posar fil a l'agulla, amb l'inestimable suport de l'Assumpta Lecha i en Carles Olona (tot el Departament d'Ensenyament fa trenta-dos anys) i la implicació i col·laboració de totes les "bressoleres", amb un paper destacadíssim de l'Àngels Prats en representació de totes elles. El procés, no exempt de moments de tensió, va durar dos anys i jo el vaig enfocar amb tres grans criteris: implicació i acord de les bressoleres, subjecció en tot moment als marcs legals de Secretaria i Intervenció i consens polític al ple municipal. Finalment, va culminar positivament per a la ciutat en el ple del 22 de juliol de 1993, en què la municipalització de Fàbregas, Patufet i Tambor es va aprovar per unanimitat. Aquí ho vaig explicar amb més detall.

Al cap de poc, amb l'Àngel Merino d'alcalde, l'Àngels Prats va entrar de tècnica a l'Ajuntament, per tirar endavant polítiques municipals centrades en la infància que anessin més enllà de la seva escolarització. Va tenir la companyia inestimable de la Rosa Reina i en Josep Maria Pi, que també van passar al Departament d'Ensenyament provinents de les escoles bressol. Es va configurar així un equip tècnic municipal molt potent i en plena sintonia amb el govern presidit per l'Àngel Merino i en el que jo en tenia la responsabilitat directa. En aquells anys apassionants es van posar en marxa experiències tan positives com el Consell d'Infants (encara en plena forma!!!), la Xarxa d'Atenció a la Infància i a l'Adolescència i els Espais Familiars i del Nadó, etc. elaborant i desplegant el primer Programa Municipal d'Infància que vam elaborar ella i jo colze a colze el 1997, etc. Tota una prioritat municipal amb molta voluntat politica del govern municipal d'ICV i molta solvència tècnica dels professionals municipals  (els dos vessants han d'anar de la mà per garantir l'èxit de qualsevol objectiu en una institució democràtica!) que al juny de 2002 va merèixer el primer Premi Catalunya d'Educació.

Un cop es va jubilar al 2005, lluny de quedar-se a casa seva, l'Àngels es va afegir al voluntariat de Càritas, en concret al seu rober al barri de Can Calders, per muntar justament un espai on poguessin estar els infants, mentre els seus pares estaven al rober. Un voluntariat que va haver d'acabar forçosament arran de l'epidèmia de la Covid 19. Justament pocs dies abans del confinament de març de 2020, l'Àngels va rebte un homenatge ciutadà a l'Ateneu, en reconeixement a la seva dilatada trajectòria.

Vaig aprendre molt de l'Àngels: la importància del treball en equip, de no córrer més del compte perquè tothom se sentís implicat i ningú al marge. la necessitat d'escoltar el doble que de parlar (dues orelles i només una boca), la necessitat de generar complicitats fins i tot en els sectors més impensats, la cooordinació imprescindible entre els serveis d'educació i els serveis socials i de salut, que la fe s'ha de concretar en amor, en actes, i un llarg etcètera. Però també vaig aprendre molt del conjunt de dones que la van acompanyar des dels inicis en aquella extraordinària aventura que va començar el 1973, en un entorn impagable de lluita per la llibertat i la fraternitat  i que, cinquanta anys després, van rebre el merescudíssim reconeixement de tota la ciutat i el meu renovat i reiterat agraïment personal!!!

Gràcies, Rosa García, Glòria Bonell, Àngels Prats i Teresa Amigó, acompanyada del seu marit Magí Boronat.