500 anys de la Parròquia: una història també de Sant Feliu!

Ferran Prats, Jordi San José, Mari Luz Retuerta, directora de l'Arxiu i mossèn Josep Maria Domingo, rector de la Parròquia de Sant Llorenç.
Fotos d'en Marc Rius al Fet a Sant Feliu.

M'agrada molt aquesta foto amb en Ferran!

El dimecres 20 de març va tenir lloc la darrera de les quatre conferències que l'Arxiu Comarcal ha organitzat sobre els 500 anys que tenim parròquia pròpia a la nostra ciutat. Aquest ha estat el conjunt del cicle de xerrades que han tingut lloc a l'Arxiu:


Em va fer molta il·lusió compartir la conferència amb en Ferran, i m'està agradant moltíssim treballar colze a colze amb ell en la redacció d'un dels capítols que recollirà els 500 anys de la Parròquia de Sant Llorenç. És tracta del capítol que explica quaranta anys crucials: des del 1962, any de la primera sessió del Concili Vaticà II, fins a l'any 2004, en què es va crear el Bisbat de Sant Feliu de Llobregat.

La conferència va tenir dues parts. En la primera, que vaig fer jo, vam fer una ràpida visió global de l'Església en el context mundial, espanyol i català d'aquelles quatre dècades. En la segona, que va fer en Ferran, ho vam aterrar a Sant Feliu des de la seva pròpia experiència familiar i personal. Per a mi, en Ferran és una persona molt representativa de l'evolució que volíem explicar en la conferència: creient i coherent, molt actiu a la Parròquia i molt actiu a la ciutat ( Agrupament i Centre Parroquial), una grandíssima persona, que segurament li ve de família!. En Ferran i jo vam fer la nostra exposició amb el suport d'aquesta presentació:

 

Quan en Ferran (1951) i jo (1957) vam néixer, la presència de l'Església a Sant Feliu (i a tota Catalunya i Espanya) era absoluta. Ara que s'acosta Setmana Santa, recordo la plaça de la Vila pleníssima pel Diumenge de Rams i tots els balcons a l'endemà plens de palmes i palmons, que els dies de Passió tots els cinemes i la pista del Coro eren tancats a pany i forrellat, la ràdio emetent música clàssica i la televisió només notícies i pel.lícules religioses, tothom a missa Dijous Sant, Divendres Sant, Diumenge de Resurrecció, tothom amb Mones el Dilluns de Pasqua,... Però, de cop, es va fer evident que, tot i que molta gent ho vivia (i ho vivim, m'hi incloïa i m'hi incloc!!!) amb convicció sincera, molta altra ho vivia perquè, en aquells temps de dictadura i en aquelles circumstàncies d'aliança (cada cop més fràgil, d'altra banda) entre la jerarquia eclesiàstica i el poder franquista, no hi havia més remei, era el que tocava, si no volies ser assenyalat, si no volies estar en boca de tothom. Recordo molt vivament dues misses de Dijous Sant amb només un any de diferència: 1975 i 1976. Des de sempre, havíem anat amb els meus pares a tots els oficis de Setmana Santa. En el moment del Lavatori dels Peus a la celebració de Dijous Sant, quan jo era un nen, sempre em preguntava per què el rector no escollia mai el meu pare, que jo indiscutiblement creia que s'ho mereixia com el que més. A la missa de Dijous Sant de 1975, no recordo si eren aquestes les meves cuites en una església, com sempre, plena de gom a gom. Però sí que recordo el que vaig pensar en la celebració de Dijous Sant de 1976. Amb una església amb molta gent però amb força bancs buits, em preguntava on era tanta i tanta gent que omplia de gom a gom el temple només un any enrere. Començava el temps de la normalitat de l'Església europea, amb estats amb separació total del poder polític i l'eclesiàstic i amb societats altament secularitzades, i s'acabava molt ràpidament l'anormalitat de l'Església espanyola i catalana, en un estat confessional i una societat condicionada en tot pel calendari i els ritus catòlics.

Com vam explicar en Ferran i jo a la conferència del passat dia 20, el paper del Papa Joan XXIII i la celebració del Concili Vaticà II van ser molt importants per situar l'Església en la complexitat del món que sortia de la II Guerra Mundial i estava immers en canvis polítics, socials i culturals d'una enorme envergadura. És el que el mateix Papa Joan XXIII definia com "aggiornamento". Un canvi a l'Església també d'una enorme envergadura, i que va suscitar visions contraposades entre els qui creien que s'havia anat massa lluny (sector tradicionalista) i els qui creien que calia anar més lluny encara (sector renovador). Avui tenim la sort, des de la meva perspectiva d'opció religiosa cristina i d'opció política d'allò que en dèiem comunista, de tenir el Papa Francesc, que entén que la complexitat creixent del nostre temps necessita una actualització important de la presència de l'Església en el món, començant, com reclamen també reiteradament moltes dones actives en diversos sectors i entitats vinculats al catolicisme, per obrir les portes a una reflexió en profunditat sobre el paper futur de la dona en l'Església, que, també en la meva opinió, ha de ser sense cap reserva un àmbit de plena igualtat. El Sinode 2021-2024 és, sens dubte, un primer pas en aquest camí que potser no serà tan llarg com pot semblar.

Però no és ben bé d'això del que volia parlar aquí. Vull parlar de la relació entre la història de la Parròquia i la història de la ciutat. Sóc molt conscient que, en temps com el nostre en què l'opció religiosa és minoritària en la nostra societat i també és viscuda en altres confessions (ara mateix, el Ramadà compta a Sant Feliu amb milers de participants), algú pot pensar que la commemoració dels 500 anys de la Parròquia és un tema limitat als feligresos i a les feligreses, i que interessa només a qui se senti proper, en major o menor grau, a la fe cristiana. En aquest sentit, la celebració corre el risc de passar bastant desapercebuda. "Ni un euro de l'Ajuntament a cap celebració de l'Església!" és una afirmació que he sentit reiteradament fins i tot dins del meu partit, i que he vist en les xarxes socials i he sentit al carrer des de fa mesos. Deixant de banda que les relacions entre la Parròquia i l'Ajuntament estan regulades de manera oficial i transparent mitjançant els convenis de col·laboració que aprova el Ple municipal (i que preveuen des de l'ús municipal del campanar per les Festes de Tardor fins al treball conjunt amb Càritas Sant Feliu), i que en tots els convenis amb entitats culturals, educatives, esportives, etc. de Sant Feliu que celebren aniversaris importants hi ha aportacions municipals per fer possibles les corresponents celebracions, em sembla important destacar que la història de Sant Feliu és, en una part molt important, la història de la seva primera parròquia (recordem que, des de gener de 1977, tenim també la Parròquia de Sant Joan Baptista).

Demano a qui em llegeix que canviï les seves "ulleres actuals del segle XXI" i intenti posar-se les "ulleres de cada segle en el context de cada segle". Durant segles i segles, fins a l'aparició de la Il·lustració al segle XVIII, la religió no era, en les societats europees, una opció estrictament individual com és avui, sinó que la vinculació entre les monarquies absolutes i la jerarquia catòlica era indiscutible i total. Els fonaments culturals d'Europa són, per més que els textos oficials actuals ho hagin volgut ometre, neixen de l'arrelament de la fe cristiana en tot el continent. En aquest sentit, la història de cada vila i ciutat europea fins ben entrat el segle XIX, també Sant Feliu, és indestriable de la creació i de l'evolució dels temples catòlics amb què es van formar. Després de la Il·lustració, i al llarg del segle XIX, la major part de països europeus van avançar cap al laïcisme amb major o menor velocitat i dificultats (menor en els casos de països protestants, major en els casos de països catòlics). A Espanya, però, la lluita entre els impulsors de la Constitució de 1812 i els partidaris de l'absolutisme borbònic, amb la victòria final d'aquests darrers, va endarrerir més d'un segle la separació entre Estat i Església. Com a reacció, l'anticlericalisme va tenir expressions violentes, molt visibles a la Setmana Tràgica de 1909 i a la Guerra Incivil de 1936 (també a Sant Feliu, com és ben sabut), però la resposta de la jerarquia catòlica enyorant del vell règim no va ser, en cap cas, de pau, pietat i perdó: suport pràcticament incondicional a la dictadura de Primo de Rivera primer, i a la sanguinària dictadura de Franco després, tret d'escaldes i molt meritòries excepcions. Fins que va arribar una nova generació de seminaristes i de capellans, als anys seixanta, i el Papa Joan XXIII va convocar el Concili Vaticà II. Moltes persones creients, amb voluntat de viure segons l'amor de Déu i no segons el temor a Déu, volen (re)descobrir els orígens de la seva fe, volen comprometre's amb una Església més del poble que de la jerarquia, volen treballar colze a colze amb moviments veïnals, sindicals, polítics per millorar les condicions de vida primer i per lluitar per la democràcia (i el socialisme...) després. Quan jo feia COU, al 1973, vaig sentir a parlar per primera vegada a companys de Cristians pel Socialisme. Al Congrés de Cultura Catalana, al 1976, em vaig emocionar sentint per primera vegada a mossèn García Nieto, el "Nepo", sobre el necessari compromís polític dels creients a favor de la fraternitat, la igualtat i la justícia des de la convicció cristiana de l'amor al proïsme. Molts nois i moltes noies que avui estan entre els setanta i vuitanta anys, com el mateix Ferran, van crear l'Agrupament Escolta i l'Esplai Sant Llorenç, van donar un impuls enorme al Centre Parroquial, van prendre part activa en associacions de veïns, moviments juvenils, grups de dones, de lluita pels drets humans, en partits polítics encara clandestins... Per entendre la història de Sant Feliu en la lluita per la democràcia i ja en democràcia, també és imprescindible conèixer l'aportació, no única però sí fonamental, de moltes persones i entitats vinculades a la Parròquia.

Per això trobo molt oportú i encertadíssim que l'Arxiu Comarcal del Baix Llobregat, com a institució pública i per tant laica, hagi organitzat aquest cicle de conferències i participi en la redacció i la coordinació del llibre dels 500 anys d'història de la Parròquia (sortirà a la tardor!), conscients com estic intentant explicar que són 500 anys de la història de Sant Feliu. Gràcies, Mari Luz Retuerta, directora de l'Arxiu, i a la Carme Sanmartí i l'Esther Hachuel que l'acompanyen en aquest (i molts altres!!!) viatge per la nostra història!!!

Comentaris