Farmacèutica, energètica, alimentària, menstrual, habitacional,...??? Diguem-li pel seu nom: pobresa.

Ahir, a les notícies de la 1, vaig veure aquesta notícia sobre l'anomenada "pobresa farmacèutica". Fa unes setmanes, en el seu discurs de presentació a la investidura, Pere Aragonès parlava de "pobresa menstrual". Com cada hivern, hem llegit notícies sobre la "pobresa energètica", a cada notícia de desnonament es parla de "pobresa habitacional", a cada Gran Recapte es parla de "pobresa alimentària" i des de les escoles es viuen amb cruesa els efectes de la "pobresa infantil".

Molts adjectius per a un sol substantiu: pobresa. També "disfressem" la pobresa amb altres substantius: vulnerabilitat, precarietat, risc d'exclusió, situació de dificultat... Com si fossin sinònims, com si no poguéssim dir pel seu nom a la impossibilitat continuada de viure d'una manera digna per una manca també continuada d'ingressos suficients.

Quan rebia l'alumnat en les visites escolars a l'ajuntament, sempre preguntava als nois i noies pel principal problema que creien que hi havia a Sant Feliu. La resposta més freqüent era "el soterrament", sens dubte. També algunes altres, però a molta distància: el preu dels pisos, la neteja, l'aparcament,... En vuit anys de rebre milers d'estudiants en persona, ni en una sola visita va sortir el drama que colpeja a milers de persones soles i de famílies a la nostra ciutat: la pobresa. Fins al tal punt és (o l'hem feta!) invisible. 

La pobresa es viu sovint com un fracàs personal, i com tot fracàs personal, es viu majoritàriament en silenci. En vaig parlar aquí, colpit pel dolor de dues persones de la meva edat, que vivien el seu atur, desesperació i pobresa en silenci. Però la pobresa no s'explica pel mal cap de les persones que la pateixen ( els pobres ho són perquè han estirat més el braç que la màniga o són uns ganduls, com afirma i simplifica la dreta), sinó que la pobresa té causes estructurals i no personals, té causes polítiques i econòmiques, identificables i modificables: la desigualtat social, provocada per uns mecanismes injustos de creació i de distribució de la riquesa. 

Amb la Covid-19, la pobresa no ha parat d’agreujar-se-se. És, de llarg, el primer problema del nostre temps, el primer problema que hauria de debatre’ls en qualsevol escenari polític democràtic. Va ser, sens dubte, la meva prioritat quan vaig ser alcalde (rescat social, tarifació social, polítiques socials), i hauria de ser la primera prioritat ara que s'ha de formar govern a Catalunya. Però, per desgràcia, aquí els qui s'hi haurien de sentir concernits fa dos mesos que viuen immersos en les seves batalletes i la resta ens ho mirem ja amb una barreja difícilment descriptible d'incredulitat, indiferència, escepticisme, resignació i ràbia. 

Cal que hi hagi pressió social perquè aquesta situació canviï: des del carrer, amb mobilitzacions com la del dissabte 15, i des de la política, insistint en la necessitat d'un govern que se centri en les polítiques socials a Catalunya, defensant, preservant i millorant les polítiques que ja impulsa el govern de l'Estat a Espanya.

És urgent tornar a posar la lluita contra la desigualtat i la pobresa (amb tots els adjectius que vulgueu) al centre de la política i, molt especialment, al nucli de les propostes dels partits d'esquerra: "lo primero es antes!"