I és que, per a mi (insisteixo: opinió personal, primera persona del singular), els meus vençuts són els antifeixistes del 39, els republicans espanyols i catalans que van travessar junt les fronteres, que van continuar lluitant junts als maquis, que van entrar junts a París el 45, els qui van fer possible que els i les mestres fossin els primers ciutadans de la República, els qui van defensar amb la seva sang la democràcia. Jo (insisteixo: opinió personal, primera persona del singular) sento com a meva la derrota de fa 75 anys, de la qual tan poc avui es parla. Potser perquè les elits catalanes hi van donar llavors majoritàriament suport. El tricentenari em queda, i no només per mera cronologia, molt més lluny.
(escrit avui al meu facebook).
Comentaris
A aquestes alçades, em sembla que no tinc cap necessitat d'excusar-me de gran cosa...
He escrit en singular: és el que jo crec. Em sento molt llunyanament involucrat en un conflicte dinàstic en una societat encara gairebé feudal, i em sento directíssimament involucrat en un conflicte de classe en què vam perdre una república democràtica i social. A jutjar per l'èmfasi que té una commemoració i l'altra, entenc que una majoria de ciutadans entén que van perdre molt més al 1714 que al 1939. Als mitjans de comunicació és evident que sí. Per a mi, no. I estic convençut que per a una part significativa (o no, són només, diuen, unes 400 famílies, les del Palau quan el Millet no era el pillet) els és molt més còmode parlar de 1714 que de 1939. Potser també per això sento més propera i meva una data que l'altra.
Salut, Isidre!