(leer en castellano)
1. La meva principal convicció: el primer problema de la Humanitat en general i d'Espanya en particular és la distribució desigual de la riquesa. Primer gràfic, a escala mundial, dades de 2015: el 8,1% de la població té el 84,6% de la riquesa, i el 92% de població restant té el 15,5% de riquesa restant.
Segon gràfic, amb dades d'Espanya de 2016: el 10% de la població té el 56,2% de la riquesa, i el 90% de població restant té el 44,8% restant de la riquesa.
2. En conseqüència, l'organització social, és a dir, la política, depèn de com s'analitza i com s'actua en relació a la distribució desigual de la riquesa. El primer que hauria de definir un partit polític és, per tant, la seva anàlisi i les seves propostes en relació a aquesta desigualtat.
2.a. Els partits conservadors (en termes col·loquials, "els partits de dretes") entenen que la riquesa l'ha de crear la llibertat de mercat, la iniciativa privada, que ha d'actuar amb el mínim de límits i regulacions. I d'impostos: més mercat, menys Estat. És el liberalisme econòmic, que creu que el món s'autoregula sol. "Laissez faire, laissez passer, le monde va par lui même" (deixeu fer, deixer passar, el món va per si sol"). Si hi ha pobresa, és perquè no hi ha hagut esforç personal per superar-la. La desigualtat, per tant, té causes individuals, i per paliar-la, la societat té el recurs de la caritat, per atendre els més desfavorits. Els partits conservadors no tenen com a prioritat la igualtat de drets, deures i oportunitats per a totes les persones.
2.b. Per contra, els partits progressistes (en termes col·loquials, "els partits d'esquerres") entenen que l'acumulació de riquesa en poques mans és la causa de la desigualtat i que cal corregir aquesta realitat mitjançant la intervenció dels poders públics, en un marc d'economia mixta en major o menor grau. En aquest sentit, cal identificar les causes de l'acumulació de la riquesa i limitar o prohibir els mecanismes de l'economia que permeten aquesta acumulació de riquesa en tan poques mans. Per tant, la pobresa no té causes individuals sinó que és fruit d'una estructura social que crea desigualtat i és, per tant, injusta. La desigualtat, per tant, no s'ha de paliar mitjançant la caritat individual, sinó superar mitjançant la justícia social. Comparteixo aquesta convicció. Com tambe la reflexió del bisbe brasiler Helder Cámara, que adjunto. Per això, els partits progressistes som els que, amb més o menys coherència i encerts, aspirem a un sistema que es basi en la igualtat de drets, deures i oportunitats.
3. Un criteri ràpid i actual per distingir un partit de dretes i un d'esquerres: l'escut social. Abans-d'ahir, 25/02/26, es va votar el "decret de l'escut social", que el govern del PSOE i Sumar va portar al Congrés per a la seva ratificació. La seva mesura més important era protegir les famílies més vulnerables del risc de desnonaments (unes 60.000 a tota Espanya, de les quals unes 13.000 a Catalunya) de les possibles decisions dels grans propietaris d'un increment inassumible del preu del lloguer. 3.a. Els partits de dretes del Congrés (PP, Vox i Junts per Catalunya) el van votar en contra i el van tombar. Són 177 vots en un Congrés de 350 representants i 1 abstenció d'UPN. El seu argument és que les mesures que protegeixen els llogaters més pobres fomenten l'ocupació i ataquen els petits propietaris. Et suggereixo que miris la piràmide del primer dibuix. Molts i moltes votants de les dretes estan en el tercer sector de la piràmide, el de color carbassa, que agrupa els treballadors i les treballadores de salaris més alts, interessadament i falsament etiquetada com a "classe mitjana". Les dretes tendeixen a protegir els interessos dels sectors més rics (els dos més alts de la piràmide) i acusen a la majoria de població del sector més baix i amb més gent (els més pobres, els que més pateixen la desigualtat) d'amenaçar la qualitat de vida de la "classe mitjana". Per tant, per protegir els interessos dels grans propietaris (el decret no afecta al veí o veïna que té dos o tres pisos en lloguer per quan els seus fills es casin, per exemple) PP, Vox i Junts apunten als més febles, volent enfrontar els pobres contra els miserables (els immigrants pobres, els ocupes, etc). PP, Vox i Junts miren cap amunt i representen els interessos dels de dalt.
3.b. Els partits d'esquerres (PSOE, Sumar/Comuns, ERC, Bildu, Podem, BNG i Compromís) i la dreta de tradició democristiana (PNB) van votar a favor. 172 vots en un Congrés de 350 representants. El seu i meu argument és que cal protegir els sectors socials més pobres i vulnerables de les decisions dels grans propietaris de maximitzar el seu benefici al marge de qualsevol altra consideració. Torno a suggerir-te que miris la piràmide de la primera il·lustració, des de la teva possible posició en la mateixa franja de color carbassa, la de la pretesa "classe mitjana". Les esquerres volem defensar els interessos dels dos sectors més baixos de la piràmide (el conjunt de la classe treballadora, la dels treballadors i treballadores de totes les classes), i per tant, busquem en les decisions dels dos sectors més alts les causes dels problemes de la majoria de la població. Per tant, per protegir els interessos de la gent més vulnerable, l'esquerra apunta a la part alta de la piràmide i vol prohibir les decisions que puguin prendre en detriment, per exemple, de 60.000 famílies que no tenen on anar si són desnonades. PSOE, Sumar, Izquierda Unida i Podemos a tot l'Estat, i PSC, Comuns, ERC i CUP a Catalunya mirem cap avall i volem defensar els interessos de tota la classe treballadora.
3.c. Mira't a tu i a les teves possibles dificultats (manca d'habitatge, salari insuficient per arribar a final de mes, sense temps per gaudir dels teus fills i filles,...). L'origen de les teves possibles dificultats... la veus a la part alta de la piràmide, o a la part baixa de la piràmide? ... la veus entre els qui més poder i diners tenen, o entre la gent que viu del seu treball com tu? ...la veus entre els qui acumulen obscenament la riquesa o entre els qui els costa encara més que a tu sobreviure dia a dia, mes a mes?
4. L'esquerra és plural en anàlisis, organització i objectius, però coincideix en el fonamental, que és la defensa dels interessos de la classe treballadora, de totes les persones que viuen o aspiren a viure del seu treball. També els partits socialistes. Per això, cal comptar-hi sempre.
4.a. Avui dia, la força majoritària de l'esquerra és el PSOE a Espanya (fundat el 1879), el PSC a Catalunya (creat després de la unificació socialista de 1978). Com a una escissió dels socialistes, es va crear el PCE (1921) i a Catalunya el PSUC (creat després de la unificació comunista de 1936). La creació dels partits comunistes a partir dels partits socialistes neix de la convicció que, amb el precedent immediat de
la Revolució Russa de 1917, el que calia no era la reforma del capitalisme sinó la revolució socialista.
Després de la sobtada i malaurada caiguda de la URSS (1991), la major part dels partits comunistes fan un profund canvi de plantejament polític, entenent que calen canvis estructurals profunds a la societat, però dins del marc democràtic i no mitjançant la insurrecció armada de cap avantguarda revolucionària.
4.b. Així, concretant en el nostre marc europeu, es dibuixa en l'actualitat una esquerra majoritària a l'entorn dels socialistes que entén que, en una economia de mercat, no és possible anar més enllà de reformes (sobretot fiscals) en benefici de la classe treballadora. Per tant,
els partits socialistes creuen que és suficient redistribuir recursos i tenir una xarxa suficient de serveis públics (l'estat del benestar) per corregir parcialment les conseqüències de la desigualtat, però sense qüestionar les causes de la desigualtat: l'enorme concentració de capital i de poder en poquíssimes mans i amb un control mínim per part del poder polític democràtic (és a dir, el capitalisme, la causa fonamental de la desigualtat). Per entendre'ns, molts i moltes socialistes miren al centre esquerra i creuen que és suficient amb la
socialdemocràcia, una política reformista que ha estat un dels fonaments de la construcció europea.
4.c. Per descomptat que una esquerra que pensa en el centre, però que es fonamenta en mirar avall en la piràmide del primer gràfic, és molt millor que una dreta (ja sigui moderada o extrema) que vol representar i defensar els privilegis dels de dalt de la piràmide. Per tant, sempre cal comptar amb els i les socialistes per configurar models més avançats de polítiques socials, governs més avançats en la defensa dels drets i les llibertats de totes les persones, d'iniciatives que limitin progressivament l'acumulació de capital i poder en tan poques mans. Cal comptar amb els i les socialistes i establir-hi acords arreu, però, en la meva opinió, cal condicionar aquests acords des d'una posició el més igual possible: cal forçar als partits socialistes a mirar més a l'esquerra que no al centre, com hem fet als governs de coalició d'Espanya des de 2019. I això es fa amb una esquerra que vulgui combatre les causes de la desigualtat, no només mitigar-ne les conseqüències.
i 5. Cal una esquerra que qüestioni el model econòmic vigent, més enllà per tant de la socialdemocràcia, capaç de proposar i defensar un model de democràcia econòmica que faci possible la justícia social global i la supervivència a mig i llarg termini de la Humanitat.
5.a. Hi ha un altre sector de partits d'esquerra, que creu que el que cal no és "mitigar" les conseqüències de la desigualtat creada per un sistema econòmic basat en l'acumulació de capital i de poder en molt poques mans, sinó canviar el sistema que permet aquesta acumulació obscena de capital i de poder. Per tant, hi ha un espai polític que no es proposa "pal·liar les deficiències del capitalisme", sinó canviar democràticament l'estructura del sistema econòmic, superar el capitalisme, per superar les causes que provoquen la desigualtat. Un espai polític que no s'ha de definir en relació a ningú ("esquerra alternativa als socialistes", "l'esquerra a l'esquerra dels socialistes", etc) ni en qualificatius vagues ("esquerra nova", "esquerra transformadora", etc) sinó una esquerra que s'ha de definir bàsicament i sobretot per la seva proposta de control democràtic de l'economia. Jo no sóc ni economista de formació i ja no tinc responsabilitats als Comuns, però avanço algunes idees que haurien de prendre més i millor forma en una proposta política que avui s'intueix, però no està prou formalitzada: la nacionalització dels sectors econòmics claus, la limitació de la concentració de capitals i propietats, la prohibició de paradisos fiscals, la prohibició de tota enginyeria fiscal que faci que pagui menys impostos una gran fortuna que una persona que viu del seu salari, la supressió dels moviments especulatius de capital, l'adequació de les inversions als interessos del bé comú, la incorporació dels representants sindicals als òrgans de direcció de les empreses, la intervenció pública en la garantia dels drets de la ciutadania (dret a l'habitatge, dret a la salut, dret a l'educació, dret a unes cures dignes, etc), polítiques salarials que permetin una vida digna, etc. Una esquerra que reguli però no prohibeixi l'economia de mercat, però que eviti que les nostres vides estiguin condicionades per cap mena de "societat de mercat". Una esquerra que reguli de manera efectiva el funcionament de l'economia per avançar en justícia social i garanteixi la pervivència de l'espècie humana en l´única casa que tenim i compartim, la Terra.
i 5.c.
La primera cita en què hem de saber explicar-nos mirant a llarg però decidir mirant a curt és a les eleccions generals de l'any 2027. És evident que ni existeix la cultura política ni la majoria electoral per portar el rumb politic (ni euroeu ni espanyol ni català) cap a aquesta esquerra que marca la utopia de la igualtat. És evident que, per raons que no entro a valorar per no allargar més aquest article, el marc global des que hi ha el president Trump està girant vertiginosament a l'extrema dreta i a l'autoritarisme i el militarisme, a la llei del més fort, al despreci al més feble.
Per tant, avui la prioritat no és fer créixer un únic projecte polític d'esquerres individualment, sinó cercar el "mínim comú denominador" per anar junts en una única candidatura que, més enllà de frenar a PP i Vox aquest 2027, permeti consolidar en un cicle electoral el més llarg possible el conjunt de polítiques iniciades amb el primer acord del Govern de Coalició del 12 de novembre de 2019. El mapa electoral espanyol ens hi hauria d'obligar!
Comentaris