Riera de la Salut: fins ara, l'obra pública més important a Sant Feliu. Ben aviat, la segona!

El mural de la plaça de la Salut recull una imatge habitual fins fa poc més de trenta anys: els aiguats a la Riera de la Salut ens deixaven cotxes en posicions inversemblants al pont sota les vies del tren.

Després de les vies del tren, la Riera de la Salut era la segona gran barrera de la nostra ciutat. Lluny ja del seu passat industrial (que nomês queda mês amunt del cementiri), sense les grans fàbriques de Can Güell on ara hi ha el barri de Can Calders, de Pedro Álvarez on ara hi ha el barri de Can Maginàs, de les Tovalloles on ara hi ha el Centre Cívic, la Riera era una barrera entre els barris de la Salut i de Can Calders i una barrera interna al barri Falguera, on l'aïllament del carrer Barcelona va tenir-hi implicacions negatives, avui afortunadament superades.

Des de la recuperació de l'Ajuntament democràtic (1979) i de la Generalitat (1980), la necessitat imperiosa de canalitzar la Riera va ser una prioritat. En tractar-se d'un espai natural que recull les aigües que baixen de la serra de Collserola, la competència de les obres eren i són de la Generalitat de Catalunya. Nota al marge: la Generalitat hauria de canalitzar el tram de Riera que encara falta, fins a l'àrea de lleure entorn de l'ermita. Donat el seu cost i la seva visió de les conques metropolitanes, la Generalitat no la té com a prioritat pressupostària, però obre les portes a una proposta urbanística que solucioni aquest tema.

La reivindicació de les obres amb Cesc Baltasar com a alcalde i Maria Comellas com a regidora d'Urbanisme, va ser immediata. Els aiguats de 1983 i de 1987, amb els barris de la Salut i Can Calders plenament habitats, van deixar imatges intolerables i van obligar a reaccionar a l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), l'organisme de la Generalitat responsable de les rieres. Un exemple: els aiguats de 1983 van provocar un tap al pont de la riera de més de vint cotxes, que van haver de treure grues de l'exèrcit, a proposta de l'alcalde Baltasar. Aixî les coses, l'any 1987, l'ACA va encarregar la redacció del projecte i l'Ajuntament va plantejar el gran repte que havia de preveure: la canalització de la Riera de la Salut havia de preveure el soterrament de les vies del tren.

Al 1989, l'ACA va aprovar un projecte i un pressupost per import de 800 milions de pessetes. Posteriorment, la urbanització de la superfície correspondria a l'Ajuntament (us sona?). Les obres començarien a l'embocadura  poc abans del carrer Teixidores i acabarien desembocant al Llobregat. La màxima dificultat seria el pas sota la via del tren. Preveient el pendent i les dimensions del creuament, es va construir un sifò a molta profunditat, reservant espai perquè les vies passin per sobre de la riera canalitzada. Aquesta solució, acordada amb l'Ajuntament, condiciona absolutament el projecte de soterrament que començarà properament.

Les obres de canalització van començar a finals de 1989 i es van allargar poc més de tres anys. Pel que fa a la superfície, el primer tram acabat va ser el de Can Llobera, inaugurat el 1993 amb la creaciõ del nou barri. El segon tram acabat va ser al barri Falguera, inaugurat amb una gran i emocionant festa al 1997, amb un Cesc exultant.  Finalment, el tercer tram, de les vies en amunt, el 1994 es va fer un simple asfaltat provisional, fins que es va urbanitzar amb la seva configuració actual el 2006, en el marc de la Llei de Barris promoguda pel president Maragall.

Com dic al títol, aquesta ha estat l'obra pública més important feta fins ara a Sant Feliu, "honor" que cedirà ben aviat a les obres del soterrament. I s'hi assembla en altres coses fonamentals: grans obres d'una altra administració i molt ben coordinades políticament i sobretot tècnicament amb l'Ajuntament, transformació urbana absolutament positiva (en aquest cas a Salut, Can Calders, Can Llobera i Falguera), urbanització en fases i durant anys de la superfície cercant afectacions mínimes, informació en tot moment a entitats i ciutadania, etc.

Ho vam saber fer bé als anys noranta amb la Riera, i ho sabrem fer millor als anys vint amb el soterrament!