Molt content a la presentació d'"Estimades famílies" a Sant Feliu!

Octubre de 2022: mai no podré oblidar-lo! El día 18, "Estimades famílies" arribava a les llibreries, i el dia 26, en feia la primera presentació a l'Ateneu!

Va ser un acte preciós, que em va arribar al fons del cor. Vaig estar envoltat de tota la meva família, la sala d'actes de l'Ateneu estava ben plena i em van acompanyar les dues persones que han obert portes inesperades i molt positives en la meva vida: l'Àngel Merino, que al 1991 em va obrir les portes de la política, i la Montse Ayats, que al 2021 em va obrir les portes de l'escriptura.

Fotos de Marc Rius al Fet a Sant Feliu.

L'acte va tenir lloc amb tot Sant Feliu amb el cor encongit: al matí, un nen de tres anys havia caigut accidentalment des d'una finestra de casa seva, un novè pis del carrer Can Calders. Ingressat a Sant Joan de Déu, va morir dos dies després, i la plaça de la Vila es va omplir de persones i famílies que van voler acompanyar els seus pares i germans en el seu immens dolor. 

La presentació va començar amb la salutació de Lluís Valls, vicepresident de l'Ateneu, que ens va donar la benvinguda a la sala principal de l'entitat. Tot seguit, l'Esteban Barbaría, l'Esteban per excel·lència a Sant Feliu, va celebrar que el primer acte públic de Barra Llibre, la nova llibreria a Sant Feliu que es va inaugurar al maig, fos amb "Estimades famílies", amb un autor de Sant Feliu i tan vinculat a Sant Feliu. Moltíssimes gràcies, Esteban, per les teves paraules!

Tot seguit, l'Àngel va presentar amb detall la Montse Ayats, destacant-ne tres facetes: directora d'Eumo Editorial entre 1998 i 2010 i entre 2015 i la tardor de 2021, presidenta de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana entre 2016 i 2020, i des de la tardor de 2021 coordinadora del Pla Nacional del Llibre i la Lectura, la seva responsabilitat actual. I per entrar en matèria, l'Àngel va fer una breu presentació del contingut del llibre, que presenta i vincula els dos primers àmbits de socialització de totes les persones: la família i l'escola. Va valorar molt positivament l'estil narratiu amb què el llibre exposa i posa en valor els vincles entre els dos àmbits,  i tot seguit li va preguntar a la Montse per quina raó havia pensat en mi per escriure un llibre sobre aquest tema tan important, i tan poc tractat fora de l'àmbit de l'assaig.

La Montse va començar recordant que ens coneixem des que ella i jo vam coincidir com regidors d'Educació, ella a Torelló i jo a Sant Feliu, i que li agradava la manera que jo tenia d'abordar els problemes de la maquinària administrativa dels ajuntaments... després de preguntar, amb el bon rotllo que va tenir tot l'acte, si hi havia algun secretari o interventor a la sala. Després va explicar que em va veure fa cinc anys en un programa de la Marató de TV3 en què vaig aparèixer amb el meu fill petit, que havia sabut que amb la Cèlia érem família d'acollida i que li agradava què explicava i com escrivia en el Facebook, de manera inusual per a un alcalde. Ella barrinava que caldria escriure des d'una perspectiva oberta i respectuosa sobre les famílies i sobre la seva diversitat i, com que la feina d'una editora és buscar i captar nous autors, va pensar en mí i per això em va proposar que escrivís, amb afecte i amb respecte, sobre la família, sobre les famílies.

Al fil d'aquesta resposta, l'Àngel em va preguntar com vaig reaccionar davant aquesta proposta, i què era el que em va costar més per fer-la efectiva. Jo vaig explicar que la vaig acceptar immediatament, que de seguida em va atrapar la idea de donar visibilitat i abordar amb normalitat la nostra realitat de famílies en què, a més d'un home i una dona que s'estimen i decideixen lliurement tenir fills, aquesta decisió la pot prendre una persona sola, o dos homes o dues dones que s'estimen i volen compartir les seves vides. El propòsit del llibre el vaig tenir clar des del principi: posar en valor LA família, posar en valor TOTES les famílies. Però el que em va costar més va ser trobar el fil narratiu, els escenaris i els personatges per donar vida a aquest propòsit. Fins que vaig decidir que la meva narració tindria lloc en un centre educatiu, que és on conviuen amb tota naturalitat les diverses famílies que formen la societat, amb uns professors que interactuessin també amb naturalitat aquesta diversitat de famílies al llarg d'un curs escolar.

Tot seguit, l'Àngel i la Montse em van preguntar què hi havia de real i de fictici en "Estimades famílies", donant per descomptat que la major part del llibre devia partir d'experiències pròpies. Els vaig donar la raó: podria posar cara i nom a les famílies que van apareixent al llarg dels deu capítols del llibre, ja sigui per la meva experiència com a professor, com a alcalde o la meva pròpia experiència personal. Em van preguntar també si hi havia hagut algun capítol especialment difícil d'escriure, si m'havia deixat expressament algun tipus de família, si això voldria dir que hi hauria un segon llibre i si havia volgut evitar les situacions de conflicte en les famílies.  Com que al matí hi havia hagut l'accident del nen caigut de la finestra de casa seva, vaig dir que seria incapaç de relatar el dolor d'uns pares que perden el seu fill, no en podria parlar d'una manera creïble. Però el llibre aborda en dos capítols situacions de conflicte: en un cas, justament en el capítol de novembre, per violència contra la dona, abordo una família fallida; en l'altre, en el capítol del mes de febrer, les maneres oposades d'acceptar i de viure del pare i de la mare d'un fill amb síndrome de Down, els porten al límit del trencament, però a la darrera línia del capítol hi ha una voluntat de retrobament. De fet, el llibre en conjunt parteix d'una visió clarament positiva i a favor de la família, sigui en la configuració que sigui. El llibre comença i acaba amb un refrany xinès amb què m'identifico plenament: "fa més soroll un arbre que cau que cent quan creixen". Sóc conscient -només faltaria!- que hi ha arbres, que hi ha famílies, que cauen cada dia... però la immensa majoria de les famílies viuen el seu dia a día en l'amor incondicional als seus fills, en la voluntat de compartir les seves vides per viure més vida, en la convicció que la família és la millor manera perquè els infants creixin amb confiança i amb llibertat, amb arrels fortes i amb capacitat de desplegar les seves ales. La immensa majoria de famílies són com arbres que creixen calladament, constantment, donant vida. El llibre està escrit posant en valor i agraint els arbres que creixen.

Encara en aquest sentit, vaig voler també remarcar que el llibre vol posar en valor, vol donar visibilitat al dia a día dels professors i de les professores en la gestió del centre que forma part també de la tasca docent, i també a l'impagable paper de l'associacionisme familiar per millorar l'educació. En aquest sentit, vaig explicar que el llibre té tres protagonistes principals: un professor que es jubila, una professora que comença i la secretària de l'AFA de l'institut on treballen i on tot passa. Ho explico també a la introducció del llibre, on també parlo del paper dels ajuntaments des de la meva pròpia convicció i experiència personal que poden i han d'acompanyar sense interferir.

Finalment, l'Àngel va donar la paraula al públic per si algú volia fer alguna pregunta. Només una, d'en Juan Zapatero, vell amic i professor jubilat de Religió, autor també de diversos llibres, i creient com jo. Em va recordar que al meu blog em defineixo com a cristià i comunista, i si el llibre seria ben rebut en els dos àmbits d'aquesta definició personal, especialment en el segon. Jo li vaig contestar que creia sincerament que sí, que el llibre seria ben rebut entre totes les persones que se senten identificades amb la incondicionalitat  de l'amor i la generositat, la igualtat i el respecte com a base de la convivència , i que creia que no ho seria només entre les persones que enyoren un retorn impossible a un model de família basat en la imposició d'una unió submisa, desigual i indisoluble d'una dona i els seus fills a un home autoritari. Per tant, vaig acabar, crec que la immensa majoria de famílies es poden sentir molt properes a les famílies que protagonitzen el meu llibre.

I tot seguit, després dels agraïments al públic assistent i d'un càlid aplaudiment, vaig signar aproximadament una trentena de llibres. La primera vegada que signo llibres, quina il·lusió més gran!!!

I no puc acabar aquesta llarga exposició del que vaig viure intensament el 26/10, sense reiterar els meus agraïments. A l'Ateneu per haver-m'hi acollit, a l'Esteban per les seves paraules, a l'Àngel per l'anàlisi acurada i l'exposició plena d'afecte del meu llibre, i, sobretot, tornar a agrair-ho moltíssim a qui ho va fer possible: la Montse Ayats, que l'11 de juny de 2021 em va fer una proposta que, molt em temo, m'ha atrapat de per vida. Milions de gràcies, Montse, milions de gràcies, EUMO!