diumenge, 13 de desembre de 2015

"El caso 112”. In memoriam.

Amb poques setmanes de diferència, han mort dos indigents que dormien al carrer a Sant Feliu. Un, el Rafa, solia dormir al Palau Falguera, l'altre, l'Alfredo, feia mesos que s'estava a la plaça Dot.

Als dos, diversos serveis públics els havien ofert suport: sobretot els nostres serveis socials municipals i els de Càritas, la policia local, la Creu Roja. Intentàvem un ingrés voluntari en un alberg, ni que fos temporalment durant els mesos de més fred. És el servei a què s'han acollit voluntàriament altres persones en la mateixa situació, i que estem oferint també a les persones que dormen al ras o en caixers, com els que hem detectat recentment o l'indigent artista que també s'està al Palau. En el cas del Rafa i l'Alfredo, van rebutjar l'oferta d'un alberg temporal. En el cas concret de l'Alfredo, donat el seu estat precari de nutrició i salut, vam demanar una ordre judicial per poder ingressar-lo contra la seva voluntat. L'informe del jutjat responsable va dictaminar, després d'entrevistar-lo, que no hi havia base legal per a incapacitar-lo i autoritzar el seu ingrés. Disconformes amb aquest dictamen, els nostres serveis jurídics havien demanat pel mecanisme oficial corresponent l'emissió d'un nou dictamen que ens permetés l'ingrés forçós de l'Alfredo. Dissortadament, dissabte passat, va dir a la policia local (que en feia un seguiment diari) que es trobava molt malament. Ràpidament conduït a l'hospital, amb greus símptomes de desnutrició i altres malalties, va morir al cap de quatre dies. La resposta al recurs que vam presentar contra el primer dictamen judicial arribarà malauradament tard.

Estic convençut que els serveis públics municipals, la Creu Roja i Càritas han actuat amb rapidesa i de forma coordinada, i els ho vull agrair públicament. Ens hem topat, però, amb una legislació que -com ha de ser!- garanteix plenament  la llibertat individual i que només permet actuar contra la voluntat personal tenint prèviament una autorització judicial. Al primer any de ser alcalde, quan només teníem el Rafa dormint al carrer, em vaig indignar (com ara tants i tants ciutadans i ciutadanes) que no poguéssim fer res per portar-lo a un alberg donada la seva situació, especialment als mesos d'hivern. Però la legislació és taxativa: només amb persones incapacitades judicialment es pot actuar contra la seva voluntat.

Moltes persones havien intentat ajudar al Rafa, i sobretot a l'Alfredo, que pràcticament no es movia de la plaça Dot. Una mica de menjar, roba d'abric, algunes paraules. He vist molta humanitat, molta, que també cal destacar i agrair. Però no hi ha hagut res a fer.

Els dos casos, especialment el de l'Alfredo, m'han fet venir al cap un reportatge que fa vint-i-cinc anys em va emocionar profundament: "El caso 112". Potser un dels reportatges que més m'ha impressionat, del programa "Documentos TV"
L'equip d'investigació del programa, després de rebre la notícia de la mort d'una indigent indocumentada al metro de Madrid, es proposa reconstruir la seva història, esbrinar el seu passat i entendre les causes del seu deteriorament, del seu infern personal. Aquí es pot veure complet aquell reportatge, del qual he extret el fotograma que il·lustra aquest escrit.

Inferns personals explícits com els dos que comento, o latents, com el que ens va esgarrifar els mateixos dies a Girona. Inferns personals que es fan més durs ara que haurem de ser obligatòriament feliços per Nadal. Inferns personals que requereixen, i continuaran requerint, l'atenció de les administracions i el treball professional dels serveis públics corresponents però, també un entorn familiar i social que permeti, sempre que sigui possible, detectar i atendre situacions com la del cas 112, com la del Rafa, com la de l'Alfredo. Amb aquest desig: in memoriam.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Agradezco la explicación porque muchas personas nos sentimos mal por lo ocurrido y hasta nos planteamos si quizás pudimos hacer algo también, mi duda es de si en estos casos, un psiquiatra visita a la persona que duerme en la calle y puede tras entrevistarlo hacer un informe en el que ponga que esa persona supone un peligro para sí misma porque se está llevando a morir en la calle, no se le puede hacer un ingreso en un centro de salud mental sin necesidad de la orden del juez? Tenía entendido que si alguien supone un peligro para uno mismo o para otros se le puede ingresar en un centro de salud mental sin su consentimiento. El señor Alfredo dijo por qué no quería ir a un albergue? Gracias por ofrecernos respuestas porque al menos reconforta saber que algo se hizo.

Xantal López Albiol ha dit...

Muchas gracias por este escrito, hace unos días que ya no veía a Alfredo (agradezco también saber su nombre) cuando iba camino al trabajo, y en hace un par o tres días se me cayó el alma al suelo al encontrar algunas velas encendidas en el suelo... había preguntado por el a varias personas, ya que sabia que le habían propuesto ir a un albergue, pero nadie sabia nada y me apenaba mucho no saber que había sucedido.
Sin duda una lástima por los dos, sobretodo por Alfredo.

Jordi Casanovas Saladrigas ha dit...

Vivim en un pais que és una merda...! Et poden empresonar per posar unes urnes de cartró però tot un jutjat vetlla perquè un indigent mori, de fred al carrer, fen ús de la seva llibertat. El món al revés.

Anònim ha dit...

Y para los que no tienen casa y sí que quieren ir a un albergue pero no hay plaza, esos que pueden hacer? Tengo un conocido que se ha visto en esa situación y en los albergues le decían que primero tenían prioridad las familias con hijos y que había una larga lista de espera para entrar a un albergue (en Hospitalet). En Sant Feliu de LLobregat que yo sepa no disponemos de ningún albergue para que las personas puedan pasar la noche y me gustaría que existiese uno, aunque fuera una simple nave con un lavabo y con colchones en el suelo, mejor eso que dormir en la calle o en los cajeros de los bancos. Aunque dudo que estar en la calle o en el cajero se le pueda llamar dormir, dormitar de agotamiento, como mucho, diría. En Sant Feliu debería haber un comedor social y un albergue, me gustaría que fuera posible.