Visca el 1r de Maig!

Alhora amb centenars de milers de persones arreu del món, sota la mateixa bandera roja, cantant una mateixa Internacional en llengües diverses, reivindicant els drets dels treballadors, deixant clar que la crisi del capitalisme ni l'hem provocada nosaltres ni la volem pagar nosaltres.

Hi he trobat companys de CCOO de l'Ensenyament, de la Sànson, de Nissan, de Seat, de l'Ajuntament, fins i tot un ex-alumne del Gaudí que ara treballa a Trident i es manifestava contra la deslocalització de l'empresa, actualment al Prat. Milers de persones en lluita per l'ocupació, pels drets socials, aquí i arreu. Hauríem hagut de ser més, però suposo que una complexa barreja de bon temps, cap de setmana llarg, desorientacions i inaccions personals, desafecció amb la política i el sindicalisme i potser altres ingredients més difusos van treure al carrer menys treballadors i treballadores del que seria esperable en temps d'una crisi com la que vivim.

Barreja complexa que no admet simplisme en les anàlisis: l'esquerra europea hi ha de pensar amb calma, mirar cap a l'esquerra d'altres parts del món, avançar en la definició d'una democràcia no només política en el segle XXI, que arribi a tots els racons de la Terra.

Però, ahir al carrer, em sentia part del fil roig que ve de finals del segle XIX i que, malgrat els seus errors, va canviar la Història al llarg del segle XX. Fa 100 anys, ni dones ni treballadors sabien quin món obririen amb les seves lluites justes i infatigables, però això no els va frenar en la seva lluita per la igualtat i la llibertat. Avui, no sabem quin món tindrem d'aquí a un segle, però el que sí és cert és que no es mourà cap a la justícia si no empenyem en aquesta direcció. Malgrat tots els descoratjaments!

Per això, avui com ahir, i com demà, Visca el 1r de Maig, Visca la lluita de la classe obrera! (Sí, la teva, la nostra, la de totes aquelles i tots aquells que només tenen, en les seves mans o en la seva intel·ligència, totes les seves rendes, tot el seu capital...)