Per ser el màxim d'útils el 2 d´octubre, ens hem de distanciar al màxim possible de l'1 d'octubre .
Primera conseqüència de la meva tesi: ser el màxim d'útils el dia 2 d'octubre passa per consolidar Catalunya en Comú, passa per consolidar socialment i electoralment un espai que ha guanyat dues eleccions generals a Catalunya, que ha guanyat alcaldies molt rellevants i que és capaç de presentar un projecte polític propi allunyat del maniqueïsme i l'estratègia de la tensió que tant convé a les dues parts que avui atien el conflicte.
Primera premissa de la meva tesi: només una resposta desproporcionada i agressiva del Govern d'Espanya justificaria que, en defensa de la democràcia (no del projecte partidista de Junts pel Sí i la CUP), sentíssim la convocatòria com a pròpia i participéssim decididament en les mobilitzacions que es convoquin en resposta a una hipotètica agressió a la democràcia a Catalunya.
En tot cas, vaig valorar positivament que sigui el conjunt de la militància de Catalunya en Comú qui decideixi, al mes de setembre i amb tota la informació a la mà de les decisions i actuacions dels governs de la ageneralitat i de l'Estat, el paper que, com a organització, tidrem l'1 d'octubre. Aquest escrit és doncs, simplement, la meva intervenció en un acte de partit, la meva estricta perspectiva individual.
Tal com vaig dir al Consell Nacional (més breument, perquè hi va haver prop de trenta intervencions i havíem d'intentar cenyir-nos a tres minuts), la meva proposta de distanciar-nos al màxim de l'1 d'octubre va molt més enllà de considerar que el text presentat no ofereix les garanties que reclamem (neutralitat real, temps suficient, normativa consensuada, etc), sinó que expressa amb claredat el rebuig a un model de país i una estratègia política que mai han estat els nostres i que hem de continuar denunciant i confrontant, per més que avui (que no demà!) anem contra-corrent.
1. Cal acabar amb la confusió permanent i interessada entre país, partit i govern.
Una confusió instaurada i promoguda per totes les variants del pujolisme, corregida si més no en part i fins ara pel Parlament, i que mostra clarament el seu abús de poder vulnerant el propi Estatut de Catalunya (aprovat en referèndum i no suspès en els apartats que estableixen el règim electoral) per imposar les seves lleis (referèndum, transitorietat, etc) per una ínfima majoria de 68 a 67 en comptes dels acord de la majoria 90 a 45 prevista per l'Estatut que vam votar i que ara ells volen botar. Només ells parlen en nom del poble (mandat democràtic amb el 48% dels vots?), qualsevol discrepància política amb ells és considerada un atac a Catalunya, la democràcia o la llibertat (com recorda a 1984...). Una confusió que arriba al paroxisme en confondre una decisió partidària que interessa i interpel·la a PDeCat, ERC i CUP com l'1 d'octubre amb el referèndum que Catalunya necessita i per al qual treballava el Pacte Nacional. Jo ho tinc claríssim: per sobre de 90 parlamentaris/àries, com estableix l'Estatut, és una decisió de Parlament i implica a tot el país; per sota de 90, com volen establir les lleis de transitorietat i del referèndum, és una decisió dels grups que donen suport al govern i implica a la part del país que s'hi senti vinculada. Un abús inadmissible del Parlament mitjançant la rebaixa unilateral de les majories parlamentàries requerides que, si es fes al Congrés, els qui ara ho promouen el situarien a "Españistan". Ho resumeixo així:
2. Cal superar la concepció maniquea del país de Junts pel Sí i la CUP i la seva conseqüent estratègia de la tensió.
Hem de rebutjar l'estratègia frontista que els interessa i en què ens volen instal·lar: d'un costat, "els bons", Junts pel Sí i la CUP, els únics represetants i intèrprets d'un mandat popular que ens porta necessàriament a la independència, i de l'altre, "els dolents", els que s'hi oposen, els unionistes/ espanyolistes/ traïdors/botiflers del PSC, Ciutadans i PP. I els Comuns, com una nosa enorme, com un gra inoportú al cul. Ens necessiten, però no ens estimen. Encara som aquells a qui Artur Mas ens definia i ens despreciava així, sorpresos i enutjats per la pèrdua de l'alcaldia de Barcelona, clau per al seu projecte polític:
Ni som ni ens hem de sentir presoners de les estratègies de tot o res, o ara o mai, o blanc o negre que no representa ni als partits que confluïm en Catalunya en Comú ni, molt menys, a la classe treballadora a què volem representar, a la societat catalana plural i diversa de què formem part. L'escalada de la tensió no és la nostra estratègia, la Catalunya de bons i dolents no és el país que volem.
3. Nosaltres som absolutament aliens a l'estratègia de supervivència de Convergència.
El procés no és, ni de lluny, la fase actual d'una lluita històrica contra l'opressió, com si fóssim la colònia que alguns insisteixen en fer-nos creure que som. Ni de lluny. El relat del procés, que en teoria comença després de la impresentable sentència del Tribunal Constitucional de juliol de 2010, oblida interessadament que CDC va flirtejar obertament amb el PP després de les eleccions al Parlament de 2010 i les municipals de 2011, després de les quals fins i tot va compartir el govern de la Diputació de Barcelona. Aquells dos anys no van ser precisament ni d'heroica resistència anticolonial ni de rebuig a qui va promoure el recurs al Constitucional. Tot al contrari. Però va arribar l'estiu de 2012. La capitalització del descontentament de la sentència per part d'ERC i les entitats properes com Òmnium, el rebuig social a les retallades dels governs convergents i l'esclat desbordant dels casos Pujol, l'embargament de les seus, etc. va provocar que Artur Mas canviés radicalment d'estratègia i decidís que havia d'encapçalar i dirigir un triple "relat", amb l'objectiu de desprendre's de la seva pròpia història, de "matar al pare", d'enterrar el llegat de Jordi Pujol: un nou partit que res no tingui a veure amb la corrupció, si fem les retallades és sempre per culpa de Madrid i nosaltres hem estat de sempre més indepes que ningú. I així, amb l'11 de Setembre de 2012 i les posteriors i fallides eleccions al Parlament, quedava inaugurat oficialment el Procés.
Com vaig dir al Consell Nacional, a nosaltres ni ens va ni ens ve l'estratègia de supervivència dels convergents... de la qual l'1 d'octubre torna a ser una peça fonamental.
4. És absolutament perillós construir el país sota el fals dilema de la legalitat i l legitimitat, amb el lema "desobeïu-ho tot, però a nosaltres, no".
El procés ha aconseguit instal·lar dos missatges que jo considero absolutament rebutjables, amb l'ús partidista dels mitjans de comunicació i la capacitat impressionant de mobilització de l'ANC i Òmnium. D'una banda, l'apropiació indeguda de les paraules importants: dignitat, llibertat, democràcia, etc vinculant-les indefectiblement a la independència com a únic marc on converir-les en realitat... com si no fóssim dignes, lliures, demòcrates, etc en els exactament quaranta anys que fa que votem en eleccions absolutament lliures i netes. De l'altra, l'intent absolutament impresentable aquí i ridícul vist des de fora de rebaixar "Espanya", "la Constitució", "les Corts Generals", etc. als nivells de governs com el turc, la denigració contínua no de l'adversari polític (el PP) sinó d'un estat caspós i irreformable del que és urgent marxar... encara que sigui sense saber cap a on ni en quines condicions.
Aquesta urgència de marxar d'un Estat definit gairebé com a franquista i d'una Constitució permanentment ridiculitzada, justifica una actitud inacceptable de rebuig a tota legalitat que es derivi de les institucions considerades il·legítimes i de les quals és urgent desconnectar. L'apel·lació contínua per justificar-ho a persones com Martin Luther King, Nelson Mandela o Rosa Parks és absolutament ridícula i és un insult a la intel·ligència establir un mínim paral·lel entre la sitaució dels negres en l'appartheid al segle passat amb la situació a Catalumya al segle XXI.
Però, si mai arribessin a establir la llei que van presentar al Teatre Nacional el 4 de juliol... tots tindrem "el deure" d'aplicar-la!!! Desobeïu tot el que diguin els altres, però obeïu cegament tot el que diguem nosaltres....! Un nou exemple d'estratègia de país de bons i dolents, de "amb mi o contra mi". Nosaltres venim d'una cultura en què, quan una llei és injusta, treballem per aconseguir majories socials i electorals per canviar-les, però el respecte a les institucions democràtiques (respecte que tenim i que exigim) no ens permet saltar-nos les que ens vingui de gust i obligar al compliment de les que ens convinguin.
Per aquestes raons de fons, més enllà de les formes, el dia 2 d'octubre hem de ser imprescindibles per superar la Catalunya del procés i ajudar a construir la Catalunya integradora, reconeixedora de la seva pluralitat i bolcada a la millora de les condicions de treball i de vida dels treballadors i les treballadores de totes les classes; i per ajudar també a superar la concepció d'una Espanya uniforme i autoritària representada per un PP que va causar aquesta situació i que és absolutament incapaç de resoldre-la.
Nota posterior núm. 1:
Aquesta és la meva exclusiva proposta personal que vaig presentar al Consell Nacional d'ICV del dia 5 de juliol. La posició oficial de Catalunya en Comú es va aprovar tres dies després, tal com explica Xavier Domènech en aquesta entrevista. Aquí podeu accedir al text de la resolució aprovada.
Nota posterior núm. 2:
El divendres, 14 de juliol, el President Puigdemont tanca una remodelació de govern per eliminar els qui presenten dubtes i envoltar-se de fidels de pedra picada. Cada cop em sembla més versemblant la vinyeta que fa temps va realitzar El Roto:
Nota posterior núm. 1:
Aquesta és la meva exclusiva proposta personal que vaig presentar al Consell Nacional d'ICV del dia 5 de juliol. La posició oficial de Catalunya en Comú es va aprovar tres dies després, tal com explica Xavier Domènech en aquesta entrevista. Aquí podeu accedir al text de la resolució aprovada.
Nota posterior núm. 2:
El divendres, 14 de juliol, el President Puigdemont tanca una remodelació de govern per eliminar els qui presenten dubtes i envoltar-se de fidels de pedra picada. Cada cop em sembla més versemblant la vinyeta que fa temps va realitzar El Roto:
