Dir que sí i voler que no i dir que no i voler que si.
Encara li estic donant voltes a la votació de la setmana passada sobre la reforma laboral. Mal exemple del que hauria de ser la Política (en majúscules) i acaba sent politiqueta (en minusculíssimes). Però això no només passa al Congrés dels Diputats.
Som moltes les persones que som conscients que només amb Política (en majúscules) es poden gestionar societats de milers, de milions de persones en realitats cada cop més complexes, per mitjà de la construcció d'acords com a via per a la solució dels conflictes, més o menys favorables als agents socials implicats segons la seva força social o capacitat d'influència. Però assistim, massa sovint, a l'imperi de la politiqueta, com deia abans, en minusculíssimes.
Crec que un dels problemes importants que tenim és que, a tots els nivells, massa càrrecs públics i electes han renunciat a la Política (que exigeix reflexió, debat, negociació, actitud constructiva, temps, etc) i han cregut que els més favorable la politiqueta (que només requereix titulars graciosos, ocurrències creatives, dades sense context, etc). En el ple de l'Ajuntament, jo solia dir que hi havia molts regidors/es que buscaven pèls a la sopa, i pocs que plantejaven fer una sopa nova. És l'etern debat entre ser autor, crític, espectador o passar de llarg. La Política exigeix bons autors, la politiqueta només requereix mals crítics. La Política exigeix visió global i de futur, la politiqueta només requereix visió partidista a curt termini. La Política exigeix coherència i veu clara en la defensa de les opcions que hom planteja, la politiqueta només requereix conveniència pròpia segons les circumstàncies i interessos de cada moment. La Política es basa sempre en la construcció d'acords viables per a la major part de la societat, la politiqueta es basa normalment en decisions de cara a la pròpia galeria. La Política requereix pensament analític i propositiu, la politiqueta només requereix xerrameca tertuliana. Acabo resumint el que jo crec (al capdavall és el meu blog i jo ja no represento a ningú) en dos noms de l'escena espanyola: la Política és Yolanda Díaz i la politiqueta és Pablo Casado.
Tota aquesta introducció és per aterrar ara en dos casos pràctics i més nostrats de politiqueta: un a Sant Feliu, en relació al paper del PSC amb la consulta del soterrament, i un al Congrés dels Diputats, en relació al paper d’ERC amb la reforma laboral.
Confesso que m'ha decebut i no m'esperava el comportament del PSC de Sant Feliu entre setembre i novembre de l'any passat, immediatament abans de la consulta: no només se n'han desmarcat, sinó que hi han anat clarament a la contra... quan havien dit que si a la consulta!
Durant tot el mandat anterior, compartint govern amb nosaltres quan jo era alcalde, havíem acordat fer la consulta sobre la urbanització de la superfície després del soterrament el tercer diumenge de novembre de 2019, si tot anava segons el calendari previst d'obres. Un primer retard en el procés de contractació del Ministeri i després, sobretot, la pandèmia, van fer impossible la consulta al 2019 i al 2020. Era lògic, per tant, fer la consulta al 2021. I el ple, també el PSC!!!, ho va aprovar el més de juliol (punt 35 de l'ordre del dia): la data, les dues preguntes, l'organització i la comissió de seguiment.
Plena implicació al juliol (dir que sí) i rebuig al setembre (voler que no). Ho trobo realment decebedor i sense cap explicació en clau de ciutat. Com és possible votar que sí i després anar en contra del que has votat que sí, només amb les vacances entremig? En la meva opinió (estrictament personal, jo ja no tinc càrrecs ni represento a ningú) perquè el PSC de Sant Feliu no ha pensat en clau de ciutat, sinó d'interessos de partit.
En el ple de juliol, només Veïns per Sant Feliu i Ciutadans es van abstenir i no van votar a favor de la consulta (tot i que, quan jo era alcalde, hi estaven a favor). La meva interpretació personal del canvi d'actitud del PSC després del ple de juliol és que es deu a un simple càlcul electoral de cara a les municipals. Entre Veïns i Ciutadans, van tenir 3.547 vots, un de cada 6 votants. Molt possiblement, aquests dos grups ni es tornin a presentar d'aquí a setze mesos, a les municipals de l'any que ve: per això, el PSC treballarà molt a fons per aconseguir el màxim de vots de Veïns i Ciutadans, i per això n'ha assumit les seves crítiques i la seva passivitat amb la consulta, i per això assumirà cada cop més el seu perfil i posicionament en altres àmbits. Clau electoral pròpia, no interès general de ciutat: politiqueta, no Política.
Tres quarts del mateix, i amb conseqüències que haurien pogut ser molt més greus, el lamentable paper d'Esquerra Republicana al Congrés dels Diputats. La cara de Gabriel Rufián i tots els que van jugar amb foc amb el "no a la reforma laboral"... quan la Presidenta del Congrés es va equivocar i va anunciar la victòria del "no" va ser una mostra claríssima que s'havien adonat de l'error dels seus propis càlculs partidistes. Van votar que "no"... però necessitaven i volien que sortís que ”sí"!!! Només el gol en pròpia porta d'un despistat del PP va salvar la situació... i els seus càlculs partidistes.
El seu "no" no anava de la reforma laboral. La seva excusa de no votar com Ciutadans... per votar com PP i Vox no anava de la reforma laboral. La seva excusa que la reforma era insuficient hauria pogut justificar una abstenció argumentadament crítica, però no el seu "no": no anaven d'aquest pal. La seva excusa que era la reforma de la CEOE i la senyora Ana Botín, despreciant els avenços indiscutibles assumits per CCOO i UG en un marc inèdit d'acord social, hauria pogut "explicar" (?) una abstenció, però el seu "no" no anava de la reforma laboral en si. El "no" d'ERC no anava en clau de país ni de classe treballadora, anava en clau d'interès exclusiu de partit.
Quin interès? Tal com ho veig, i també com a mer observador individual, per contenir un front i per tallar-ne un altre. Per contenir el sector de vot independentista que està en disputa amb Junts i que hi podria tornar si ERC és vist com "massa tou", i per tallar la fuita de vot en clau més d'esquerres donant visibilitat i protagonisme a Catalunya a Yolanda Díaz i els Comuns. ERC va votar contra la reforma laboral per evitar fuites de vot cap a Junts i cap als Comuns. Clau electoral pròpia, no interès general de país ni dels treballadors i les treballadores: politiqueta, no Política.
Sovint ens preguntem per què la gent passa de la política. Coses com aquestes dues que he comentat, ho expliquen en part. Hi ha moltes altres raons. Malauradament, aquí i arreu, constato temps de saturació de politiqueta i de buit i enyor de Política. Caldrà continuar empenyent cap a temps més favorables per a la bona i imprescindible POLÍTICA.