Catalunya, un sol poble.
Amb un grup de militants d'ICV i d'EUiA vaig anar a Passeig de Gràcia / Rosselló, punt de concentració de la coalició. Vam haver d'agafar el metro a Cornellà, perquè hi havia obres i els trens acabaven el recorregut a l'Hospitalet. 12 parades fins a Diagonal. A les parades de Cornellà i l'Hospitalet, gairebé no va pujar gairebé ningú. A Sants-Estació, una munió immensa de gent va omplir el metro. Molta gent, moltíssima.
Jo també vaig anar a la manifestació de l'11 de Setembre de 1977, i vaig anar a la d'ahir amb la mateixa alegria i amb la mateixa sensació que havia de ser una manifestació històrica. De les d'un abans i un després. Però...
A la de 1977, vaig quedar afònic i eufòric cridant "Volem l'Estatut" i "Llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia". Era abans de la Constitució de 1978 (jo no la vaig votar: tancava les portes al debat sobre el model d'Estat i jo duia fins i tot per dormir un adhesiu del MCC que deia "Per la República, abstenció!"). Ara, tenim 32 anys de Constitució i la mani arribava dies després de la lectura restrictiva i indignant que n'ha fet el Tribunal Constitucional. Jo anava a una manifestació contra el que a mi em sembla un greu atac a Catalunya... però els únics crits que vaig sentir al meu voltant eren els de la independència. Jo no vaig obrir boca en tota la tarda. Molta gent vivia la manifestació com jo la vaig viure fa 33 anys, afònics i eufòrics. Personalment, jo, no.
Dues hores i mitja dempeus en poc més d'un o dos metres quadrats, donen molt de temps per pensar. A la manifestació de 1977 (i molts anys abans!), la remor de fons era l'enorme esperança pel futur democràtic que s'obria i el gran partit mobilitzador, El Partit, va ser el PSUC. I mantenia i practicava un lema que es va assumir de la mateixa manera al Passeig de Gràcia i al barri Falguera: Catalunya, un sol poble. A la manifestació de 2010, la remor de fons eren moltes ràbies contingudes i legítimes (pel procés lent, desconfiat i vergonyós de l'elaboració del nou Estatut, per la sentència explosiva del Constitucional, pels atacs continuats i descarats del Partit Popular a la veu del poble de Catalunya,...) i, tot i que els mobilitzadors érem tots i érem diversos, es va imposar, en les veus i en les pancartes, un missatge que no suma de la mateixa manera que a 1977: independència, adéu a Espanya.
I allà, de cop, en certa manera, vaig sentir la vigència intensa i renovada del vell missatge del PSUC. Però em va semblar també que aquest missatge no era vigent de la mateixa manera per a tothom.
És prou conegut que jo no comparteixo l'aspiració d'independència, però també és conegut que respecto enormement, com no podria ser altrament, que sigui una aspiració vital per als milers de persones que sí que la desitgen. Hi tindrem, doncs, la legítima i respectuosa confrontació d'idees i propostes que correspon a tota democràcia. Jo només vull pensar que els partits que aspiren al vot independentista i a constituir legítimament majoria social a Catalunya busquin la manera d'interessar, d'atraure i d'incloure a les noies del meu barri Falguera, que cantaven dissabte a la nit el que, a l'endemà, cantava tantíssima gent de Sant Feliu celebrant el magnífic gol d'Iniesta, fill com tothom sap de Fuentealbilla, però que viu a la nostra ciutat. Ho vull reiterar: amb les noies de Falguera, no malgrat les noies de Falguera.
Sé que hi ha d'haver, des d'altres propostes i perspectives, altres visions de com construir un sol poble, una sola Catalunya, de tots els passejos de Gràcia i de tots els barris Falguera de cadascun dels nostres pobles i ciutats. Entre totes i tots, gairebé obsessivament, hem de fer-ho possible.
Si ens en sortim, jo també pensaré, positivament, que la manifestació del 2010 va obrir un temps millor, com estic convençut que va obrir la de 1977.
Perquè seguirem sent, siguin quines siguin democràticament les circumstàncies, sempre, un sol poble.
Comentaris
Doncs bé. Anem a construir un sol poble, perfecte. Seguint la doctrina-ICV-EUiA penso que hauríem de trobar un punt intermig entre aquells que defensem els drets per a tots els treballadors immigrats (i la majoria dels que ho defensen són de classes mitjanes acomodades, igual que les "noies del Passeig de Gràcia", tal i com caricaturescament les anomenes) i aquells que defensen la mà dura contra la immigració (majoritàriament provinents de la classe treballadora). Recordeu que l'objectiu és construir "un sol poble".
Conseqüentment, ICV-EUiA hauria de trobar un punt intermig i, per tant, deixar de defensar als treballadors immigrats sense papers per no incomodar identitàriament a les noies de La Falguera.
Seria això, oi? O és només en funció de la nostra posició estratègica prèvia que després utilitzem a la societat de recurs?
Preferiria una postura més clara de ICV sobre el tema nacional. Tinc la sensació de que aneu a remolc de les circumstancies.
Un cop més veig que tornes a ensopegar amb els mateixos tòpics!
Algunes coses:
-Dius que es va imposar el missatge d' "independència" i que no suma de la manteixa manera que la mani del 1977. Pensat bé, és molt pervers que creguis que la independència no pot sumar igual que la demanda d'un nou estatut!! A veure, tenir estat propi és una proposta tant inclusiva, transversal i aglutinadora com ho podia ser reclamar l'estatut el 1977. La diferència és que llavors estaves dins la majoria que sumava per l'estatut i ara estàs dins la minoria que no sumava per la independència a la manifestació del 10J.
-La demostració d'espanyolitat de diumenge era identitària, nacionalista, excloent i folklòrica. Te n'hauries d'alegrar que el catalanisme transita des del resistencialisme, la simbologia, el nacionalisme i l'identitarisme mimètic al de la roja... a la clara demanda de tenir estat propi, formulada racionalment, com a garantia d'inclusió social, d'advocar per un estat que garanteixi drets i deures a tothom, independententment del color de pell i de la llengua que parlin els seus ciutadans.
I atenció, cada cop és més clar que la independència és el que preserverà un sol poble i no accedir-hi pot alimentar el conflicte el conflicte identitari.
-Efectivament, i en això et puc donar la raó, com deia el Ferran Requejo al seu article "Hacia la independencia" cal evitar l'independentisme adol·lescent.
-Com diu en Ricard Gomà, regidor d'ICV de Barcelona, "Tots els sentiments de pertinença han de tenir cabuda en la Catalunya lliure."
-Com deia Esquerra el 2003 davant les pintades que just després de les eleccions van arribar a tots els racons del país (CiU+ERC=Cat), "la Catalunya pura és contrària a la Catalunya Lliure". Ho subscric al 100%.
No assumir aquest discurs, i anclar l'indepenentisme en una opció suposadament excloent jo crec que et priva d'avançar i veure que l'espanya federal no només no és possible i és totalment surrealista sinó que a més no té sentit en el context que vivim. Això a principis del segle passat d'acord. Però avui, en un món cada cop més globalitzat on cal apostar per noves estructures mundials i continentals i on Europa cada cop pren més força, cal federar-nos directament amb Europa.
Salutacions!
Tenia la intenció de no contestar els anònims, més que res perquè no crec que es puguin tractar per igual els isidres i davids que volen ajudar a fer debat donant la cara, que els qui -per raons que no arribo a escatir- s'amaguen en l'anonimat. Però faré una excepció amb el primer anònim. Només per dues coses: 1) no vaig fer caricatures amb el passeig de Gràcia. Simplement descric el fet objectiu que vaig agafar el metro a l'estació de Diagonal que hi ha al mateix passeig de Gràcia; 2) no es tracta de trobar un punt mig entre treballadors de diferent origen, sinó de construir una proposta política que sentin com a seva tots els treballadors. Aquesta és i ha estat la meva posició estratègica sempre: una altra cosa és la cultura dominant que fa que una part important de la classe treballadora acabi votant contra els seus propis interessos i donant suport al PP...
Isidre,
En el tema nacional, m'identifico amb el que abans el PSU i ara Iniciativa i Esquerra Unida hem defensat sempre i que jo no crec que hem anat modificant segons bufa el vent:
1) defensa del dret d'autodeterminació, que s'ha de plantejar en una circumstància en què hi hagi una majoria social que la reclami (jo crec que si no hi som, ben poc hi falta)
2) el dia que es plantegi la consulta oficial i vinculant d'autodeterminació, defensa d'un estat federal plurinacional a Espanya.
ICV no és un partit que, com a tal, proposi l'opció independentista, tot i que hi ha companyes i companys que la defensen. Com que no em distingeixo per dir les coses a mitges i se'm sol entendre a la primera, si ICV fos un partit independentista, jo em plantejaria la meva continuïtat al partit.
David,
Home, trobo una mica gruixut que em diguis que ensopego amb els mateixos tòpics... Jo em limito a exposar les meves percepcions i reflexions en una manifestació, i fins i tot em sembla que des d'una posició molt respectuosa amb l'opció independentista, a la qual només li reclamo que busqui un missatge apte per a tots els passejos de Gràcia i tots els barris Falguera que composen Catalunya, per seguir el fil del meu escrit.
I, posats a parlar de tòpics, comentem alguna de les afirmacions del teu escrit. Jo, que vaig veure el partit de futbol el diumenge amb un grapat de veïns i veïnes del meu bloc, fifty fifty de parla catalana i castellana, no hi vaig veure en la seva alegria una demostració bla bla bla com la que tu comentes. Home, jo diria que el tòpic "espanyol igual a caspós o fatxilla" és més fals que un duro sevillano i més interessant que riure-li les gràcies al teu banquer. I l'altre (i, David, de bon rotllo, no tornareme a entrar en polèmica tu i jo, ara que ningú no ens escolta), és dir que l'Espanya federal no és possible i no té sentit i que és millor i més factible una Catalunya independent. Home, una afirmació així necessitaria alguna cosa més que un dogma de fe, no?
Sé que coincidim en moltes coses, David, però en el teu escrit n'hi ha una que hi estic especialment d'acord. Calen noves estructures mundials i continentals, en temps que els mitjans i les tecnologies de comunicació han fet saltar totes les fronteres, noves estructures que permetin a les persones el mateix moviment que als capitals o els productes, que sotmetin el poder econòmic a les normes democràtiques del poder polític. Una nova concepció del govern de l'economia i del món que resituï el poder i el paper dels estats i faci possible un ordre econòmic més democràtic i més just que arribi fins al darrer racó del planeta. Coincidim en l'horitzó, diferim en el camí per arribar-hi. Això és justament la grandesa de la confrontació democràtica de les idees, no?
Apali, bona nit i salut a tothom!!!
1) quan parlo de riure els mals acudits al teu banquer, no volia dir "interessant", sinó que volia dir... "interessat": se m'hi ha colat una N.
2) I a Sant Feliu, fer un sol poble vol dir tenir un percentatge de vot similar a tots els barris. Aquest és l'objectiu i també la carta de presentació dels qui, com em reclamo en el meu escrit, som hereus del PSUC: això hem aconseguit sempre i aquest continua essent el nostre horitzó!
Ara sí que bona nit de debò!