dilluns, 6 d’octubre de 2008

Equipaments públics i polítiques públiques.

Tinc com a norma assistir a tots els actes a què, com a portaveu del nostre Grup municipal, ens conviden les diverses entitats de Sant Feliu o presents a la nostra ciutat. Fa uns dies vaig ser convidat a la trobada anual de la Fundació Rut, que va tenir lloc ahir a la tarda, a l’Ateneu.

La Fundació va néixer al març de 2003 amb l'objectiu de d’atendre a dones i als seus fills petits en situació social i econòmica desfavorida. Atén sobretot a dones i els seus infants que acaben de sortir de la presó, són víctimes de violència masclista o es troben en situació d’aïllament o pobresa. Té la seva seu a la Llar Betània, al carrer Doctor Brugarolas, al costat de la Capella Nord, aquella que el Padre Yáñez (“el padre Tocho”, recordo haver sentit de petit) es va entossudir a construir a meitat dels seixanta.

L’acte va començar amb un recordatori a Mossèn Joan Carrera, bisbe auxiliar de Barcelona, molt vinculat a Sant Feliu i conegut pel seu tarannà acollidor i obert, profundament democràtic. Després de les salutacions del bisbe de Sant Feliu, Mn. Agustí Cortès, i de l’encara alcalde de Sant Feliu, Juan Antonio Vázquez, el “plat fort” de la tarda va ser la intervenció de la Sra. Pilar Malla, síndica de greuges de la ciutat de Barcelona. La seva intervenció va motivar-me per fer aquesta nit aquest escrit.

Havia sentit a parlar molt bé de la Pilar, però no havia tingut mai l’oportunitat de sentir-la. Amb un parlar molt planer i contundent, va fer una exposició amb un doble contingut. D’una banda, va informar d’un estudi en què participa i que s’està duent a terme per analitzar els principis factors d’exclusió social en aquest temps i aquesta societat. Va insistir que no és un estudi més ple de xifres i gràfics que ningú sent com a seus, sinó d’un treball orientat a escatir causes per proposar camins de resolució, dels quals puguin treure conclusions tant les esglésies, com les administracions, com les entitats i el conjunt de la societat civil.

De l’altra, va fer una exposició molt intensa i viscuda de la importància i les característiques del treball social, del compromís de servei a totes les persones, insistint una vegada i una altra en la condició de cada persona com a única i irrepetible, d’igual en drets i obligacions. Li brillaven els ulls parlant del seu treball amb l’emigració espanyola a França als anys cinquanta, del seu llarg pas per Càritas. Li van brillar una mica menys en parlar del seu pas per la política, a primers vuitantes a la Generalitat i en la legislatura 2000-03 al Parlament, en què va presidir la comissió de Política Social. Va insistir en la necessitat del compromís social i també polític, però va posar de manifest algunes mancances importants en aquest món, fins i tot adreçant-se directament als tres electes que érem a la sala.

A part de descriure gràficament la freqüent descoordinació entre administracions, la difícil comprensió del llenguatge polític, tècnic i administratiu, la fragmentació excessiva de les tasques dels diversos treballadors públics, etc., Pilar Malla va denunciar la dependència excessiva del resultat electoral de cada acció, cosa que impossibilita l’atenció a aspectes a llarg termini (que són imprescindibles en la política social) o d’atenció als sectors que tradicionalment no voten, com ara els pobres o els estrangers.

També va dir que es pensa massa en la inauguració dels equipaments i massa poc en la finalitat pública i social d’aquests equipaments. Agafant-me a aquesta afirmació, vaig intervenir en el diàleg posterior per insistir en aquesta idea. Vaig donar-li la raó en la seva afirmació que, en general, els polítics estan/estem més pendents de “fer equipaments” (escoles bressol, pavellons esportius, residències per a la gent gran,...) que no de “fer polítiques” perquè aquests equipaments siguin autènticament accessibles i utilitzats per tothom i, si hi ha d’haver algun criteri de prioritat, que ho sigui per als sectors socials més desafavorits. Li vaig dir a la Pilar que necessitàvem “como agua de mayo” un estudi que identifiqui per què justament aquests sectors són els grans absents en tants i tants equipaments públics: per mala informació? per una mala ubicació? per una política de preus excloent? per una oferta desajustada a les necessitats?

Van tancar l'acte les filles d'una dona acollida a la llar, la Rashida, que van llegir uns poemes. La mateixa Rashida va voler dirigir unes paraules d'agraïment, que l'emoció li va fer impossible. Per acabar, el president de la Fundació, Sr. Emilià Almodóvar, va agrair l'assistència de tothom i, sobretot, el treball i la col·laboració de les persones que hi dediquen el seu temps i la seva energia.

Després, en acabar l’acte, Pilar Malla i jo vam continuar parlant una petita estona. Al cap de pocs moments, vam coincidir que, si continuàvem per aquest camí, era només qüestió de temps que es fes visible la fractura social que va sobtar a França a la tardor de 2005. I ens va saber greu en coincidir que, davant d’aquest risc, la major part dels polítics opten/optem per mirar cap a un altre costat. Ni com a cristians ni com a socialistes, estem legitimats per fer-ho: i en això també vam coincidir.

Per la vostra tasca, per la vostra trajectòria, pel vostre testimoni, gràcies, Fundació Rut, gràcies, Pilar!