22/02/23, 19:00, a l'Ateneu: presentació de "Quan les parets parlen".

 

1978. Pintada a Can Calders. Arxiu Municipal, foto donada pel PSUC. Codi de referència ACBL50-4-N-610

La memòria de les ciutats es construeix sobretot sobre el seu patrimoni físic i cultural i sobre les seves vivències col·lectives. Les vivències col·lectives es destil·len amb el temps i s'acaben recollint en els textos que evoquen la nostra història. És la nostra memòria escrita. Però també, afortunadament, podem recollir la memòria oral individual de les persones que han protagonitzat la nostra història més recent. La memòria col·lectiva d'un temps passat recollida i reflectida en la memòria individual i actual d'homes i dones que n'han estat protagonistes. I si aquesta memòria oral és convenientment recollida, documentada, conservada i compartida, contribueix al nostre propi coneixement i al nostre propi creixement com a comunitat, com a ciutat de totes les persones que en formem part.

Aquesta és la idea amb què el Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat (CECBLL) va recollir una idea que fa temps voltava pel cap de l'Àngel Merino i la Maria Jesús Bono, i que el CECBLL va presentar al Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya: recollir i documentar les lluites socials de la dècada dels anys setanta a Sant Feliu a través de la memòria d'alguns dels seus protagonistes. Des del CECBLL la Neus Ribas es va fer immediatament seva la idea i l'Àngel i la Maria Jesús van contactar amb en Jesús Martínez i amb mi mateix per acabar de configurar l'equip de treball d'un projecte que aviat va ser batejat com "Quan les parets parlen". Aquest 22 de febrer es presenta a l'Ateneu el "butlletí " que recull el context i les lluites d'aquella dècada.

Per què la dècada dels setanta? Entre els anys 1970 i 1980, i parlant només de Sant Feliu, la nostra ciutat va experimentar una transformació en tots els àmbits que no podia deixar de ser convenientment documentada. Un enorme creixement demogràfic, que ja va començar a l'any 1960 quan Sant Feliu va arribar als deu mil habitants, però que va ser exponencial als anys 70, a cavall encara del desenvolupament industrial de la nostra ciutat i la nostra comarca, que es va frenar sobtadament a partir de la crisi del petroli de finals d'aquella dècada. La conformació del mapa actual de la ciutat (tret de les Grases i Mas Lluí, urbanitzats a la segona meitat de la dècada dels noranta) es produeix també entre la segona meitat dels seixanta i finals dels setanta. La dècada dels setanta va començar encara amb els ajuntaments del franquisme, sense capacitat de donar resposta a les necessitats d'una població que creixia a ritme de mil persones noves per any. Als inicis d'aquella dècada, el moviment veïnal, sindical, associatiu, cultural, també religiós, configura una ciutat que se sent absolutament aliena al franquisme i les seves institucions. La lluita per la democràcia era imparable i cada vegada més els partits polítics sortien de la clandestinitat per preparar i liderar la democràcia per la que es lluitava. A Sant Feliu, bàsicament des del PSUC, però també amb altres organitzacions comunistes i una incipient organització socialista. Al mig d'aquella dècada, Franco per fi es mor. La segona meitat dels setanta és la dels inicis i plenitud de la Transició, que té les seves dates més rellevants el 15 de juny de 1977 (primeres eleccions generals), el 6 de desembre de 1978 (referèndum de la Constitució Espanyola democràtica), el 3 d'abril de 1979 (primeres eleccions municipals), el 25 d'octubre de 1979 (referèndum de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya) i 20 de març de 1980 (primeres eleccions autonòmiques). Espanya, Catalunya, Sant Feliu bullien amb intensitat durant la dècada dels setanta. Com es vivia tot allò a Sant Feliu? En què es concretava a la nostra ciutat tota aquella ebullició social, tota aquella intensitat de canvis en tants àmbits a la vegada?

L'equip de treball de "Quan les parets parlen" va optar per identificar tota aquella ebullició en les quatre lluites principals que hi va haver a la nostra ciutat en aquella dècada:

• per la sanitat pública, en concret per l'ambulatori,
• per l'educació pública, en concret per la plena escolarització de tots els nens i nenes de Sant Feliu,
• pel manteniment dels llocs de treball, en concret pel manteniment de la fàbrica Aluminio Hispano Suiza,
• per l'espai públic, en concret per la consecució de la plaça de la Salut.

La Maria Jesús Bono, jo mateix, en Jesús Martínez i l'Àngel Merino ens vam encarregar, respectivament, de cadascun d'aquests àmbits. Hem fet un treball amb intenció clarament divulgativa, adreçada al conjunt de la ciutadania i útil també al professorat de Secundària i de Formació de Persones Adultes. Un treball amb materials de diversos formats i nivells, que s'ha anat elaborant sota la supervisió, com deia, del Memorial Democràtic per la importància que té per entendre la història recent i la configuració actual de la nostra ciutat. Un treball amb documents i amb un peu al carrer, amb un itinerari interpretatiu que recorre i explica aquelles lluites que han acabat configurant la nostra ciutat.

Vull destacar una part interessantíssima del nostre treball: les entrevistes a més de vint persones que van tenir un paper destacat en aquells anys. Moltes persones ja han mort i no hem pogut comptar amb elles. En l'àmbit d'educació de què sóc responsable, hauria volgut entrevistar a Antonio de Oses, primer regidor d'ensenyament al 1979, a Santi Junqué, responsable de la comissió d'ensenyament del PSUC en aquells anys, i a Juan Sánchez, impulsor de les primeres associacions de veïns i de pares d'alumnes als inicis dels setanta, i regidor també en el primer ajuntament democràtic. Tenint en compte la inevitable limitació de qui ja no hi és, hem fet una selecció de persones que faran un mosaïc immillorable de la complexitat i la importància d'aquella dècada.

Vull acabar amb el meu agraïment a les més de vint persones que han donat el seu testimoni d'aquells anys. I deixeu que les resumeixi en dues de les que jo he entrevistat: un pare i una mestra. Ell, Manuel Guerra, a qui vaig conèixer quan ell era vocal de l'APA de l'Escola Gaudí (on jo vaig treballar entre 1976 i 1981). Ella, Imma Prats, que va ser membre de la comissió d'escolarització que va lluitar perquè cap nen/a de Sant Feliu es quedés sense escola (com reivindicava la pintada que encapçala l'escrit) i després va ser mestra d'escola bressol i d'educació primària a la nostra ciutat. Sant Feliu s'ha fet amb les lluites i les veus de tots els Manuels Guerra i totes les Immes Prats. "Quan les parets parlen" és també un homenatge a tots ells, a totes elles, i un treball necessari perquè les seves veus i les seves lluites siguin conegudes, valorades i formin part ben present i visible de la història de Sant Feliu. 

A totes les persones que figuren amb el seu nom i cognom a "Quan les parets parlen", i a totes les persones (vives i mortes) que van participar en aquelles lluites, el meu agraïment més sincer i profund. Som el que som, perquè vau fer el que vau fer: lluitar perquè la ciutat que vau rebre quan éreu joves fos infinitament millor quan l'haguessin de viure els vostres fills, els vostres néts. I estic plenament convençut que, Manolos i Immes, ho vau aconseguir.