Sí al dret d’elecció de les famílies, no a la possibilitat de selecció dels centres.
Una de les esperances que tinc en la nova Llei d’Educació de Catalunya és que acabi fent possible que la realitat s’imposi i que superem definitivament els enrocaments (els confessables i els inconfessables) que molta gent té en relació al nostre sistema educatiu.
Això exigirà una clarificació de conceptes i punts de vista que ara potser aixecaran polseguera, però que a la llarga ens donarà claredat i estabilitat en tot el que fa referència a l’educació.
Que la realitat és la que és ens obliga a assumir que, a diferència d’altres països, tenim una presència evident i irreversible de centres privats que tenen concert amb l’administració pública.
És igual si ens agrada o no, és igual que en tinguem una percepció positiva o negativa, que en fem una valoració equilibrada o esbiaixada: és així, i així serà. Si Espanya hagués estat un país amb 130 o 150 anys de tradició democràtica i de prioritat en l’educació, avui seríem possiblement com França o els països del centre i el nord d’Europa. Però som fills de la nostra història, l’únic període històric en què l’educació va ser una prioritat d’Estat va ser durant la República i la nostra democràcia té cent anys menys que la dels nostres veïns. Així que l’Església primer i altres sectors després van cobrir els buits que la monarquia fins 1930 i la dictadura des de 1940 van deixar. I ara tenim molts llocs on, com Sant Feliu, hi ha una presència gairebé equivalent de centres públics i de centres privats concertats. Personalment, constato que és així i opino que, amb la història i la correlació de forces que tenim, ha de continuar sent així. Estic convençut que la lluita per la qualitat de l’ensenyament no passa per qüestionar l’existència d’una xarxa de centres educatius amb una doble titularitat (pública o privada amb concert amb l’Administració educativa), sinó per aconseguir que uns i altres facin possible una mateixa tasca amb uns mateixos objectius, unes mateixes obligacions, unes mateixes normes d’actuació i un mateix control públic.
Acceptada amb més o menys entusiasme aquesta realitat, ara cal que algun sector de l’escola concertada assumeixi -també amb més o menys entusiasme- que hi ha coses que ja no pot qüestionar. Ras i curt: els concerts amb l’Administració no són un dret permanent que els és inherent pel sol fet d’existir, sinó que és la forma d’assumir els drets i deures que l’Administració, que és qui paga i qui representa la voluntat de la ciutadania, marca en la legislació educativa. I si no es volen assumir les obligacions que aquesta marca, doncs que entenguin que no hi ha cap dret a obtenir finançament públic.
Posem un exemple concret. Si tenim un alumnat amb una composició social d’una diversitat i complexitat creixent, és imprescindible que un govern que es planteja polítiques d’integració i cohesió social vulgui que aquestes comencin a l’escola. En aquest sentit, crec que és imprescindible que la LEC afirmi, sense deixar lloc a cap mena de dubtes que, qualsevol centre finançat amb diners públics ha d’assumir l’obligació de l’escolarització equilibrada. És a dir, que reflecteixi d’una manera equiparable als altres centres del seu entorn la composició social diversa i complexa de l’alumnat.
Això planteja de manera ineludible una presa clara de posició en relació a com els pares i mares sol·liciten escola, i a qui i com ha de respondre a les seves sol·licituds.
El meu parer és que ningú no limita (i ningú no ha de fer en el futur!) el dret d’elecció de les famílies al centre on volen escolaritzar els seus fills i filles. En els actuals impresos que les famílies omplen en el període de preinscripció, ningú amb dos dits de front pot afirmar que es coacciona d’alguna manera als pares i mares: poden triar, sense cap trava, fins a deu centres per ordre de preferència. I poden deixar, si volen, la seva petició en el centre on voldrien que el seu fill o filla entrés en primera instància. Qualsevol afirmació en el sentit que el text del projecte de llei de la LEC limita aquest dret d’elecció de les famílies, és pura demagògia, barata, vomitiva.
Sovint passa, però, que les peticions de les famílies no s’ajusten a les ofertes de vacants dels centres: n’hi ha més en algunes escoles i instituts, i n’hi ha menys en altres. A qui li correspon assignar places en aquestes circumstàncies? Aquest és, per a mi, l’autèntic quid de la qüestió.
Posem un exemple que retrati, malgrat el risc de simplificació, el que la LEC ha de possibilitar, ha d’obligar. Suposem un municipi amb dues escoles (una pública i una concertada) que a l’inici de curs ofereix cadascuna 25 places vacants a P3. Suposem que en aquest mateix municipi hi ha un 50% de població amb renda mitjana alta o alta, i un 50% de població amb renda mitjana baixa o baixa, amb independència, en un o altre cas, de la cultura familiar d’origen.
Quin és l’objectiu que ha de fixar la LEC? En la meva opinió, que hi hagi a cada aula de P3 una composició social el més similar possible a la composició social del municipi. I què passa amb el dret d’elecció de centre? Suposem que totes les peticions de les famílies es concentren majoritàriament en un centre. Li correspon a aquest centre decidir quin infant entra i quin no? Amb quins criteris? Amb quines finalitats (confessables i inconfessables)?
La manera de garantir el dret d’elecció de totes les famílies és, en la meva opinió, que un organisme regulat per l’Administració, amb criteris públics, objectius i coneguts, assigni amb igualtat de condicions per a tothom, les places que corresponen als dos centres que, en aquest exemple, l’Administració finança. Seria inconcebible que el centre concertat, per exemple, reivindiqués la capacitat de seleccionar el seu alumnat, o l’exercís implícitament amb alguna via propera al frau de llei.
Això implica que, perquè la futura LEC garanteixi tant l’escolarització equilibrada de tots els centres finançats amb diners públics com el dret d’elecció de totes les famílies, cal que estableixi explícitament que tots els centres podran recollir les preinscripcions de les famílies, però que forçosament les hauran de tramitar a un organisme col·lectiu regulat per l’Administració.
Aquest organisme (ja siguin les comissions d’escolarització o les oficines municipals d’escolarització) és qui tindrà la responsabilitat exclusiva d’assignar, quan les peticions superin les places disponibles, l’escola o institut al qual inscriure definitivament un infant.
Crec que això, ni més ni menys, és el que es recollia al Pacte Nacional per a l’Educació i el que crec que cal exigir que el redactat final de la Llei d’Educació de Catalunya reculli explícitament.
Perquè estic segur que això és el que la realitat imposa: un sistema educatiu que fixa unes obligacions i uns reptes que són "qüestió d'Estat" i impliquen per igual a tots els centres i que es materialitza en una part gestionada directament per la Generalitat i una altra part que neix de la iniciativa social que assumeix aquests reptes i obligacions. I això també és el que la justícia imposa: que les dues parts tinguin les mateixes normes de joc i que si n’ha de prevaler una, ha de ser la que gestiona directament, com a responsabilitat primera d'un govern democràtic, la Generalitat de Catalunya.
Això exigirà una clarificació de conceptes i punts de vista que ara potser aixecaran polseguera, però que a la llarga ens donarà claredat i estabilitat en tot el que fa referència a l’educació.
Que la realitat és la que és ens obliga a assumir que, a diferència d’altres països, tenim una presència evident i irreversible de centres privats que tenen concert amb l’administració pública.
És igual si ens agrada o no, és igual que en tinguem una percepció positiva o negativa, que en fem una valoració equilibrada o esbiaixada: és així, i així serà. Si Espanya hagués estat un país amb 130 o 150 anys de tradició democràtica i de prioritat en l’educació, avui seríem possiblement com França o els països del centre i el nord d’Europa. Però som fills de la nostra història, l’únic període històric en què l’educació va ser una prioritat d’Estat va ser durant la República i la nostra democràcia té cent anys menys que la dels nostres veïns. Així que l’Església primer i altres sectors després van cobrir els buits que la monarquia fins 1930 i la dictadura des de 1940 van deixar. I ara tenim molts llocs on, com Sant Feliu, hi ha una presència gairebé equivalent de centres públics i de centres privats concertats. Personalment, constato que és així i opino que, amb la història i la correlació de forces que tenim, ha de continuar sent així. Estic convençut que la lluita per la qualitat de l’ensenyament no passa per qüestionar l’existència d’una xarxa de centres educatius amb una doble titularitat (pública o privada amb concert amb l’Administració educativa), sinó per aconseguir que uns i altres facin possible una mateixa tasca amb uns mateixos objectius, unes mateixes obligacions, unes mateixes normes d’actuació i un mateix control públic.
Acceptada amb més o menys entusiasme aquesta realitat, ara cal que algun sector de l’escola concertada assumeixi -també amb més o menys entusiasme- que hi ha coses que ja no pot qüestionar. Ras i curt: els concerts amb l’Administració no són un dret permanent que els és inherent pel sol fet d’existir, sinó que és la forma d’assumir els drets i deures que l’Administració, que és qui paga i qui representa la voluntat de la ciutadania, marca en la legislació educativa. I si no es volen assumir les obligacions que aquesta marca, doncs que entenguin que no hi ha cap dret a obtenir finançament públic.
Posem un exemple concret. Si tenim un alumnat amb una composició social d’una diversitat i complexitat creixent, és imprescindible que un govern que es planteja polítiques d’integració i cohesió social vulgui que aquestes comencin a l’escola. En aquest sentit, crec que és imprescindible que la LEC afirmi, sense deixar lloc a cap mena de dubtes que, qualsevol centre finançat amb diners públics ha d’assumir l’obligació de l’escolarització equilibrada. És a dir, que reflecteixi d’una manera equiparable als altres centres del seu entorn la composició social diversa i complexa de l’alumnat.
Això planteja de manera ineludible una presa clara de posició en relació a com els pares i mares sol·liciten escola, i a qui i com ha de respondre a les seves sol·licituds.
El meu parer és que ningú no limita (i ningú no ha de fer en el futur!) el dret d’elecció de les famílies al centre on volen escolaritzar els seus fills i filles. En els actuals impresos que les famílies omplen en el període de preinscripció, ningú amb dos dits de front pot afirmar que es coacciona d’alguna manera als pares i mares: poden triar, sense cap trava, fins a deu centres per ordre de preferència. I poden deixar, si volen, la seva petició en el centre on voldrien que el seu fill o filla entrés en primera instància. Qualsevol afirmació en el sentit que el text del projecte de llei de la LEC limita aquest dret d’elecció de les famílies, és pura demagògia, barata, vomitiva.
Sovint passa, però, que les peticions de les famílies no s’ajusten a les ofertes de vacants dels centres: n’hi ha més en algunes escoles i instituts, i n’hi ha menys en altres. A qui li correspon assignar places en aquestes circumstàncies? Aquest és, per a mi, l’autèntic quid de la qüestió.
Posem un exemple que retrati, malgrat el risc de simplificació, el que la LEC ha de possibilitar, ha d’obligar. Suposem un municipi amb dues escoles (una pública i una concertada) que a l’inici de curs ofereix cadascuna 25 places vacants a P3. Suposem que en aquest mateix municipi hi ha un 50% de població amb renda mitjana alta o alta, i un 50% de població amb renda mitjana baixa o baixa, amb independència, en un o altre cas, de la cultura familiar d’origen.
Quin és l’objectiu que ha de fixar la LEC? En la meva opinió, que hi hagi a cada aula de P3 una composició social el més similar possible a la composició social del municipi. I què passa amb el dret d’elecció de centre? Suposem que totes les peticions de les famílies es concentren majoritàriament en un centre. Li correspon a aquest centre decidir quin infant entra i quin no? Amb quins criteris? Amb quines finalitats (confessables i inconfessables)?
La manera de garantir el dret d’elecció de totes les famílies és, en la meva opinió, que un organisme regulat per l’Administració, amb criteris públics, objectius i coneguts, assigni amb igualtat de condicions per a tothom, les places que corresponen als dos centres que, en aquest exemple, l’Administració finança. Seria inconcebible que el centre concertat, per exemple, reivindiqués la capacitat de seleccionar el seu alumnat, o l’exercís implícitament amb alguna via propera al frau de llei.
Això implica que, perquè la futura LEC garanteixi tant l’escolarització equilibrada de tots els centres finançats amb diners públics com el dret d’elecció de totes les famílies, cal que estableixi explícitament que tots els centres podran recollir les preinscripcions de les famílies, però que forçosament les hauran de tramitar a un organisme col·lectiu regulat per l’Administració.
Aquest organisme (ja siguin les comissions d’escolarització o les oficines municipals d’escolarització) és qui tindrà la responsabilitat exclusiva d’assignar, quan les peticions superin les places disponibles, l’escola o institut al qual inscriure definitivament un infant.
Crec que això, ni més ni menys, és el que es recollia al Pacte Nacional per a l’Educació i el que crec que cal exigir que el redactat final de la Llei d’Educació de Catalunya reculli explícitament.
Perquè estic segur que això és el que la realitat imposa: un sistema educatiu que fixa unes obligacions i uns reptes que són "qüestió d'Estat" i impliquen per igual a tots els centres i que es materialitza en una part gestionada directament per la Generalitat i una altra part que neix de la iniciativa social que assumeix aquests reptes i obligacions. I això també és el que la justícia imposa: que les dues parts tinguin les mateixes normes de joc i que si n’ha de prevaler una, ha de ser la que gestiona directament, com a responsabilitat primera d'un govern democràtic, la Generalitat de Catalunya.
Comentaris