dilluns, 23 de gener de 2012

Exposició "SEAT 1950-1977: l'arquitectura de la repressió". Sant Feliu té un gran deute amb el moviment obrer.

Centenars de santfeliuencs i santfeliuenques són o han estat treballadors de SEAT. L'empresa més gran de Catalunya és també una de les empreses en què més veïns i veïnes de Sant Feliu han treballat. Una empresa que acaba de fer 60 anys i que tots hem de fer el possible perquè en duri 60 més.

Foto de Marc Rius al Fet a Sant Feliu.
Aquests dies, a l'Ateneu, hi ha una magnífica exposició sobre els primers anys de SEAT, des de la seva creació el 1950 fins a les primeres eleccions democràtiques de 1977. Els anys en què tot va canviar. Els anys en què Sant Feliu va deixar enrera el seu equilibri econòmic i social entre el camp i la fàbrica per esdevenir rotundament industrial. Els anys en què vam passar de la cartilla de racionament a una certa abundància. Els anys en què vam passar de 9.000 a 40.000. Els anys en què es va trencar el silenci de la dictadura i es va crear el clam per la democràcia. Els anys en què es van posar els fonaments del que som avui: de la consciència política de molts dels càrrecs públics actuals i de la nostra pròpia arquitectura institucional i democràtica. Tot això ho podeu veure fins al 9 de febrer a l'Ateneu. Una exposició 100% recomanable, unes activitats que sens dubte donaran a parlar a Sant Feliu.

No vull parlar de l'exposició ni de SEAT: aneu a l'Ateneu, que val molt la pena. Un gran encert de la USLA per muntar-la i una gran exposició de l'Associació Memorial Democràtic dels Treballadors de SEAT. Sí que vull dues coses: una breu menció personal i, sobretot, un reconeixement enorme com a alcalde de Sant Feliu als treballadors i les treballadores de SEAT de la nostra ciutat, i al moviment obrer en general.

SEAT em va marcar familiarment i personalment en dues dates: 1969 i 1971. L'any 69, el meu pare es va comprar el primer cotxe: un 600, vermell com una mala cosa, de vuitena mà i matrícula B-204.049. Com per a tantes famílies espanyoles, tenir el sis-cents va significar deixar enrere definitivament la vella dita d'"allà on no hi ha farina, tot és amoïna". Jo tenia dotze anys i era també "el meu" primer cotxe. Hi anàvem els caps de setmana a visitar la família o amb la nevera i la taules i les cadires plegables: la meva àvia i el meu pare al davant, i la meva mare i els tres germans embotits al darrera, amb una baca gairebé tan gran com el cotxe. Però ja teníem cotxe! L'any 71, va ser tota una altra cosa. Un dissabte de finals d'octubre, quan va acabar la missa de vuit a què jo solia anar, el llavors vicari de Sant Feliu, Mn. Jesús Sanz, va convidar a les persones que vulguessin a quedar-se per sentir un manifest que diversos capellans havien redactat en solidaritat amb la lluita dels treballadors de SEAT i en condemna per la mort del treballador Antonio Ruiz Villalba, assassinat per les bales de la policia del règim franquista. No ens vam quedar gaires persones, però el que va dir mossèn Jesús sobre les circumstàncies i les causes de la mort d'un obrer de SEAT i la forma com ho va dir, potser em va marcar per sempre. Com explico en aquest escrit, poc després, als Padres, un capellà francès  parlava com no havia sentit mai del compromís polític dels comunistes francesos. Des de llavors, les meves conviccions polítiques i religioses han format part indisoluble de mi, són jo mateix. Dos anys després, vaig entrar en contacte amb la Joventut Comunista de Catalunya i el PSUC a Sant Feliu i amb Cristians pel Socialisme una mica més tard. I així fins ara.

Però a part d'aquesta nota personal, el que vull destacar és la gran aportació dels treballadors i les treballadores de SEAT a la nostra ciutat, la vàlua enorme de l'aportació de la seva lluita política i sindical a la ciutat on vivien, als seus barris. Com vaig destacar reiteradament en el meu discurs a l'obertura de l'exposició, centenars de lluitadors obrers van transferir la seva actitud de lluita als barris on vivien, creant les primeres associacions de veïns, i a les escoles on portaven als seus fills i filles, creant les primeres associacions de pares d'alumnes, per posar dos exemples enormement aclaridors i significatius. Les nostres ciutats no es podrien entendre sense la mobilització social contínua que van protagonitzar els seus treballadors i treballadores per la millora d'unes condicions de vida que el franquisme els havia negat. La lluita obrera per l'espai públic i pels serveis públics, conjuntament amb la lluita obrera per la recuperació de la democràcia i, una mica més tard, per la normalització lingüística i la reconstrucció nacional de Catalunya, són la base sobre la qual s'ha construït la nostra ciutat i, per extensió, la nostra nació. Els treballadors i les treballadores de SEAT, i també els de l'Alumini, la Matacàs, la KD i tantes altres empreses, i a qui devem en gran mesura ser el que som. Sant Feliu deu molt, moltíssim, als homes i les dones del moviment obrer. I així ho vaig voler expressar solemnement, institucionalment, personalment, davant de molts d'ells.

A risc d'ometre molts noms, vull destacar tres persones que van ser destacats dirigents a la fàbrica i al sindicat, i que van ser i encara són destacats dirigents en diferents àmbits a la nostra ciutat. Amb Cesc Baltasar i Jaume Bosch, el nostre regidor més veterà ha estat l'amic Juan Sánchez, veí del barri de la Salut, membre actiu de l'AVV de la Salut i de l'APA del Mestre Esteve, hores i hores, dies i dies, anys i anys de treball per la nostra ciutat, regidor del PSUC i d'ICV. Quan jo treballava al Gaudí, vaig treballar colze a colze amb Manuel Guerra, home generós com pocs, també treballador de SEAT, llavors president de l'APA del Gaudí i avui encara president de l'AVV la Salut, durant molts anys regidor del PSC de Sant Feliu. Silvestre Gilaberte, fortament represaliat aquells anys, va ser també regidor durant uns anys, va formar part de l'APA del Nadal i avui és el president de l'AVV Roses-Castellbell.

El moviment obrer va marcar també els primers anys del segle XX i de la República a Sant Feliu. Algun dia m'agradaria que s'escrivís la història de l'anarquisme a la nostra ciutat, amb ombres violentes, però amb molts més episodis brillants. Una història tan viva que va fer que, per exemple, Quico Sabaté, el darrer maqui català, s'amagués sovint a la nostra ciutat. O la història dels partits d'esquerres a Sant Feliu: algú s'explica la història dels setantes i vuitantes de Sant Feliu sense els comunistes, des del PSUC fins a l'OIC? Sant Feliu, ciutat obrera, internacionalista i proletària als segles XIX i XX, encara el segle XXI amb el bagatge i l'herència impagable de les lluites dels seus treballadors i treballadores. Ara cal que tot aquell bagatge de lluita per la democràcia i la llibertat política, els seus hereus i hereves el sapiguem transformar en un nou i gran moviment de lluita per la democràcia econòmica, la justícia social i els valors humanistes que, contínuament, qüestiona i posa en perill una nova, cruel i inesperada dictadura: la dels especuladors.

En tot cas, i novament, lluitadors i lluitadores de SEAT i de tantes i tantes fàbriques, homes i dones de la classe treballadora i el moviment obrer, GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES!!!