dissabte, 22 de maig de 2010

Als Padres.

Els Padres: la meva escola des dels 7 anys (setembre de 1964) fins al 16 (juny de 1973). Trobareu aquestes i altres fotos al web de l'escola, aquí.

Vaig començar a anar a escola als quatre anys, a les Mercedàries, prop d'on vaig néixer el 10 de juliol de 1957, on ara hi ha Finques Llobregat, al carrer Pi i Margall (llavors, General Moscardó). Anava a la classe de pàrvuls de la Madre Ignacia, fins que em van canviar quan ja no admetien nens a l'escola. D'entre els meus records de les Mercedàries, hi ha la sortida cada dissabte al migdia, amb bandes de colors segons com t'haguessis portat durant la setmana. Jo sempre sortia amb la banda blanca, menys una vegada que em van enganxar escrivint una noteta a una nena, i em van castigar amb la banda negra... El que no recordo és exactament la gradació complet de bandes que hi havia en aquell moment...

Als Padres hi vaig anar al curs 1964-65, com deia. El nom dels cursos són anacrònics vistos avui. Vaig fer "Perfeccionamento 1º" i "Perfeccionamento 2º" amb don Samuel Huerga. Després, "Ingreso", amb la señorita Laura. Llavors, hi havia alumnes que feien Comerç i altres que feien el Batxillerat Elemental: de 1r a 4t de Batxillerat. Després el Superior, 5è i 6è. Després, el Preu, però aquell setembre de 1973, no vaig fer Preu als Padres, sinó "COU experimental" a l'Institut Joanot Martorell, a Esplugues. Els meus primers cinc cursos als Padres, van ser a l'edifici vell. Al nou edifici ens hi vam traslladar a setembre de 1970, ara farà quaranta anys, quan vaig començar 3r de Batxillerat.

Si m'hagués de quedar amb una imatge d'aquells anys, em quedo amb el que em va passar un dissabte de primavera al migdia de l'any 1967. Feia "Ingreso" i tenia 9 anys. Llavors hi havia la norma que cada dilluns al matí s'hissava la bandera d'Espanya cantant l'himne (jo me'n sé la lletra: "Viva España, alzad los brazos hijos del pueblo español...") i cada dissabte al migdia s'arriava la bandera. El màstil era damunt una gran bola de ciment on ara hi ha l'edifici "nou", tocant al passeig 11 de Setembre. Als alumnes destacats (ehem ehem...) se'ls concedia l'honor d'ajudar a pujar i baixar la bandera. Aquell dissabte primaveral de 1967 jo vaig ser l'alumne triat per baixar la bandera. Ho vaig fer, sense adonar-me'n, és clar, traient la llengua mentre mirava la bandera. Al dilluns següent, jo havia de tenir l'honor d'hissar-la. Però, poc abans de les nou, em va agafar un dels padres, em va renyar per falta d'honor a la bandera (sí, per haver-li tret la llengua!), em va deixar sense hissar la bandera i em va castigar sense pati....!

Però tinc moltes més imatges entranyables. Les hores del pati eren fantàstiques i plenes de jocs que avui molta canalla deu desconèixer: jugar a plantats, a seguir rei, a tallar fil, a cuit i a córrer, als quatre cantons davant la porta de l'antic gimnàs, a churro media manga mangotero, a bales,... El que a mi m'agradava més, però, era, quan plovia i jugàvem sota les galeries que es poden veure a les dues fotos, asseure'ns en fila als llarguíssims bancs de ciment i anar apretant amb totes les forces per veure qui no resistia la pressió i sortia abans del banc.

Recordo molt bons profes i altres que no. Hi havia assignatures que m'encantaven i que avui malauradament no són als currículums: història de l'art i història de la literatura. Hi ha moments que recordo amb carinyo i altres que no... però el temps amoroseix els mals moments i no cal ni insinuar-los. Entre els primers, recordo molt una visita a la classe de religió d'un capellà francès de l'ordre, convidat pel padre Bustillo. Jo feia 5è de Batxillerat, tenia 15 anys. Va parlar de la necessitat de compromís polític dels cristians, i ens va posar com a model... la manera de fer política dels comunistes francesos! Em sembla que era el primer cop que sentia a parlar en termes positius "dels comunistes". També recordo molt una classe de filosofia, amb don Luis Arroyo, en què vam estar debatent tota una hora la frase d'Ortega y Gasset "Yo soy yo y mi circunstancia". Ens va explicar perquè l'Església la combatia perquè concedia valor al relativisme moral, i ens va explicar tot seguit com i per què calia combatre la doctrina de l'Església.. en un col·legi de capellans.

Són moltes les imatges i les anècdotes que a mi em vénen al cap i que hi vindrien també als milers de santfeliuencs que hi han passat. En alguns moments de la meva vida, en tenia una visió crítica. De fet, de la gent que anava a escola amb mi, em sembla que som molt pocs els que, en diferent mesura, ens considerem encara cristians. Ara, que he constatat que hi vaig rebre una bona formació, en tinc una visió amable, agraïda. Els temps, a més, han canviat tant i tant...!

Voldria acabar aquesta mena de recorregut per la meva pròpia nostàlgia amb unes paraules de record i homenatge a dues persones que jo no vaig conèixer, però que formen part de la història dels Padres i de Sant Feliu i, més enllà, de l'esperança en temps molt més durs que els actuals. Reconeixement i agraïment a dues persones diametralment oposades i enfrontades per la guerra que va provocar el feixisme. Em refereixo a Antoni Amigó i Queraltó i al padre Eustasio.

Antoni Amigó i Queraltó era anarquista, de la CNT. Va ser el director de "l'Asilo Duran" en els anys de la guerra. Era un enamorat de la llibertat, de la igualtat, de l'educació. Era una gran persona. Van ser anys d'escola laica i mixta, de pedagogia activa, també d'educació d'adults. La seva filla en parla amb devoció, però no només ella. Ella mateixa em va explicar que el seu pare va fer construir la piscina que hi havia fins a primers dels anys setanta, l'única que hi havia a Sant Feliu! L'Antoni Amigó va ser al camp d'Argelers fins a inicis de l'any 43 i a l'exili català a Perpinyà i París (on va treballar a la UNESCO), fins que va tornar. Sense crims de sang, va saber sempre qui el va delatar i va educar la seva família en el perdó. La seva filla em va passar un emotiu poema que Antoni Amigó va escriure pensant en la seva dona, al camp de refugiats d'Argelers

El padre Eustasio era, evidentment, capellà. Un dels que va reobrir l'escola en acabar la guerra. Alguns dels seus companys van ser assassinats, però sembla que no va exercir la seva tasca des del rencor. Pel que n'he sentit a parlar, mai no va voler tractar com a vençuts als nens fills dels vençuts. Gràcies a ells, un bon nombre de famílies va poder tenir accés a algun treball, a menjar, i un bon grapat d'infants van ser admesos a l'escola, malgrat que formaven part del bàndol que no va ser beneït per aquella estúpida croada. El padre Eustasio era un nom venerat per molta gent de l'edat del meu pare (avui en tindria gairebé vuitanta) i no fa massa encara me'n parlava amb molt d'afecte i respecte una senyora en una exposició a Can Ricart.

Dues bones persones que, potser, representen en elles mateixes les aspiracions i les catàstrofes del segle XX, també a la nostra ciutat, més enllà de la història de la pròpia escola. Jo suggereixo, a qui pugui escoltar, que en algun lloc de l'escola, dels documents que en mostren la seva història hi hagi un reconeixement explícit a les persones que, des de pensaments tan distants, van viure volent fer i estendre el bé.

Tot i que em venia molt de gust, he trigat molts dies a fer aquest escrit, a trobar-ne el contingut i el to... Cada persona podria escriure tant i tant, de la pròpia infància, i de tot el que la vida ha deparat després... M'han vingut tantes imatges, anècdotes, moments que potser hi tornaré en algun altre moment, des d'una perspectiva més personal.

Ara, em quedo amb tota la bondat que devien desprendre l'Antoni i l'Eustasio... Bona nit a tothom!

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Com a net d'un dels implicats et felicito pel teu escrit. Em sembla que és la primera vegada que es parla de l'avi.
Pel que ser d'ell, era un home que no volia ser massa reconegut. Ara et puc dir que més d'una persona, veïna de Sant Feliu, m'ha parlat molt gratament d'ell.
En nom meu i de la Mare i la resta de família moltes gràcies per les teves paraules.
Toni Majó i Amigó

Josep Xufré i Prats ha dit...

Jordi, el teu escrit m'ha agradat molt. Jo vaig neixer el 23 de juny de 1961 a Sant Feliu, i també vaig anar a la classe de la Madre Ignacia. Recordo allò de les bandes, banda blanca, banda azul, banda amarilla i banda negra, segons el comportament. I els festivals que es feian a la sala gran del Coro. Bons records. Felicitats de nou pel teu escrit i per la teva expressiò de condól pel traspàs del Padre Gonzàlez. Estic segur que seràs un bon alcalde per Sant Feliu, encara que jo ara no hi estic empadronat doncs visc a Tarragona i no et podré votar, però si hi fòs de ben segur que ho faria. Gràcies Jordi.

Jordi San José i Buenaventura. ha dit...

Hola, Toni!
Gràcies a vosaltres per donar-nos a conèixer el teu avi, una persona d'una gran talla humana i a qui la injustícia feixista li va tallar les ales.

Hola, Josep!
Jo no recordo la banda groga, però sí la rosa (me la van posar algunes vegades (poques...)) i la blava. Bé, anècdotes a part, em va saber greu no assabentar-me del funeral del padre González. Hauria estat una bona ocasió per, en certa manera, "reconciliar-me" amb la meva pròpia història als Padres, que és en definitiva el que he fet amb aquest escrit.
I moltes gràcies pels teus bons auguris sobre la meva candidatura a alcalde. M'agradaria guanyar, és clar, per tirar endavant un projecte millor per a Sant Feliu i d'una manera que torni credibilitat a la política, que no "falli" a les persones que em veuen proper i que saben que vull facilitar que, entre tots, prenguem conscientment i el millor possible les decisions i els camins que ens afecten a tots.
He vist al facebook que vius a Creixell: encara duren les casetes de pescadors que hi havia arran la platja?

Josep Xufré i Prats ha dit...

Hola Jordi, efectivament a Creixell encara queden unes cuantes Botigues de Mar, el que passa que estan habilitades com a habitatges. Els pescadors professionals que quedaven ja han desaparegut, però Creixell encara conserva el seu encant . Ja et dic, el teu escrit em va fer venir records molt agradables. Jo també havia anat als padres, me'n recordo encara del hermano Miguel, l'hermano Antolín, el P.Víctor, el P.Bustillo i sobretot el P.González que es el que mes anys vaig tenir. I el que passa es que jo coneixia mes al teu germà que no pas en tú, em sembla recordar que eres del grup del germà de mon oncle, el Antonio Domínguez, l'Agustí Vilar i d'altres. Doncs vinga, que et vagi molt bé que segur que seràs un bon batlle pel nostre Sant Feliu estimat. Una abraçada.