Arguments + mobilitzacions + negociacions + aliances + context + temps = construcció d'acords.
He pensat molt la tria de les imatges, perquè volia que representessin quins són, en la meva opinió, els factors determinants per a la construcció (o no) d'acords. És a dir, els factors determinants de la política. Aplicats, òbviament, a l'acord final que ha permès l'inici definitiu de les obres. També he pensat molt el text: no és un escrit des de la vivència personal (ho vaig fer aquí), sinó intentant fer pedagogia política, fer una exposició dels factors que en política permeten, entre persones i institucions amb interessos i prioritats sovint confrontats, arribar a construir acords favorables per a tothom.
Els arguments.
Hi ha hagut, des del principi, una gran i evident unitat social i política amb dos arguments que fa dècades que hem reiterat als governs d'Espanya i de la Generalitat: el risc per a la vida dels nostres ciutadans i ciutadanes (la seguretat) i la barrera física que representen les vies del tren entre dues meitats molt difícils de comunicar de la nostra ciutat (l'urbanisme). Eren, són, arguments molt potents, però que tenen una limitació important: situen la reivindicació en l'àmbit merament santfeliuenc.
Així que Iniciativa i Esquerra Unida vam recuperar l'alcaldia, vam decidir incorporar una nova perspectiva: el soterrament de les vies és una necessitat metropolitana, del conjunt de la xarxa de Rodalies de Barcelona, ja que permetria un important increment de freqüències i de seguretat a tota la xarxa, cosa que beneficiaria a una població molt superior a la de Sant Feliu (incorporació al Pla de Rodalies).
I també, en coherència amb aquesta reivindicació, a Iniciativa vam incorporar un argument nou: una obra inclosa en el Pla de Rodalies ha de ser finançada al 100% per l'administració competent en infraestructures ferroviàries. Ho vam plantejar així que es va aprovar l'Estatut, sense que l’Ajuntament de llavors (PSC+CiU+ERC) ho assumís. Però a partir de 2011, va ser l'argument que reiteradament vaig defensar sempre com a alcalde tant a Barcelona com a Madrid.
Quan s’elaboren arguments en una negociació, cal preveure la contraargumentació de les altres parts negociants. En el nostre cas, en termes de projecte i en termes de finançament.
Pel que fa al projecte, tant Estat com Generalitat han anat plantejant altres alternatives més econòmiques, limitades a la supressió del pas a nivell: pas elevat "com a les pel·lícules americanes" (te'n recordes, Cesc?), enfonsament del passeig Comte Vilardaga per al tràfic de persones i vehicles (?????), soterrar només entre el Complex i les Tovalloles, etc. Sigui quin sigui el govern de l'Ajuntament, les hem rebutjat totes, defensant en tot moment el projecte aprovat pel Ministeri el 2009, i al qual tots els grups municipals hi vam donar suport. Sempre ens hem sentit forts amb els nostres arguments i no hem volgut mals acords que resolguessin només el pas a nivell però mantinguessin la fractura urbanística de Sant Feliu.
Pel que fa al finançament, hi va haver un canvi radical a les municipals de 2011. Fins aleshores, l'Ajuntament assumia que havia d'aportar un 25% del cost, finançat amb una modificació de planejament que comportava una alta edificació i que es va arribar a aprovar inicialment. Des de 2011, Iniciativa i Esquerra Unida anul·len aquell planejament (amb el criteri que el nou Sant Feliu requeria un concurs públic d'idees i un procés de participació ciutadana) i reclamen a l'Estat que financiï íntegrament les obres. Afortunadament per a la nostra ciutat, l'acord final amb el Govern d'Espanya va recollir fil per randa les reivindicacions que sempre havíem plantejat des d'Iniciativa.
Les mobilitzacions.
Sant Feliu ha viscut massa accidents i massa morts al pas a nivell, una mitjana aproximada d'una persona per any, excloent els suïcidis. Més de trenta veïns i veïnes de totes les edats han perdut la vida en els darrers quaranta anys, des que se'n fa memòria. Les associacions de veïns, els sindicats i la major part d'entitats de la ciutat, al costat dels partits polítics i de l'Ajuntament, s'han mobilitzat en reiterades ocasions, ja sigui amb manifestacions com les de les dues fotos de juny de 1983, ja sigui amb recollida de signatures (més de vint mil (20.000!) a la tardor de1994 en la campanya “Soterrament, ara!"), concentracions, tallers, exposicions, etc.
Reconec que, essent alcalde, no vaig creure oportú impulsar mobilitzacions si no eren absolutament unitàries. Vam voler impulsar (i vam arribar a posar-nos d'acord amb Renfe!) petits actes reivindicatius en hores de poc impacte ferroviari però amb gran impacte mediàtic, amb el nom “Dissabtes pel soterrament", al mateix pas a nivell. Vam organitzar fins i tot el primer: una petita exhibició castellera. Però vam decidir no tirar-ho endavant perquè no hi va haver unanimitat al consistori. D'altra banda, mobilitzacions al carrer en un marc d'escepticisme molt estès a Sant Feliu podrien arribar a ser contraproduents si, sense unitat política i sense un acord factible a la vista, anessin perdent força i capacitat de convocatòria.
Les negociacions.
Negociar és sempre una feina discreta i de formigueta, a la qual estic segur que els sis alcaldes de Sant Feliu en democràcia (en Cesc, l'Àngel, en Juan Antonio, la Lourdes, jo i la Lídia, per ordre cronològic) hi han dedicat molt de temps i esforços. Jo puc parlar per en Cesc i l'Àngel, a qui vaig acompanyar sempre entre 1991 quan vaig entrar de regidor i 2003 quan vam perdre l'alcaldia, i per la Lídia, a qui he tingut sempre al meu costat des que la vam recuperar al 2011.
La negociació, en la meva opinió, no es pot improvisar ni es pot trencar. Ha d'estar tècnicament molt ben preparada (novament mil gràcies als tècnics de gerència, serveis jurídics, serveis econòmics i serveis d'arquitectura i enginyeria de l'Ajuntament, sense els quals no hauria pogut anar tan ben assessorat a les desenes de reunions a què vaig assistir), i ha de preveure els termes de la negociació (el què), les persones amb qui negociar (el qui), i les formes i ritmes de la negociació (el com). En aquest darrer punt, jo sempre tinc molt present una frase de Santa Teresa de Jesús: "entráte siempre con la suya… para salirte siempre con la tuya".
En el cas del soterrament, havíem de negociar, a més a dues bandes (Generalitat i Estat) que, especialment des de l'inici del procés, no tenien un diàleg fluïd.
Vaig aprendre molt d'en Cesc i de l'Àngel sobre la negociació. "Negociem entre administracions, però enraonem amb persones", implicava tenir un respecte permanent amb qui parléssim, per malament que anessin les reunions. "Cal parlar amb tothom", va voler dir mantenir desenes de reunions, en despatxos o en cafès, amb persones no implicades directament als dos governs, però que hi podien influir (Congrés, Parlament, seus de partits, "VIP"s,...). A més, sempre que calgués, evidenciant la unitat política santfeliuenca: a les reunions al Congrés dels Diputats o al Parlament de Catalunya, hi vaig voler anar amb tots els dirigents dels partits municipals (fins i tot si, com Esquerra en el meu primer mandat, no tenien regidors al consistori). Generar, com explicaré després, el màxim de complicitats.
En les negociacions cal tenir els objectius molt clars (en termes de Santa Teresa, tenir molt clar què és "la tuya"), i ser flexible en la lectura del context i la gestió dels temps, ajustant i mostrant de manera també ajustada al context els propis arguments i les aliances construïdes. I així que, de la mà especialment de Soraya Sáenz de Santamaría, un sector del govern del PP va veure que calia obrir vies de diàleg amb Catalunya, vam plantejar i insistir en la idea que Sant Feliu havia de ser "la prova del cotó" d'aquesta voluntat de diàleg. I aquí les coses es van començar a.... encarrilar.
Les negociacions com a tal es van tancar a juliol de 2017. Amb el canvi de govern per la moció de censura de juny de 2018, el govern PSOE/UP va respectar evidentment els acords. Més encara: la delegada del Govern a Catalunya, Teresa Conillera, ha estat determinant per impulsar i accelerar els darrers treballs de concreció dels acords i de licitació de les obres.
Les aliances.
Hi va haver un moment òptim entre 2005 i juny de 2006, quan l'alcalde Juan Antonio Vázquez va signar, amb la Generalitat (conseller Joaquim Nadal) i el Ministeri (ministra Magdalena Álvarez) el conveni que establia el compromís del Ministeri d'elaborar el projecte i els criteris de finançament entre les tres administracions, amb un segon conveni entre Generalitat i ajuntament per repartir-se el 50% del cost de l'obra . El projecte (afortunadament!) es va redactar, aprovar a finals de 2009 i és el que ara es comença a dur a terme. Aquell segon conveni (el de compartir la meitat del cost entre Generalitat i Ajuntament) no es va arribar a firmar mai. La pressió al govern de Madrid perdia així força. D'altra banda, en aquells moments, la pressió era només local. La capacitat de negociació per tirar endavant les obres era limitada. Sort que els enginyers continuaven la seva feina!
Quan vam recuperar l'alcaldia a 2011, vam decidir incorporar l'argument de la xarxa de rodalies, i generar, en conseqüència, una nova política d'aliances. Bàsicament, en dos fronts: 1) els ajuntaments amb altres reivindicacions similars i els que es veurien beneficiats pel soterrament, i 2) una presència més regular i continuada als mitjans de comunicació.
Amb aquests objectius, entre 2013 i 2014 vam fer una campanya perquè tots els ajuntaments i consells comarcals amb municipis de les línies R1 i R4 aprovessin mocions als seus plens fent seva la reivindicació del soterrament i entre 2015 i 2016 vam prepara i vam dur a terme la campanya "Ara, Rodalies!", que va suposar el treball conjunt amb els ajuntaments de Montcada i Reixac i l'Hospitalet i la incorporació de l'Àrea Metropolitana i el lideratge de la seva presidenta, Ada Colau, a la lluita pels tres soterrament. Tot això, amb una bona campanya conjunta de comunicació, ens va garantir més presència i ressò als mitjans de comunicació. Generar i ampliar complicitats, i tenir el màxim ressò mediàtic són dos objectius claus en tota estratègia per construir acords.
El context.
Una lluita dilatada en el temps no pot ser lineal: té alts i baixos, millors i pitjors moments. Moments que estan condicionats no per les pròpies característiques de la lluita, sinó per circumstàncies externes que ho poden condicionar tot: són el context. Recentment, per exemple, hem viscut una paralització total de les obres (que havien de començar a inicis de l'any passat) per la pandèmia.
La signatura del conveni de 2006 va tenir lloc en un context favorable que només s'ha donat una vegada: governs socialistes a l'Ajuntament, la Generalitat i l'Estat. La crisi econòmica de 2008 va suposar la paralització de gran part de l'obra pública a tot l'Estat. La crisi política lligada al procés va condicionar fortament la inversió estatal a Catalunya. Adaptant-nos a aquest context (no teníem cap altra opció...) vam optar pel reforç dels nostres arguments, la generació de noves aliances i buscar la millor "pole position" per quan el context fos més favorable. En resum, vam saber adaptar-nos a un context negatiu, vam saber preparar-nos per aprofitar un context positiu.
El temps.
Una negociació necessita temps. El temps s'ha de saber gestionar i s'ha de saber interpretar. Una mala gestió dels temps fa córrer el risc de precipitar decisions poc madurades i que no porten enlloc. Una mala interpretació dels temps fa pensar que petits indicis inicials positius signifiquen acords gairebé definitius... que, si a sobre s'anuncien precipitadament, només fan que generar frustració i escepticisme. Li va passar al Cesc, quan una portada del Butlletí anunciava l'imminent inici de les obres a la tardor de 1994. Li va passar al Vázquez, quan va anunciar a TV3 l'imminent inici de les obres a la primavera de 2007. Per això, ni jo ni la Lídia (que anàvem i anem sempre a una en tots aquests anys) mai vam donar una data, mai vam voler precipitar els temps, mai vam generar cap falsa sensació que tot estava a tocar. Fins que, gairebé per sorpresa, ja estava realment a tocar, aquell 17 de gener de fa tres anys.
En conclusió.
Les obres ja han començat, tancant així una etapa de més de 40 anys de lluita, de política, de la suma d'arguments, mobilitzacions, negociacions i aliances que, en contextos molt diferents i després d'un temps excessiu, ha permès la construcció d'un molt bon acord. Ara se n'obrirà una altra, molt més curta, de 40 mesos, en què ens haurem d'adaptar a les obres: sorolls, pols, canvis en la mobilitat... tot girarà entorn d'unes obres llargament esperades. Caldrà paciència i calma! I, finalment, després, amb les vies cobertes, recosir les dues meitats de la ciutat i configurar el Sant Feliu del segle XXI, després d'una consulta ciutadana que tindrà lloc la propera tardor.
Acabo. El soterrament el finança completament l'Estat i la urbanització posterior de la superfície és decidirà amb una consulta ciutadana després d'un concurs internacional d'idees. Òbviament, haver aconseguit el soterrament és un èxit protagonitzat per tots els partits, associacions i ciutadania... però les condicions tan favorables en què s'ha aconseguit són una aportació decisiva i impagable dels militants i de les militants d'Iniciativa i d'Esquerra Unida, avui integrats en Sant Feliu en Comú. Deixeu-me que els agraeixi especialment el seu treball al finalitzar aquest llarg article, carregat intencionadament de pedagogia, de història i de posada en valor de la política.
Comentaris